日曜日

Desenvolupament del segle XVIII i medi ambient



IX Simposio de historia económica "condiciones medioambientales, desarrollo humano y crecimiento económico", Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, Facultat de ciències econòmiques i empresarials de la Universitat Autònoma de Barcelona.
VERSIÓ EN CATALÀ

Industria, medicina i química a la Barcelona de finals del XVIII. El tintatge i la introducció del carbó mineral des d'una perspectiva ambiental.

Maria Antònia Martí i Escayol (UAB).

A Catalunya, a mesura que avança el segle XVIII, la introducció de nous materials i fonts d'energia generarà intensos debats institucionals i publicístics. Debats suscitats, en certa mesura, pels temors a les possibles conseqüències negatives que aquestes innovacions podrien provocar sobre la salut i pels possibles perjudicis que podia ocasionar sobre els oficis lligats a les fonts d'energia i materials tradicionals. Els problemes ambientals més candents foren els derivats, d'una banda, de les fàbriques d'indianes i, per extensió, de les industries derivades d'aquestes, com la del sabó; i, d'altra banda, de la introducció del carbó mineral com a combustible -que tenia l'objectiu de suplir uns combustibles tradicionals, els vegetals, cada cop més difícils d'aconseguir.
Ambdós fenòmens coincideixen en quatre punts:

1. S'emmarquen dins les polítiques de control de l'aire. Una política típica dels municipis de les societats il·lustrades. A Catalunya, l'aire com a problema ambiental i la política de control d'aquest pren protagonisme entrat el XVIII, en un procés paral·lel al viscut en d'altres territoris[1]. Així, des de principis del set-cents, la política de control de l'aire farà proliferar la documentació referent als espais urbans de les places, els cementiris, el tractament dels animals morts, l'arquitectura de les cases, l'amplada dels carrers, etc.
L'aire com a problema i com a objecte d'anàlisi es potencià arrel els canvis produïts a finals del set-cents amb la introducció del carbó mineral i amb l'impuls de la industria del tintatge. A partir d'aquest moment, el centre dels discursos mèdics girarà entorn la qualitat de l'aire en relació a aquests nous materials emprats.
2. En ambdós casos es palesa el característic lligam entre la política i l'estament mèdic. Un lligam emmarcat en el moviment de la Salut Pública del set-cents, i que es manifesta a través de la continuada demanda d'informes als metges sobre la salubritat del carbó mineral i dels productes químics del tintatge. Uns metges situats dins la conjuntura de les concepcions neohipocràtiques i, alhora, dins l'emergència de la química com a ciència -tant de la química terapèutica, com de la química analítica de la combustió i de la composició de l'aire. La demanda política vers aquests metges tindrà com a objectiu aconseguir una resposta mèdica legitimadora de les activitats econòmiques que tracten d'impulsar les institucions.
En efecte, la historiografia de l'època moderna dedicada a l'urbanisme ha remarcat que els programes de reordenament de les ciutats de finals del segle XVIII tenien com a objectiu fer actuacions globals per ordenar l'àrea urbana; uns programes legitimats amb la lògica de la política il·lustrada i amb la lògica de la salut pública.
Quant a la política, amb el procés de formació de l’estat modern, es produí un enfortiment de les idees estatals. Es consolidaren les idees mercantilistes i la filosofia humanista de la il·lustració -que advocaven per l’augment del nombre de persones i, especialment, de les persones sanes, com a base d'un estat fort. Una política que dominava en un moment marcat pel deteriorament de les condicions de vida i de treball de les masses proletàries que, procedents de l’èxode rural, s’amuntegaven en els suburbis insalubres i miserables de les ciutats europees. Així, es constata la ideologia il·lustrada i l'interès econòmic de les institucions per tirar endavant una tecnologia que desperta recel tant dintre de les mateixes institucions com entre els ciutadans.
Respecte a la salut pública, a finals del set-cents els documents mèdics són abundants a causa de la institucionalització de l’ensenyament mèdic, l'extensió de la contractació de professionals i el desenvolupament de juntes i comissions de sanitat que esdevingueren permanents. En efecte, des de mitjans del XVIII, els estats europeus promogueren campanyes de preservació i millora de la salut dels seus habitants. Aquesta conjuntura generà la multiplicació d'una documentació centrada en l'anàlisi de l'impacte que generen sobre la salut els elements que configuren la primera industrialització. Sent una documentació que se centrarà, especialment, en l'estudi de la relació de l'impacte de l'industria sobre la qualitat de l'aire.
Les propostes derivades de les preocupacions dels governs i els suggeriments dels metges, sovint interseccionaran en un mateix objectiu: recuperar l’eficàcia de la mà d’obra productiva, evitar les reticències a les noves tecnologies legitimant-les en el saber mèdic, reduir la conflictivitat social i protegir la salut de la població no treballadora. Així, el concepte de salut pública de finals del XVIII denota el control polític sobre la pràctica mèdica, i es diferencia de l'anterior concepte de salut pública que feia referència exclusivament a aconseguir la salut de la gent. A finals del XVIII, doncs, l'impacte de la industria junt amb la sistematització de la medicina, possibilita resseguir amb claredat les actuacions del govern sobre el medi.
3. En ambdós casos, es constata l'aliança entre coneixement mèdic i químic. En efecte, al segle XVII, el model mecanicista aplicat a la medicina constituí a tot Europa l'alternativa a les facultats galèniques. Des del darrer terç del XVII, però, es revelà insuficient per explicar les accions dels animals. La constatació de les limitacions del mecanicisme feu evitar el reduccionisme mecànic pur i feu admetre elements de la terapèutica química.
4. En ambdós casos, es genera una dialèctica trífida -política, econòmica i social- entre les diferents institucions i economies, i entre aquestes i la societat. D'una banda, s'observa l'actitud diferenciada entre l'Ajuntament, en principi reticent a les innovacions, i l'Audiència, que les impulsa. D'altra banda, s'observa l'actitud reticent dels ciutadans que basen la seva vida en les activitats econòmiques tradicionals, i dels ciutadans que reben els perjudicis de l'aire viciat pel fum del carbó o pels components químics de les industries tèxtils. Així, aquesta multiplicitat de reaccions dialèctiques ens il·lustra l'enfrontament entre els diferents interessos i la seva relació amb el desenvolupament de la tecnologia; constatació que ens permet d'aplicar la primera llei de Kranzberg referent al fet que la tecnologia no és bona ni dolenta ni, tampoc, no és neutral[2].

L'art de tenyir i les industries del sabó.

A finals del XVIII, la família Canals va consolidar una sèrie de transformacions de la producció tèxtil que ja s'havien iniciat un segle abans. Un seguit d'innovacions que Feliu de la Peña ja havia constatat al Fénix de Cataluña, (1683)[3]. Una obra que no té per autor a un visionari que prediu allò que succeirà un segle més tard; sinó que són una sèrie d'observacions de la realitat d'un autor sensible al seu entorn[4].
Amb l'impuls de les tintures, des de principis de la dècada dels 80, la recerca de l'harmonia entre la salubritat de la ciutat i l'avenç de la industria dominarà, en bona part, la política municipal de Barcelona. Entre les activitats derivades de la fabricació d'indianes, la fabricació del sabó serà un dels elements que generarà un estira-i-arronsa més aferrissat entre les institucions, els fabricants i els veïns.
Una de les primeres fàbriques de sabó que suscita les queixes dels veïns fou la fàbrica propietat de la companyia que formaven Raimundo Suñer i Jacint Cucurrull, situada al Carrer Hospital. La seva serà la primera xemeneia derruïda, el 7 de setembre 1782, i serà, també, la primera fàbrica que rep l'ordre de traslladar-se fora de les muralles.
Un mes després, però, l'Ajuntament ha de cedir davant Cucurrull, i aquest rebrà el permís de reedificar la xemeneia i emprar la fàbrica fins que acabi amb tot el material que tenia acumulat. Un material molt valuós puix que la dificultat d'aconseguir oli era un dels majors problemes amb que s'havien d'afrontar els fabricants[5].
Davant l'alarma dels veïns front aquest pas endarrere, l'Audiència i l'Ajuntament ordenen que es faci un escrutini de totes les fàbriques de sabó existents dins la ciutat, amb l'objectiu de procedir al trasllat de totes elles, per evitar perjudicis a la salut pública. A finals d'any, però, un cop més l'Ajuntament ha de cedir, i se suspendrà el procediment de trasllat de les fàbriques de sabó.
Dos anys més tard, el 12 de novembre de 1784, s'encarregarà als doctors Bonaventura Milans[6] i Gaspar Balaguer[7] l'elaboració d'un informe sobre el perjudici que podia causar per la salut pública les fàbriques de sabó a l'interior de la ciutat, els mitjans per fer-les saludables i els paratges on situar-les. L'informe referma la necessitat de traslladar les fàbriques. Malgrat la recomanació mèdica, però, l'Audiència optarà per solucions de tipus tècnic per tal d'evitar les molèsties de la fàbrica pels veïns.
En efecte, la solució de les institucions va ser, en aquest cas, solucions tècniques basades en l'adaptació arquitectònica de les cases. D'una banda, per evitar que el lleixiu es transmetés a través de l'aigua de les latrines a les altres cases del mateix edifici, es manà construir un sol tanc capaç de contenir la brossa d'un sol dia, obligant que es buidés diàriament. D'altra banda, per evitar les molèsties del fum, s'obligà a netejar les xemeneies tres cops al mes i s'obligà a fer les xemeneies més altes per tal d'aconseguir que els fums fossin superiors a l'alçada de les cases -posant sobre la caldera una campana més gran que la boca de la xemeneia, amb l'objectiu que així es remetés el fum a més elevació que les cases contigües[8].
Val a dir que l'elevació de les xemeneies és un sistema que recorda a les solucions prussianes de 1831, comentades per F. J. Brüggemeier en l'estudi de la Conca del Ruhr[9]. Caldria veure fins a quin punt, com suggereix Brüggemeier en aquest article, la contaminació és socialment discriminatòria i afecta més a uns veïns que a d'altres, més a determinades zones de les ciutats que a d'altres. Cal dir, també, que aquestes solucions tècniques constaten la idea de J. Radkau quant al fet que la història de la tecnologia no és només la història del progrés tecnològic mesurat a partir dels principis olímpics (més ràpid, més alt, més fort...), sinó que també és l'estudi de la tecnologia crítica amb el model olímpic (per tant, aquella que busca ser més segura, més barata, més lleugera) i de la tecnologia de les conseqüències i riscos tecnològics[10].
Quant a les fàbriques d'indianes, han estat molts els historiadors que han interpretat el fet que, a finals del XVIII, la Junta de Sanitat de Barcelona demanés als metges de Sanitat i de l'Acadèmia de Medicina que elaboressin informes referents a l'augment de les morts sobtades esdevingudes a Barcelona. Una demanda que palesa la voluntat de les autoritats civils de reorganitzar la ciutat, per intentar fer-la més sana i salubre[11].
El procés entorn la salubritat de les indianes començà amb un informe de 1781 elaborat pel doctor Pere Güell i Pellicer (1712-1791); informe que exposava les causes de les malalties que patien els obrers dels tallers i de les fàbriques de la ciutat[12]. Arran del treball de Güell, es manaren més informes que derivaren en la prohibició, de l'any 1784, d'establir més fàbriques a l'interior de la ciutat.
Tres mesos després, però, la prohibició fou revocada arran de la publicació d'un informe de Josep Masdevall (1740?-1801)[13] -metge d’origen empordanès graduat per la Universitat de Cervera i doctorat a Montpeller, metge de cambra de Carles III i inspector d’epidèmies del Principat de Catalunya-. Un text que és una reacció, que resultarà victoriosa, a l'enfrontament mèdic entorn la salubritat de les indústries de Barcelona[14].

La contaminació química i la seva legitimació durant la primera industrialització.

Dins les anàlisis historiogràfiques generades pel text de Masdevall seria útil afegir la legitimació que l'autor fa de la química industrial i de la química mèdica. Una ciència química que també serà el centre dels arguments justificadors del discurs mèdic i institucional que promou la introducció del carbó mineral com a combustible per les fàbriques i pel consum quotidià. Així, en els aspectes referents a la salut, més que no pas en els aspectes pròpiament econòmics, serà on amb més força les institucions donaran per bona i, fins i tot, per necessària, la conveniència de l'ús del carbó mineral i de la química aplicada en la indústria.
Una legitimació a través de la química clau, d'una banda, per l'economia industrial de la Barcelona de finals del XVIII i, d'altra banda, clau per la medicina de l'època[15].
Pel que fa a la legitimació de la química a través de la medicina, només cal citar l'obra del prestigiós metge Francesc Carbonell (1758-1837)[16]. Aquest, l'any 1796, declarà que pel farmacèutic són bàsics i imprescindibles adquirir coneixements i exercir l'estudi i la pràctica de la química. Argumentant que així ho recomanen autors com Baume i Laugier, dos dels representants més transcendents del grup de metges que estimulava la terapèutica química aplicada a la medicina.
En el document de Masdevall s'evidencia un coneixement perfecte d'allò que la historiografia ha qualificat com a "diferents cultures de la química"[17]. Un coneixement que Masdevall empra per justificar els seus arguments mèdics i econòmics; puix que la terapèutica química serà emprada per Masdevall com l'argument legitimador de la química industrial. Així, doncs, el text de Masdevall[18] utilitza arguments provinents dels seus coneixements en química mèdica per justificar que no només no existeix perill en l’ús de la química industrial sinó que, al contrari, aquest ús és beneficiós per la salut. En efecte, l'autor, lluny de criticar la química, assegura que aquesta enforteix[19] i, fins i tot, protegeix de les malalties. Argumentació que el porta a afirmar que els treballadors de les fàbriques de tint de Barcelona són els més sans de l'estat[20].
La definició de Chaptal d'aquests practicants fou la de "metge-químic"; concepte que definia aquells que tenien una formació relacionada amb la salut i, alhora, s'interessaven per la química moderna en la seva utilitat mèdica, industrial i agrícola. Així, el "metge-químic" exercia una tasca trífida amb elements de medicina, química i industria.
Cal recordar, d'una banda, que Masdevall va ser educat a l’estranger i palesà sempre gran interès per les ciències de la naturalesa i, molt especialment, per la química; d'altra banda, el text està emmarcat en un moment d’emergència de noves institucions científiques i d’un creixent suport social als avenços científics més innovadors, com la química, que es produeix com a resultat de l’interès en el progrés material i en la prosperitat.
Així, els arguments utilitzats per Masdevall a l'hora de legitimar la salubritat dels components químics emprats en la indústria, estan fonamentats en la pràctica mèdica que amb Paracels obrí una escletxa en la farmacologia tradicional. En efecte, la spagirica o principis químics de Paracels[21], arrencà definitivament de mans dels alquimistes la química per posar-la en mans dels metges, cercant en la química la capacitat de curar. Concepció que propugnava una terapèutica basada en una concepció quimicista del cos humà, i que defensava els remeis químics en el tractament de les malalties.
En resum, si, d'una banda, podem afirmar que el text de Masdevall és una defensa de la indústria com a font de riquesa del país i d’augment del benestar de la població[22]. D'altra banda, també podem dir que és una defensa de la química com a ciència aplicada a la medicina i a la industria.

El debat Güell-Masdevall.
El document de Masdevall és una resposta i una refutació, que generarà una revocació d’una prohibició que restringia el desenvolupament de la indústria i amenaçava en alentir el seu progrés. Efectivament, tres mesos abans de la publicació del document, les autoritats municipals havien dictaminat la prohibició que noves fàbriques o tallers de llana i cotó s’establissin a l’interior de la ciutat, mesura que amb l’informe de Masdevall fou revocada.
El text ha estat interpretat com una defensa aferrissada de la indústria com a font de riquesa del país i com a mètode per a augmentar la població. Seguint Antoni Simon, el document legitima els seus arguments a partir de l'establiment de la penúria com a la veritable generadora de les malalties; el text es basa, doncs, en la relació carestia-penúria-malaltia, i defensa la indústria front l’agricultura com a motor del veritable progrés econòmic i social. Així, per exemple, el cas de Cervera en contraposició a la Plana d'Urgell és presentat per Masdevall com un exemple de com la penúria i la malaltia són causades per l'economia fonamentada només en l'agricultura.
El document és escrit en un moment clau per l’economia de Barcelona. Un moment marcat per l’acumulació de capital (acumulació que apuntalarà la indústria i finançarà l’inici del procés de mecanització)[23]. Així, el text de Masdevall, s’ha d’interpretar com un assumpte més polític que social, atenent la posició política de l'autor i la situació econòmica de Barcelona. Entorn del 1800, Barcelona era el nucli principal de la indústria cotonera i concentrava un terç dels treballadors d'aquest sector a Catalunya. La capital era el centre organitzador de les relacions comercials, receptor de la matèria primera i distribuïdor del producte acabat. Àdhuc, era un gran centre administratiu de serveis, en especial d'aquells relacionats amb la gestió dels intercanvis interns i externs de l’economia catalana. Segons Masdevall, Barcelona, en aquell moment, era el pal de paller del Principat, ja que la seva indústria estimulava el treball a tot el territori a través de la distribució del treball.
Les contradiccions d'aquest desenvolupament, però, es fan explícites a la topografia mèdica de Güell, que recomana explícitament que les noves fàbriques i tallers es traslladessin fora de la ciutat.
Alhora, el document de Güell denuncia les males condicions arquitectòniques de les fàbriques i les males condicions d'un aire viciat a causa del gran número de persones que s'acumulaven a les fàbriques[24]. Unes circumstàncies generades per la mateixa organització del treball a les fàbriques, que obligava a una concentració del personal que feia molt insalubre el lloc.
En efecte, segons un document de la Junta de Comerç de Barcelona, en una fàbrica d’indianes s'hi concentraven fins a divuit categories diferents[25]. Així, doncs, les fàbriques d’indianes ho eren en el sentit actual de la paraula: s’organitzaven seguint el model manufacturer, concentraven les diferents fases del procés de producció en un mateix recinte, agrupaven els treballadors per reforçar el control, accentuar la divisió de les tasques i millorar-ne la coordinació[26]. Un cas paral·lel a l'analitzat per Reynolds i Cutcliffe[27] pel territori britànic abans del 1800. Unes circumstàncies que mostren que la tecnologia no és neutral. La centralització de la producció és bona pels industrials, però els problemes concomitants pels treballadors són evidents.
La Junta de Sanitat de Barcelona, després que l’Ajuntament revoqués la prohibició d'establir més indústries dins de Barcelona, no prengué més mesures, tot i que les denúncies ciutadanes sobre el perjudici d’aquestes eren molt abundants. Aquest fet és explicable si tenim en compte la gran incidència del corrent de pensament il·lustrat i el seu pes sobre les decisions de caire polític, social i econòmic.
En aquest context s’ha d’entendre la postura de Masdevall, que es pot definir com a representant paradigmàtic de l’ideari oficial del despotisme il·lustrat que avantposava el creixement de la població i la riquesa del país. I, en aquest sentit, cal interpretar una carta al comte de Floridablanca del 7 de setembre de 1784, on Masdevall carregava contra els contraris a les fàbriques, titllant-los d'ignorants[28].

La química industrial a la Catalunya de finals del XVIII.

Com s'ha dit més amunt, a finals del set-cents, la química és un element clau en la història industrial de Barcelona, i, també, ho és per la història del medi ambient. En aquest sentit, cal interpretar el text de Masdevall, puix que tracta de justificar i legitimar l’ús de la química en la indústria en un context, indubtablement, molt rellevant per l'economia catalana.
Però, quines foren les raons que feren que a Catalunya s'acceptés tant favorablement les innovacions en química industrial? Dins del debat entorn la recepció dels coneixements científics en les “àrees perifèriques”, s'argumenta que, en el cas espanyol, la introducció de la nova química fou poc dificultosa. La causa, fonamentalment, fou la coincidència d’aquest procés amb l’emergència de noves institucions i d’un creixent suport social a la química. En canvi, per exemple a Alemanya, la recepció de la nova química estigué fortament condicionada per l’estructura de la comunitat química preexistent. En una explicació que sembla connectar identitat cultural amb identitat nacional.
En efecte, amb la influència del nacionalisme germànic, la resposta d’alguns químics depengué de la seva posició dins de la comunitat[29]; així, molts químics alemanys rebutjaren les idees de Lavoisier, mantenint una ferma confiança en que, amb algunes modificacions, la teoria existent podia superar la de Lavoisier[30].
A Espanya, en canvi, i seguint les tesis de l’historiador de la ciència R. Gago, la manca d’una comunitat química consolidada contribuí, paradoxalment, a la ràpida acceptació de les noves idees[31].
Els estudis de la recepció química a la Península Ibèrica han emfatitzat la importància dels contactes entre França i aquesta. Així, des d’aquests estudis, es diu que Catalunya es veié beneficiada pel contacte amb la química francesa a través de la seva posició geogràfica i el conjunt de la Península per la relació entre les monarquies borbòniques d’Espanya i França.
Per a Catalunya, el contacte amb França fou essencial tant per l’aportació de tècnics francesos, dels que cal destacar els de Montpeller i de la regió alsaciana, com per l’aprenentatge de noves tècniques en les mateixes terres franceses. En aquest sentit, és significatiu el cas citat per R. Alier d'un document notarial segons el qual Antoni Serra i Esteve Canals contractaren l’any 1778 a un pintador d’indianes francès[32] que renovarà l'art de tenyir.
La formació dels químics catalans també es desenvolupa a França. Significativament, el primer i el segon catedràtics de química a Barcelona, Francesc Carbonell i Bravo (1758-1837) i Josep Roura i Estrada (1787-1860), feren els seus estudis a la Universitat de Montpeller. Aquesta càtedra de química s’establirà a Barcelona, a la Junta de Comerç de Barcelona, el 1803. Dos anys després, el 1805, s’hi començà a donar classes, amb el nom de Química Aplicada a les Arts[33]. Un nom que també denominava la branca de la química desenvolupada a finals de segle XVIII per autors com Jean-Antoine Chaptal (1756-1832). Autors que tenien l’objectiu d’aplicar la química a les activitats industrials, com la producció de pigments, blanquejadors, elements per la mineria i per la metal·lúrgia, etc. El seu programa, amb els seus arguments retòrics i aplicacions pràctiques, encoratjaren l’interès per la química a les Societats Econòmiques[34].
En efecte, a Espanya, especialment després de les dècades dels 70 i 80, el suport a la química augmentà fortament com a resultat de l’interès en el progrés material i en la prosperitat. Un bon exemple d’aquest estat d'aprehensió foren les Societats Econòmiques, societats que començaren la seva activitat durant la segona meitat del segle XVIII, amb l’objectiu de millorar l’agricultura i les habilitats industrials, a través del desenvolupament de l’educació dels industrials i dels camperols, per adoctrinar-los en la pràctica dels coneixements més innovadors.
Els viatges vers Europa eren realitzats per personatges representants de diferents branques d’estudi –metges, cirurgians, farmacèutics, metal·lúrgics, miners, militars, etc-, que estaven interessats en l’art de la química. Grups que es desplaçaven, principalment, a Gran Bretanya o França[35] amb l’objectiu de seguir-hi els cursos que s’hi feien.
Aquests primers contactes a través dels viatges aviat es consolidaren, derivant en el que A. Nieto-Galan ha anomenat “República de químics” [36], que aniria acabant, progressivament, amb el secretisme que envoltava les receptes dels tints. Tal i com constata, Masdevall: “Los colores eran preparados de forma secreta por el fabricante o algún oficial en una oficina a ocultas del resto de los operarios”[37]. Un secretisme contra el que la Junta de Comerç lluitava, amb la intenció que els fabricants compartissin els seus coneixements per poder millorar la qualitat general del producte català; tal i com es constata, per exemple, amb l'exigència de l'any 1785[38] al tintorer de Barcelona Josep Oriol que expliqui els seus secrets i expliqui el procediment a través del qual fa el tintatge de les seves robes.
En efecte, durant aquesta època el procés es mantenia en secret i cada fabricant tenia la seva pròpia tècnica en la barreja dels colors. Mantenir aquest costum era un dels arguments que servia per establir el dret dels fabricants a retenir els treballadors o, al menys, a impedir-los de treballar en d'altres fàbriques sense el seu consentiment previ, tal com s’indica amb gran dramatisme a un document de la Junta de Comerç: “Y que la habilidad y secretos que en el arte de pintar ha adquirido a costa de sus desvelos, fatiga y estipendios es el único patrimonio que tiene, y en que radica la esperanza de poder dar destino a su familia”[39]. En el mateix sentit, és significatiu com l’any 1802 els francesos Castan i Reulen -que havien instal·lat a Barcelona dues tintoreries de color vermell, una al Clot i l’altre a Sants-, asseguraren al cònsol que no donarien a conèixer els secrets de la tintoreria. El cònsol, però, seguia tenint els seus dubtes: “mais un d’eux n’est point marié. Il peut épouser une espagnole et instruire ses enfants Espagnols”[40].
Sembla evident que podem relacionar aquest secretisme amb la necessitat de perllongar l’organització gremial. El secretisme, però, progressivament anà minvant, amb la necessitat imperant -constatada ja des de finals del XVIII- de compartir obertament els coneixements i de compartir els problemes tècnics de l’art dels tints. En aquest sentit, és significatiu que l’any 1763 Macquer exposés la necessitat: “que los mejores artistas de otras ramas de la tintura se prestasen a comunicar sus prácticas particulares”[41].

La dialèctica econòmica. La disputa per l'espai entre els prats d'indianes i els horts.

Els horts situats dins de les muralles de Barcelona ens constaten la dialèctica entre les diferents economies que competeixen per un mateix espai. En aquest cas, entre els pagesos i les fàbriques d'indianes. En efecte, al segle XVIII, uns dels problemes concomitants a la industrialització serà la pèrdua de terreny dels horts de l'interior de la ciutat. La constatació del problema sorgeix a través dels documents generats arran l'informe de l'any 1782 de la Junta de Sanitat sobre el perjudici d'adobar amb la brossa i els materials de les latrines de la ciutat[42].
La sospita del perjudici d'adobar amb brossa i excrements derivava de la teoria de Duhamel segons la qual les plantes eren fetes de la substancia que les alimentava[43]. Els estudis de Duhamel, a finals del XVIII, estaven amplament estesos a Catalunya, tal i com es constata a l'obra de Caresmar. Aquest, seguint els estudis de Duhamel, exposa com els agricultors de Barcelona, amb l'abús de la brossa de la ciutat i les defecacions dels ciutadans: "llegaron a forzar y violentar la misma naturaleza obligandola a producir en sus campos frutos superiores a la constitución de sus fuerzas". A causa d'aquesta violació de la natura, segons Caresmar, les fruites i verdures havien perdut el sabor i, fins i tot, podien ser perjudicials per la salut, puix que, segons ell, la mala qualitat dels adobs es comunica a les mateixes plantes "como lo nota Duhamel en los Elementos de agricultura, libro 2, capit.3, p. 135"[44]
La conclusió de l'informe de la Junta de Sanitat fou que la brossa no era perjudicial per la salut, puix que aquesta teoria no es podia ratificar. L'informe de la Junta de Sanitat, però, serà desestimat per l'Audiència i, el 15 de febrer de l'any 1785, aquesta demanarà a l'Ajuntament que prohibeixi a les hortes de l'interior de la ciutat adobar amb el producte de les latrines. Per corroborar la demanda, l'Audiència al·lega que les plantes sí que absorbeixen la brossa i, d'altra banda, que el transport de la immundícia causa greus molèsties als veïns per la mala olor i per les exhalacions que deixa anar pels carrers de la ciutat al llarg de tot el recorregut.
L'Ajuntament accepta la prohibició, tot i que emet un document on exposa els seus arguments per assolir que aquesta es revoqui[45]. De les argumentacions en destacarem dues. En primer lloc, l'Ajuntament es declara contrari a l'expulsió de les hortes a l'exterior en benefici de la implantació de les fàbriques d'indianes. Així, l'Ajuntament cita amb reiteració i elogi la prohibició de 1784 referent al trasllat de les fàbriques a fora de la ciutat i l'ordre de no construir més fàbriques a dintre les muralles per motius de salut pública. D'altra banda, l'Ajuntament, basant-se en anàlisis químiques, remarca la utilitat de les partícules químiques despreses en el procés de tintatge puix, aquestes, s'entenia que eren un poderós correctiu dels vapors produïts per la putrefacció dels vegetals i animals[46].

Carbó mineral i manca de fusta.

L'altra material conflictiu des del punt de vista ambiental fou el carbó mineral i el seu ús com a combustible. El seu estudi s'engloba dins les anàlisis dels sistemes energètics proposat pel físic Paul Deléage[47]. Segons aquest, el concepte de sistema d'energia es defineix tant per les característiques ecològiques i tecnològiques de les cadenes de convertidors energètics com per les estructures socials d'apropiació i de gestió de les fonts d'energia i els mateixos convertidors. El sistema energètic així entès és, doncs, la combinació de diverses cadenes energètiques en el sí d'una societat que controla i distribueix aquests recursos.
Seguint la classificació de Mumford, el pas de l'etapa històrica eutèctica a la paleotècnica el trobem amb la substitució del carbó vegetal pel mineral. Aquesta substitució palesa que la intensitat de l'ús de qualsevol combustible és un procés paral·lel a les pulsacions econòmiques. Una idea que ja se suggerí, pel cas britànic, en el clàssic article de William H. Te Brake[48].
En aquest, l'autor exposa com els ritmes de la contaminació responen als cicles demogràfics. Aquests, determinen la demanda de calefacció i, consegüentment, la demanda d'una fusta cada cop més escassa que té com a alternativa més "ecològica" el sea coal[49]. Segons Te Brake, a la ciutat de Londres, ja des del 1257, apareixen queixes per la inhalació del sea coal, per l'"smoke nuisance" que aquest provoca. El problema augmentà amb l’increment de la població i la demanda de carbó a la capital i a altres zones, fins el punt que Eduard I imposà penes a qui l'utilitzés. En el moment que a Anglaterra el problema sembla irresoluble, paradoxalment, se "soluciona" amb la pesta negra i la caiguda de població. Un problema, però, que ressorgirà a partir del 1600 a causa de l'augment de la població.
A Anglaterra, el debat que apareix vers 1600 gira entorn a dues alternatives: sacrificar els boscos i evitar la contaminació del sea coal, o bé utilitzar el sea coal i recuperar els boscos. Un debat que integra les dues perspectives destacades per Bevilacqua l'any 1993 referent a què és la història ecològica: la història de les contaminacions i la història dels recursos naturals[50].
Precisament, el benefici que comporta la recuperació dels boscos és un dels arguments més emprats dins del discurs generat entorn la conveniència de la introducció del carbó mineral en la Barcelona de finals del XVIII -tal i com mostra l'obra de 1786 del naturalista Josep Comes[51], autor de l'obra Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya (1786)[52]. En efecte, Comes elogia a bastament a Anglaterra pel fet que, a través de l'ús del sea coal, aquest país ha aconseguit evitar la pèrdua dels seus boscos.
A Catalunya, l'intent d'introduir el carbó mineral segueix clarament les pulsacions econòmiques i demogràfiques catalanes. La introducció fou precipitada, bàsicament, per tres raons. En primer lloc, per l'escassetat de fusta als boscos propers a Barcelona -per l'extensió de la vinya. En segon lloc, pel seu alt preu -per aquesta època, Vilar[53] constatà en un 300% l'augment del preu de la fusta entre 1740 i els anys finals del segle XVIII, el que interpretà com un clar indicador del desboscament. I, en tercer lloc, per les males condicions d'una xarxa de transports que impossibilitava d'arribar a les muntanyes més llunyanes.
Les millores de les xarxes de transport són necessàries en un moment quan les necessitats creixents de carbó i de materials de construcció (seguint el creixement demogràfic de la ciutat), provoquen l'extensió de l'àrea de subministrament i producció ja des del segle XVI. En efecte, el desboscament i el creixement provocava que cada cop calia més combustible i cada cop en zones més llunyanes, amb el conseqüent augment dels costos en transport[54].
Un estat de les vies, potser, deguda a l'existència de la impossibilitat de tenir tècniques de construcció prou capaces de construir una xarxa que integrés eficaçment les diferents vies -camins, canals- com suggereix l'article de Evans[55]. Així, doncs, amb el tema del transport, s'evidencia que l'escassetat de fusta a Barcelona no es pot entendre sense estudiar l'estat de les tècniques de construcció de les vies de comunicació. Un mal estat que també condicionarà el transport del carbó mineral. El tema dels transports palesa que la tecnologia circula en paquets. En efecte, emprant la tercera llei de Kranzberg[56], un sistema no pot ser estudiat aïlladament, així, cal d'apreciar l'escassetat de fusta amb interacció als sistemes socials, polítics, culturals i tecnològics[57].
Fou l'any 1785 quan el Síndic personer exposà per primer cop que la manca de carbó provenia del creixent consum de llenya per part de les fàbriques de Barcelona i la resta del Principat i per la pressió demogràfica arreu del Principat -que havia provocat la reducció d'uns boscos substituïts per cultius i vinyes i, alhora, havia augmentat la demanda de material de construcció. Per l'Audiència, la solució per evitar la pèrdua total dels boscos era el carbó mineral: "el uso de este carbón ahorrará en gran parte el consumo del de madera, cuya economia es util y necesaria"[58].
La resposta de l'Ajuntament fou la negació de l'escassetat de fusta. Una idea sustentada amb l'argument que la llenya només escassejava en els punts pròxims a Barcelona, però no a l'alta muntanya; puix que el problema es produïa per la manca de transports capaços d'arribar a les zones amb boscos[59].
Al segle XVIII, l'escassetat de fusta i de carbó vegetal generarà plantejaments de gestió dels boscos per part dels il·lustrats[60]. Uns, fan un discurs pessimista i destaquen com l'impacte humà sobre els boscos genera efectes perniciosos i degrada la massa forestal; amb les conseqüents externalitats negatives com el desbordament dels rius. Un discurs que evidencia la progressiva presa de consciència il·lustrada respecte el paper que duen a terme les masses forestals dins de l'equilibri ambiental. Aquests plantejaments el recuperaran els metges del XIX, tal i com exposa Urteaga[61], amb l'objectiu d'elaborar aquell discurs que relaciona salut i existència de masses forestals.
D'altres il·lustrats, empren aquesta visió carregada de pessimisme per legitimar la necessitat de la gestió del bosc, perquè aquest sigui capaç de suplir les necessitats de la Marina Reial. Uns plantejaments il·lustrats paral·lels als suggerits per Grove als tròpics[62]; i precedents del debat desenvolupat a Amèrica entre les idees de Pinchot[63] i les de Muir (1838-1914).
Un segle després de les ordinacions del bisbe de Solsona, Caresmar es lamentarà, a bastament, de l'estat del bosc. En el text, però, Caresmar obvia la responsabilitat de la Marina en el desboscament i, al contrari, destaca com cal una bona gestió del bosc per proveir la Marina, i mantenir les seves drassanes; donat que, segons Caresmar, aquestes no creixerien sense una oferta forestal també creixent.
Caresmar cita com a causes principals de la degradació del bosc el tractament insostenible d'activitats com l'agricultura, la ramaderia o la metal·lúrgia, la construcció civil i el pas de les tropes[64]. A partir del text es pot dir que Caresmar entén que s'ha trencat l'equilibri de la naturalesa: "lo cierto es que en el dia sería muy dificultosa el averiguar si la prodigiosa producción de árboles de mayor utilidad que poblaron en otros tiempos gran parte de los montes de este Principado debe atribuirse a solo un generoso beneficio de la naturaleza o a la industria y cuidados de sus antiguos habitantes; pero debemos tener por cierto que, cuando ellos no cooperasen a su fomento, a lo menos tuvieron la discreción de no embarazar a la naturaleza su regular producción, que es lo que ahora no se experimenta, porque todos cortan árboles y ninguno los planta".
Aquestes paraules evidencien les contradiccions intel·lectuals il·lustrades. El dubte de Caresmar palesa la continuïtat d'aquella visió humanista de la natura, quan l'ésser humà tenia una curiositat davant les meravelles de la terra, una terra que gaudeix del "generoso beneficio de la naturaleza" i, alhora, ens mostra la idea plenament il·lustrada, que copsa la intervenció humana sobre la natura "o a la industria y ciudades de sus antiguos habitantes". Comprensió de l'ésser humà com a agent geogràfic que pot tant ser degradador, com agent restaurador i conservador. En aquest cas, amb una intencionalitat clara, que testimonia l'interès típicament burgès per controlar els recursos del territori. Una idea que s'emmarca dins de la política econòmica de llibertat controlada de tipus neckerià assenyalada per Ernest Lluch[65].
Una política que contrasta amb les propostes de gestió forestal de Manuel Barba i Roca, coetani de Caresmar, que apel·la pel liberalisme en l'administració dels boscos. Un liberalisme o agrarisme mercantilista també present a l'Informe sobre la ley Agrària de Jovellanos de 1795[66]. Que s'imposà a l'anterior Ordenanza de Montes, inspirada pel marquès d'Ensenada, i que seguia la ideologia de caire mercantilista de Colbert[67].
Paral·lelament, també són mostra de l'escassetat els diversos projectes d'individuals que proposen l'aprovisionament de carbó vegetal[68]; així com els projectes de recerca d'alternatives energètiques, que s'evidencien amb documents com la Real Cèdula de 1772 que dona el privilegi al suís Juan Richard per extreure i comerciar amb la turba[69].

Introducció carbó mineral.

La introducció del nou combustible a Catalunya té com a punt de referència el progrés econòmic europeu; com a precipitant, la crisi de finals del XVIII, la crisi de combustibles i la necessitat d'impulsar les industries; i com a element legitimador, la ciència mèdica de la salut pública, recolzada en els avenços químics del moment i el progressiu enteniment de la composició de l'aire. La referència econòmica europea comença a la dècada dels seixanta, amb les anàlisis químiques que tenen com a objectiu comparar la qualitat del carbó català amb el britànic.
Els primers intents d'introducció del carbó mineral es basen sovint en propostes vingudes de França i Anglaterra i portades per particulars. Una transmissió de coneixements que Reynolds i Cutcliffe assenyalen com un dels temes més importants per la història de la tecnologia occidental[70]. L'any 1771 un francès, per resoldre l'escassetat de fusta, proposà que les fàbriques empressin carbó de pedra; també existeix el projecte de Mauguet de la Sablonière per explotar el carbó mineral de Catalunya el 1781[71]; i cal destacar també el projecte de Tomas Perez, qui l'any 1786 envià a la Junta de Comerç, des de Londres, un planell on explicava les tècniques d'un forn de vidre on s'usava carbó de pedra[72]. D'altra banda, també impulsen la recerca de les mines ciutadans catalans residents a l'estranger. Per exemple, Narcis Barrril, ciutadà honrat de Barcelona resident a Anglaterra, és descobridor de les mines de carbó de Subirats.
L'èxit o fracàs d'aquests projectes caldria estudiar-ho dins del seu context de recepció, tal i com indica l'historiador de la tecnologia Rosenberg[73]. Caldria veure, doncs, quina fou la recepció d'aquests projectes per part de les institucions, si s'impulsen i si mai es dugueren a terme o no.
Àdhuc, el referent britànic s'evidencia en les anàlisis químiques del carbó de l'any 1768. Aquest any, la Direcció de Química de la Reial Acadèmia de les Ciències Naturals de Barcelona, elaborà un informe -a requeriment del Comte de Riola- que tenia com a objectiu avaluar les qualitats del carbó mineral de Catalunya -concretament el provinent d'Isona- a partir de la comparació de la composició d'aquest amb el carbó mineral d'Escòcia i d'Anglaterra. La conclusió de l'analítica fou que el carbó d'Isona era d'excel·lent qualitat, puix que tenia igual quantitat de betum que l'escocès i era més pur que l'anglès. L'informe fou llegit a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 5 d'octubre de 1768 per Francisco Llobet, monjo benedictí elegit soci de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts el 1766,

Geografia de les mines.

Des de la dècada dels 70, es tenen notícies de descobriments puntuals de mines de carbó. L'any 1774, el suís Santiago Ferrini descobrí una mina a la zona de Girona[74]. La següent notícia d'un descobriment data del 1780, quan Jaime Noto en trobà una a Sant Sadurní i comunicà el descobriment a la Real Junta de Comerç de Madrid. Un descobriment afavorit pel fet que el 18 d'agost de 1780, l'estat emet una Real Cèdula que té com a objectiu donar gràcies i franquícies a favor de la companyia de Jose de Ulacie y Aguirre i José Sucro, directors de la mina Villanueva de Rio (Sevilla) i, per extensió, a tots els que pretenguessin beneficiar mines de tot l'estat[75].
Amb l'objectiu d'impulsar la introducció del carbó mineral i davant la possible necessitat d'explotar les mines del Principat, el 2 de maig de 1785[76], l'Audiència mana elaborar un rigorós escrutini de tot el territori amb l'objectiu de traçar un mapa del carbó mineral i dels seus propietaris en territori català. L'escrutini l'han de fer el Síndic personer i el Diputat Manuel Berenguer. La demanda de l'Audiència genera una intensa recerca i descobriment de mines
A banda d'estimular la recerca de les mines, l'Audiència també reclamava el lliure comerç del material. Així, l'any 1785[77] exposa que la venda de contraban al port de Barcelona -de carbó mineral provinent d'Anglaterra-, provoca que aquest es consumeixi sense precaució i sense el tractament necessari que indicaven els científics, ocasionant una pudor inaguantable que podia ocasionar efectes contraris a la Salut Pública. Així, tot apel·lant a la salut pública, l'objectiu de l'Audiència és convèncer a l'Ajuntament de la conveniència de liberalitzar l'ús del carbó mineral, per evitar d'aquesta manera la seva venda i distribució sense regulació.
Finalment, el lliure comerç serà atorgat per Real Cèdula el 1792[78], en un document que palesa el desig de la Corona de promoure el progrés de les indústries i, alhora, palesa la prevenció de la Marina per tenir el control del material -tal i com abans s'encarregà de tenir-lo sobre els boscos i l'extracció de fusta. La cèdula justifica la necessitat de facilitar el comerç del carbó mineral a causa de l'escassetat i decadència de la fusta i l'augment del consum de combustibles per part de les fàbriques. Així, tot definint el carbó mineral com a producte de primera necessitat, ordena que les mines siguin de lliure aprofitament -especificant que la Corona té la Suprema Regalía per proveir la Marina[79].

Dialèctica i reacció mèdica.

La dialèctica sorgida arrel la introducció del carbó i dels tints presenta una estructura trífida: política, econòmica i social. La política es genera entre l'Ajuntament i l'Audiència; la social entre els industrials i els veïns; i l'econòmica amb els treballadors del carbó vegetal.
La dialèctica entre l'Ajuntament i l'Audiència es genera per la moderació de la primera, front el discurs progressista de la segona. Unes diferències que ens parlen dels interessos implícits a qui servia cada institució. La primera a les classes propietàries tradicionals i la segona a la nova burgesia ascendent[80].
La dialèctica entre les fàbriques i els veïns és evidenciada per les propostes de solucions institucionals, mèdiques i científiques per resoldre les molèsties ocasionades pel fum del carbó. Uns documents que semblen fer-se per desmuntar la teoria estesa entre l'opinió pública segons la qual els països que empren aquest combustible són insans. En efecte, els informes mèdics i les obres referents al carbó s'esforcen a negar, reiteradament, que les malalties nord europees siguin causades pel fum del carbó mineral. Una argumentació que els metges catalans legitimen a través dels resultats de les anàlisis químiques de l'aire sotmès a la combustió del carbó mineral. Així, els documents tot sovint adopten la postura de la previsió i denoten la voluntat de calmar a uns ciutadans i a unes institucions alarmats pel que podria passar vista l'experiència britànica. A aquest objectiu responen els informes de la Junta de Sanitat -fets a requeriment governatiu-, les anàlisis científiques de la Conferència de química des de 1769 i de la Secció de Química de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts des de 1785, i les monografies dedicades al tema com l'obra del metge Josep Comes[81].
Les referències identificades que evidencien problemes de salut a causa del carbó mineral són dues: una és la referència indirecta citada en un document de l'Audiència referent a l'ús del carbó sense tractament purificador; i, l'altra, és una queixa de 1790 formulada pel convent dels Dominics contra una fàbrica de vidre que utilitzava carbó mineral.
Cal citar també, a banda de les referències als problemes urbans, la presència en els documents del tema de les condicions dels treballadors de les mines. En efecte, el cas dels problemes de salut en l'àmbit laboral són analitzats per Comes[82], qui reconeix que el moment més conflictiu, sanitàriament parlant, és el moment de l'extracció del mineral en les mines. Així, exposa recomanacions mèdiques i tècniques per tal d'evitar perjudicis pels treballadors de les mines, idees que basa en les obres de Henckel, Triewald i Hellot. Una preocupació que podríem emmarcar en les idees que es consideren els precedents de la literatura higienista del segle XIX dedicada exclusivament a les dolences professionals[83]. Un precedent, recordem, emmarcat en un moment d'emergència de la salut pública basada en la ideologia il·lustrada que, seguint Jordanova[84], a partir de la segona meitat del XVIII és un concepte que defineix el control de la pràctica mèdica per part de les institucions.
Un segle després, però, les coses canviaran i les anàlisis sobre les relacions entre el fum i la vida dels treballadors o veïns es faran més crítiques i més generalitzades. Es passa de la valoració de la industria i la sensibilitat social i humana de la il·lustració a les posicions pròpies del romanticisme; quan ja no s'ocultaren les dures circumstàncies dels obrers ni els problemes reals que ocasiona el fum.
La crítica al fum del segle XIX, però, prové de grups que temem pel futur imperial, social i econòmic del seu país. Responen, doncs, a la ideologia higienista, segons la qual calia millorar la salut de les classes treballadores com un mitjà per recuperar l'eficàcia de la mà d'obra productiva, reduir la conflictivitat social i protegir la salut de la resta de la població. Així ho palesen els Smoke Abatemen Groups que proliferen a Gran Bretanya i Estats Units durant el vuit-cents; uns grups treballats per autors com Stradling i Thorsheim[85]. Per aquests grups, el fum, i no pas l'ús del carbó, és emprat com a símbol d'un conjunt de problemes que poden derivar en la inestabilitat social. I és aquesta por la que genera els discursos que clamen per la necessitat de solucions. Un discurs, però, que evidencia que durant tot el segle XIX el desenvolupament industrial és prioritat.
Al segle XVIII, tot i que manca un moviment social generalitzat de control del fum a Barcelona, trobem intents de solució basats en la purificació del fum del carbó feta a través d'operacions químiques. Així, l'any 1785 davant el fet de la venda il·legal de carbó mineral provinent d'Anglaterra al Port de Barcelona, l'Audiència alerta que aquest es consumeix sense precaució i sense el tractament necessari que indiquen els científics -la purificació-, i ocasiona, així, una pudor inaguantable; per la qual cosa adverteix que pot ocasionar efectes contraris a la Salut Pública. Apel·lant a la salut pública, l'objectiu de l'Audiència és convèncer a l'Ajuntament de la llibertat d'ús del carbó mineral, per evitar així la seva venda i distribució sense regulació.
El mateix any, les institucions reiteren la necessitat d'evitar els problemes del fum. Així, el 9 d'abril de 1785, la Junta de Sanitat de l'Ajuntament, concretament els metges Esteve, Balmes i Prat, demanen una anàlisi química a la Reial Acadèmia que analitzi el carbó de pedra -als químics Mollar i Francesc Sala-; amb l'objectiu que l'Audiència pugui dictaminar si el seu ús és o no és nociu per la salut pública[86]. El dictamen serà clarament favorable a l'ús del carbó mineral.
En l'informe[87], els químics descriuen el procés d'anàlisi química. La Junta de Sanitat analitza l'informe dels químics Mollar (considerat com un dels introductors dels nous conceptes de la química moderna a la Reial Acadèmia) i Sala, i conclou que la tasca dels químics ha estat insatisfactòria per no aportar res de nou als seus coneixements.
Segons la Junta de Sanitat, l'informe no aconsegueix analitzar les especificitats del carbó mineral d'Isona, donat que es limita a dir els components del carbó sense indicar les proporcions exactes del carbó català. D'aquesta manera, els metges de la Junta prefereixen deixar de banda l'anàlisi química i extreure les conclusions dels seus propis coneixements, forjats a partir de l'obra de Hoffman, Macquer, Valerius i Moranet. Aquests, segons el Síndic, declaren que l'ús no és perjudicial i, tot i que la manca de costum pot causar molèsties, el mateix costum les farà desaparèixer.
Aquests metges referenciats basaven la seva pràctica mèdica en la terapèutica química i, alhora, la seva citació als textos catalans ens podria proporcionar dades sobre la recepció de les teories químiques de la combustió. Els estudis sobre la composició de l'aire i l'aigua de Macquer, per exemple, facilitaren la tasca de Lavoissier, tot i que mantingué, contra les idees d'aquest, la teoria del flogist. De fet es considera el darrer defensor de la teoria del flogist a França. La seva presència als textos catalans, doncs, potser ens podria dir molt de la recepció de les teories químiques de l'època.
Finalment, a partir dels informes químics i mèdics, el síndic elaborarà un dictamen datat el 27 d'abril de 1785. En aquest, exposa la conveniència que, en un principi, es permeti el seu ús a les cases de camp i a les fàbriques de fora de la ciutat -prèvia purificació. Concloent que, a partir de les observacions de l'ús a aquestes zones, es podria avaluar la seva influència sobre la salut. Així, l'experiència permetria elaborar informes en un futur i ponderar amb més coneixement de causa la conveniència del seu ús a l'interior de la ciutat.
El tema de la necessitat de purificar el carbó és tractat a bastament per Comes[88], que es basa en els treballs i mètodes de Joubert; que tenien l'objectiu de treure la mala olor del carbó a través de l'evaporació de les parts volàtils. Segons el Síndic, a aquest carbó els anglesos l'anomenen coach, i és el més adequat per utilitzar en els brasers i habitacions interiors. I és aquest tipus l'únic que cal deixar entrar a la ciutat. Significativament, Comes cita com a exemple de bon ús del carbó els països que ja l'usen, especialment Anglaterra. D'allà destaca, per una banda, que ha sabut evitar la destrucció dels boscos; i, per l'altra, que l'ús del carbó no ha estat perjudicial, malgrat el discurs creat en contra seu per part de l'opinió pública; opinió pública que ha estès la idea que el carbó és la causa de la consomption. Segons Comes, la causa de la consomption no és el carbó sinó el licor.
Així, doncs, tant per les institucions, com pels químics i pels metges, el carbó mineral no només no és perjudicial sinó que, al contrari, és beneficiós per la salut i, fins i tot, molt més recomanable que el vegetal. Puix que, seguint Comes, el carbó mineral pot acabar amb la pesta, amb les morts sobtades i, alhora, pot actuar com a correctiu de les exhalacions pútrides orgàniques. Una opinió constatada a través de les anàlisis químiques de Mollar i Sala: "es uno de los medios para purificar el aire en tiempo de peste, y por lo mismo que purifica el aire no seria impropio decir que de esta ciudad minoraría las muchas aplopegías que se experimentan"[89]. Una idea que Comes legitima a través de les dissertacions mèdiques i químiques d'autors com Walerio, Hoffman i Morand (assessor honorari del Col·legi de Metges de Lieja), en els informes favorables al carbó mineral de les Reials Acadèmies europees, i en la bona salubritat de ciutats que usen carbó mineral com Alemanya, Escòcia, França i Anglaterra.
A finals del set-cents, el problema del fum tornarà a aparèixer a través de les denuncies contra les fàbriques de vidre. Un problema que rep unes respostes institucionals que mostren com l'interès econòmic s'anteposa al sanitari. A la dècada dels noranta, el problema del carbó mineral sobre la salut es palesarà a les fàbriques de vidre per les nombroses queixes dels ciutadans, entre ells el Rector del Col·legi dels Dominics. L'any 1796, l'Audiència demanà un informe a l'Ajuntament sobre la fàbrica de vidre d'en Ignasi March. L'Ajuntament respongué que els metges, a la dècada anterior, tot i que indicaven que el carbó mineral no era perjudicial, recomanen que era convenient que les fàbriques es traslladessin on no fos perjudicial pels veïns. Malgrat l'informe, les pressions del Corregidor, perquè es mantingués la fàbrica, al·legant els beneficis econòmics d'aquesta, van provocar que restés dins la ciutat. Així, l'Audiència dictaminà que donat que, d'una banda, la fàbrica no causava cap problema per la salut pública i, d'altra, els perjudicis ocasionats als amos amb un possible trasllat eren molt grans, els dos factors eren raons més que suficients per desestimar les queixes del col·legi de dominics i dels veïns que es queixaven: "pues el beneficio público debe ceder al particular y sufrir por aquél una leve molestia, que es lo más que puede producir...". La dialèctica entre els diferents grups socials evidencia la veracitat del discurs de Kranzberg referent al fet que la tecnologia és depenent de les forces externes als emissors o receptors -circumstancies socials, econòmiques, polítiques o culturals-.

Resistències a les innovacions. Ecologisme i moviments socials fruit del canvi tecnològic.

El recel de l'Ajuntament a les innovacions cal entendre'l dins la lògica mèdica i social del moment. La reticència es basa en el temor a la inestabilitat social que podria conduir la destrucció de tot un sistema social i econòmic basat en l'economia del carbó de fusta; per altra banda, cal tenir en compte la precaució davant la possible empitjorament de la salut dels treballadors, la base de l'economia del moment, i dels veïns, amb les conseqüents disturbis socials que el tema provocaria. El cas analitzat ens permet explicar l'ús de la ciència per legitimar les decisions de les polítiques ambientals. I ens permet, també, explicar la repercussió sobre la medicina i la química -i d'aquests sobre la societat- dels canvis científics, polítics i socials. Alhora, ens permet endinsar-nos en la temàtica de les resistències a les innovacions.
Des de la història ecològica s'entén que reconèixer com a moviments ecologistes només aquells sorgits durant els seixanta o setanta és una simplificació. Es reconeix, evidentment, que als anys seixanta es produí l'adveniment de l'ecologisme que ha marcat el segle XX; un moviment que obeeix a la lògica econòmica i social d'aquest segle. La història ecològica, però, advoca que la recerca tingui un perllongament cronològic vers el passat per tal de trobar el caràcter mediambiental dels moviments reformistes socials i dels moviments reticents a les noves tecnologies que al llarg de tota la història han intentat evitar un possible empitjorament de la vida de les classes treballadores o la destrucció de les seves bases socials.
En aquest sentit, els treballs de Mumford posen en dubte la imatge que entén els moviments reticents a les innovacions industrials com a immobilistes i endarrerits. Mumford, així, estimula aquells treballs que estudien la racionalitat de la reticència, treballs com els de Bruland[90], la reinterpretació del ludisme de l'etapa 1790-1800 feta per Randall[91], o la recerca sobre els orígens del moviment ecologista feta per Gottlieb[92].
Kristine Bruland exposa com existeixen grups resistents a les noves tecnologies dins aquelles societats preindustrials que veuen amenaçada la seva economia ecològica i la seva estructura social. En la mateixa línia, R. Gottlieb, troba les arrels del moviment ecologista en els moviments de reforma social del segle passat. Així, traça la història del moviment ecologista des de 1890, a partir de l'anàlisi dels moviments socials del segle XIX sorgits en els mitjans urbans i industrials, endinsant-se en la seva perspectiva conservacionista o ecologista. Per aquest autor, l'ecologisme és un moviment social molt complex que comença en resposta a la industrialització i la urbanització.

[1] R. Etlin, "L'air dans l'urbanisme des Lumières", Dix-huitième siècle, 9, 1977, 123-134; L. Jordanova, "Policing Public Health in France, 1780-1815", T. Ogawa, (ed.), Public Health, Tokyo, Tanaguchi Foundation, 1981,12-32; J.K.Pringle i S.J. Saba, "Language médical et politique locale: l'urbanisme et la santé à Marseille à la fin de l'Ancien Régime", Annales du Midi, 154, 1981, 397-417; J. V. Pickstone, "Death, dirt, and fever epidemics: rewriting the history of British Public Health" T. Ranger i P. Slack, (eds.), Epidemics and Ideas. Essays on the historical perception of pestilence, Nova York, Cambridge University Press, 1992, 125-148.
[2]M. Kranzberg, Innovation at the crossroads between science and techology, Israel, S. Neaman Press, 1989; M. Kranzberg, "Technology and History 'Kranzberg Laws", T.S. Reynolds i S.M. Cutcliffe (eds.), Technology and the West. A Historical Anthology from Technology and Culture, Chicago University Press, Chicago, 1997, 5-20; M. Kranzberg i C.W. Pursell (eds.), Historia de la tecnología, Barcelona, 1981 (1ª edició en anglès de 1967).
[3] N. Feliu de la Penya, Fénix de Cataluña, Barcelona, 1683, 75
[4] En aquesta obra es recomanava reprendre la fabricació de teles a Barcelona, on el blanqueig estaria afavorit pel clima del país. Al XVIII, els prats dels voltants de Barcelona es cobreixen de teles per blanquejar. D'altra banda, Feliu també havia insistit en la necessitat de renovar el decaigut art de tenyir. Tasca que realitzarà la família Canals a finals del XVIII.
[5] No per casualitat, a la mateixa època, la Junta de Comerç estimula i premia a Francesc Javier Anton, de Monistrol de Montserrat, per haver ideat un sistema d'extracció d'oli de les peces de teixit, amb l'objectiu d'emprar-lo en la fabricació de sabó (AHB, Junta de Comerç, 791, vol. 80, ff. 236, 1783).
[6] També autor de: B. Milans, Synopsis formularum medico-chirurgicarum: quibus utuntur medici et chirurgi in generali Barcinonensi nosocomio, Barcelona, Josep Altès, 1749
[7] També autor de: G. Balaguer, Noticia de la epidemia de tercianas que se padeció en varios pueblos del Urgel y otros parages del Principado de Cataluña en el año 1785: formada por orden de la Real Junta de Sanidad, Barcelona, Viuda Piferrer, 1786.
[8] AHB, Polític, Reial i Representacions, 1780, fol. 309
[9] F.J. Brüggemeier, "A Nature Fit for Industry: The Environmental History of the Ruhr Basin, 1840-1990", Environmental History Review, 1994, 40.
[10] J. Radkau, "¿Qué es la historia del medio ambiente?", Historia y Ecología, Madrid, Ayer, 1993, pp. 119-146
[11] Una voluntat copsada per molta documentació de l'època amb obres com la del jurista Ponci Cabanach, Prontuario jurídico y elementos prácticos para exercer el arte de edificar sin agravio del vecino, 1789, que fa referència a les normes legals per construir a Barcelona sense perjudicar als veïns.
[12] P. Güell i Pellicer, Causas de las muertes repentinas y aplopejias, AHMB, Junta de Sanitat, Varia, IX, núm, 5, lletra F.
[13] J. Masdevall, Dictamen del mismo doctor Don Joseph Masdevall, dado de órden del rey sobre si las fabricas de algodón y lana son perniciosas o no a la salud pública de las ciudades donde estan establecidas, escrit el 1784 i reeditat més tard com a apèndix del llibre del mateix autor: Relación de las epidemias de calenturas pútridas y malignas que en estos últimos años se han padecido en el principado de Cataluña, Madrid, 1786.
[14] Memorials conservats a l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, Fons de Sanitat, VI. Vol.14, f. 144-233. Reproduits a A. Zarzoso, Prevenció epidèmica i salut pública a la Barcelona del segle XVIII, treball de recerca, Barcelona, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, Universitat Pompeu Fabra, 1994.
[15] En efecte, en la documentació del darrer quart del set-cents s'evidencia com la Junta de Comerç considera cabdal la col·laboració amb la Real Acadèmia de Ciències i Arts per aconseguir millorar el tintatge a través de les regles de la química. Així, per exemple, en el Memorial del 18 de març de 1783, la Junta de Comerç fa explícita aquesta demanda tot exigint que s'estableixi un diàleg entre l'artista Vinyes i els membres de la Real Acadèmia, especialment amb el seu director, Joan Pau Canals. Una col·laboració que dos anys després conclourà amb la presentació d'un llibre de regles de tintatge; que és presentat amb les següents paraules: "(...)recoge las reglas hechas por los más facultativos y los más habiles en la química, ciencia que es la que debe regir y ilustrar esta rama de tintura. Donde se indican novedades y adelantamientos prácticos dirigidas por las reglas sólidas que prescribe la química." AHB, Junta de Comerç, 660, vol. 67, ff. 259, 1783
[16] F. Carbonell, Elementos de farmacia fundados en los principios de la química moderna. Tercera edición corregida y aumentada. 1805 (Primera edició de 1796).
[17] F. L. Holmes, “Concluding Remarks: Beyond the Boundaries", B. Bensaude-Vincent, Lavoisier in European Context. Negotiating a New Language for Chemistry, Canton, 1995
[18] Segons López Piñero els metge espanyols que, abans d’acabar el segle XVIII, s’ocupen de qüestions de medicina indústrial són tres: López de Arévalo, Masdevall i Ximenez de Lorite (J. Mª López Piñero, Medicina y sociedad en la España del siglo XIX, Madrid, 1964, 111)
[19] Saladrich ens parla d’informes com els de M.Ure segons el qual el treball a les fàbriques, lluny de provocar malalties, enfortia als operaris, J.M. Saladrich, “Higiene del tejedor”, Condiciones de vida y trabajo obrero en la España de mediados del siglo XIX, Barcelona, Anthropos, 1984, 237-243.
[20] J. Masdevall, Dictamen...,17
[21] W. Pagel i A. Debus, "Paracelso y los paraceltistas", P. Laín Entralgo (ed.), Historia universal de la medicina, 7vols., Barcelona, Salvat, 1972-1975; A. Debus, El hombres y la naturaleza en el renacimiento; W.H. Brock, Historia de la química, Madrid, Alianza, 1996.
[22] A. Simon Tarres, El pensament demogràfic a Catalunya, Barcelona, Curial, 1997, 69
[23] J. Nadal, “La indústria cotonera”, Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, Segle XIX, V.3, Enciclopèdia Catalana, 1991, 184-185; A. Sánchez, “La indústria catalana ¿Mito o realidad?”, Revista de Història indústrial 5, 1994, 213-233; J. Nadal, “Sobre l’entitat de la indianeria barcelonina del set-cents”, Recerques 24, 1991, 181-185.
[24]"resulta un aire caliente, poco elástico, denso y cargado de vapores animales y exhalaciones nocibas que fatiga la respiración, relaja el cuerpo y le dispone a mil enfermedades crónicas y agudas que pueden muy fácilmente passar a ser epidemias”(citat a B. López Ayala,"Condiciones de trabajo en las fábricas de indianas de Barcelona durante el último tercio del siglo XVIII", Manuscrits 6, 1987, 126-127.)
[25]Biblioteca de Catalunya, Junta de Comerç, lligall 53, caixa 71, núm 25
[26] Història Econòmica de la Catalunya Contemporània..., vol I, 32
[27] T.S. Reynolds i S.H. Cutchiffe, Technology and the West,..., 35.
[28] “(...)se me parte el corazón de dolor de ver que los más de ellos son los más ignorantes médicos de la provincia, y si fueran otros tal vez no hubiera visto aquella Ciudad en sus esquinas los edictos contra las fàbricas de algodón y lana, y estoy bien persuadido que su población fuera aún mayor de la que es actualmente” (R. Riera, José Masdevall y la medicina española ilustrada, Valladolid, 1980, 176-180)
[29] K. Hufbauer, The formation of the German chemical community,1720-1795, Berkeley, Universitat de California, 97-117
[30] Sobre la recepció de Lavoisier a Espanya, veure: R. Gago i J.L. Carrillo, “A Bibliographical study of the reception of Lavoisier´s work in Spain. Addenda to a bibliography by Duveen and Klickstein”, Ambix 27, 19-25
[31] R. Gago, “The New Chemistry in Spain”, Osiris 4, 190
[32] R. Alier, “La fàbrica d’indiana de la família Canals”, Recerques 4, 1974, 62
[33] Un curs de dos anys de durada -el primer de química teòrica i, el segon, dedicat a la fixació del color en els filats i en els teixits. (F. Cabana, Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Indústrial a Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 241-246)
[34] Sobre la divisió entre química pura i aplicada durant el segle XVIII, veure: C. Meinel, “Theory or Practice? The Eighteenth-Century debate on the Scientific Status of Chemistry”, Ambix 30, 1983, 121-132. Respecte l’activitat de les “Sociedades Económicas”, veure: “Las sociedades económicas de Amigos del País”, M. Sellés, J.L. Peset i A. Lafuente, Carlos III y la ciencia de la Ilustración, Madrid, Alianza, 1988, 129-140, E. Lluch, El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), Barcelona, edicions 62, 1973
[35] J. H. Warner, Againts the Spirit of System: The French Impulse in Nineteenth-Century American Medicine, Princenton, University of Princenton Press, 1998; J.R. Bertomeu Sanchez, “Alumnos españoles en los cursos de química del “Collège de France” (1774-1833), C. Puig-Pla, Actes de les III Trobades d’Història de la ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, SCHTC, 1995, 407-418, A. García Belmar, “Los viajes de españoles a Francia para el estudio de la química (1780-1830)”, Asclepio, 51, 1999.
[36]A. Nieto-Galàn, “Indústria textil e història de la tecnología: las indianas europeas de la primera mitad del siglo XIX”, Revista de Història Indústrial, 9, 1996, 14
[37] J. Masdevall, Dictamen..., 14
[38] AHB, Junta de Comerç, 499, vol. 50, ff. 23, 1785
[39] Biblioteca de Catalunya, Junta de Comerç, lligall 53, caixa 71, 7, Cédula del Rey a favor de Francisco Ribas, 16 gener, 1770
[40] Citat a Història econòmica de la Catalunya contemporànea..., vol I, 32
[41] P. J. Macquer, L’art de la teinture en soie, Paris, 1763
[42] La relació establerta entre la ciutat i el camp a través dels residus no es trencarà fins a la segona meitat del segle XIX amb la construcció del W.C. En aquest moment, s'esdevindrà una fractura irreversible que marca una època en l'ús dels recursos, és el moment en que les matèries fecals i excrements urbans no acaben al camp sinó canalitzats a les clavegueres; fet que, segons Mumford, és un dels elements de contaminació principal dels rius i del mar (L. Mumford, Técnica y Civilización, Madrid, Alianza Editorial, 1979 (3ª edició en aquesta editorial) (edició original en anglès de 1934)
[43] Segons Elisa Badosa era habitual la compra de la brossa de Barcelona per dedicar-los a l'adob. Uns fems que cada cop tenien els preus més elevats. Significativament, els contractes d'arrendament a finals del XVIII ja no incloïen l'adob, el seu preu feia que comprar-los fos poc rendible, fet que produïa la conseqüent degradació de la qualitat de l'explotació agrícola (E. Badosa, Explotació agrícola i contractes de conreu, 1670-1840. Les finques del clergat de Barcelona, Barcelona, 1985.)
[44] J. Caresmar, Discurso..., 178.
[45] AHB, Polític i Representacions, 1785, vol I, sense foliar
[46] AHB, Polític i Representacions, 1785, vol I, sense foliar.
[47] J.P. Deléage, Historia de la Ecología, Barcelona, ICARIA, 1993.
[48] H.T.B. William, “Air, Pollution and Fuel Crisis in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture 16, 1975, 337-59.
[49] P. Brimblecombe, “Attitudes and Responses towards Air Pollution in Medieval England”, Journal of the Air Pollution control Association 26, 1976, 941-45; i per la indústria del carbó a Anglaterra: John U. Nef, The Rise of the British Coal Industry, 2 vols., London, 1932.
[50] P. Bevilacqua, "Las políticas ambientales: ¿qué pasado? Algunas reflexiones", Historia y Ecología, Madrid, Ayer, 1993,
[51] Membre de la Conferència Física (1769) i de l'Acadèmia de Ciències i Arts.
[52] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya, Barcelona, 1786.
[53] P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, vol III, 235-243.
[54] Jaume Caresmar també ens evidencia aquesta mancança. En la seva obra dona rellevància a la necessitat de bastir una xarxa hidràulica de comunicacions. Significativament, en el Discurs de Caresmar se cita un viatger que indica com Espanya no es pot desenvolupar a causa de la inexistència de canals que facilitin el transport. Així, no és estrany que Caresmar elogii a bastament el canal del Llenguadoc. Elogi obvi ja que aquest es fonamenta en una utilitat eminentment basada en el transport (J. Caresmar, Discurso..., 230).
[55]F.T. Evans, "Roads, Railways, and Canals: Technical Choices in 19th-Century Britain", T.S. Reynolds i S. H. Cutcliffe(eds.), Technology and the West..., 130
[56]M. Kranzberg, "Technology and History 'Kranzberg Laws", T.S. Reynolds i S.M. Cutcliffe (eds.), Technology and the West..., 17
[57] Una perspectiva que verifica el discurs de Radkau quant al fet que a partir de l'estudi del bosc es pot fer una història ambiental interdisciplinària i completa. (J. Radkau, "¿Qué es la historia del medio ambiente?...)
[58] BC, Acuerdos, libro núm. 8, 385
[59] AHB, Polític, reial i Representacions, 1786, fol. 554.
[60] Les necessitats de gestió es palesen des de principis del XVII, i evidencien l'existència de la problemàtica del desboscament i la preocupació de la Marina per mantenir el seu proveïment de fusta. El 1606, es prohibeix treure fusta o llenya de Catalunya per la necessitat de la fabricació de vaixells. També en temps de Felip IV s'emeteren ordenances que exigien el monopoli de la fusta per aconseguir l'exclusivitat de construcció de galions de guerra per la Marina Espanyola, com mostra el document reial del 23 d'agost de 1622, que cal interpretar com una concessió a aquelles demandes de certs sectors catalans que demanaven la construcció de galions de guerra a Barcelona (Entretanto que se haze la fabrica de los dichos galeones no ha de auer fabrica de galeones ni navios en el dicho Principado de Cathalunya...: [Carta del rei Felip IV a favor dels Iudici autoritzant la construcció de galiots] UB, Fons antic, 07 03 B-38/5/3-14). D'altra banda, cal esmentar la constatació d'aquests arguments a l'article de J. Giménez Blasco, "La qüestió forestal a Catalunya. Les Ordinacions de 1627", a Actes del Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, 245-253.
[61] L. Urteaga, "Higienismo y ambientalismo en la medicina decimonónica", Dynamis 5, 1985-6, 417-425.
[62] C. Bonneuil, "Crafting and Disciplining... 78.
[63] S.P. Hays, Conservation and the gospel of efficiency: The progressive conservation movement 1890-1920, New York, University of New York, 1959
[64] J. Caresmar, Discurso..., 128
[65] E. Lluch, El pensament econòmic...
[66] J. Prados Arrarte, Jovellanos economista, Madrid, Taurus, 1967; J.H.E. Polt, "El pensamiento económico de Jovellanos y sus fuentes inglesas", a Información Comercial Española, 512, 1976. E. Lluch i Ll. Argemí, Agronomía y Fisiocracia en España (1750-1820), Institució Alfons el Magnànim, València, 1985, Ll. Argemí, Agricultura e Ilustración, Madrid, Ministerio de Agricultura, 1980.
[67] Sobre la llei agraria, veure: G. Anes Alvarez, "El informe de la Ley Agraria y la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País", G. Anes, Economía e ilustración. En la España del siglo XVIII, Barcelona, Ariel, 1972. D'altra banda, seguint Montserrat Duran, Catalunya fou més inspiradora de la llei que no pas receptora de la mateixa, puix les innovacions que proposava ja eren vigents a Catalunya (M. Duran, "El reformisme borbònic i l'agricultura catalana", Manuscrits 11, 1993, 43-59).
[68] Francesc Garcia, un català resident a Roma, oferí proveir Barcelona de carbó vegetal procedent d'Itàlia. La proposta és desestimada per part de l'Audiència, qui considera que en el cas que s'introdueixi l'ús del carbó mineral, les existències de combustible podrien arribar a sobrepassar les necessitats de la ciutat. D'altra banda, també s'ofereix Arnal de Rouan (AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785), comerciant de fusta d'Organyà, qui exposa que seria rendible obrir carreteres i camins per comprar la seva fusta i llenya. La proposta, però, és desestimada; per l'alt preu que suposa el transport, per la impossibilitat de millorar les vies de comunicació i, perquè pretén vendre el carbó d'alzina, roura i rabassa al mateix preu.
[69] El document fa explícita la manca de carbó i llenya declarant que la turba supliria aquesta necessitat. Es qualifica la tasca de Richard d'utilitat pública i s'ordena a tots els territoris que facilitin la tasca del suís i la construcció d'infraestructures necessàries per l'extracció -obrir camins, aportar aigües, etc. Real Cedula de su Magestad y Señores del Consejo, por la qual se concede privilegio exclusivo por doce años à Don Juan Richard, de Nacion Suizo, para que pueda sacar, y vender en estos Reynos la Tierra llamada Turba, y su carbón, bajo de las condiciones que contiene, Barcelona, Thomas Piferrer, 1772.
[70] T.S. Reynolds i S.H. Cutcliffe, "Technology and the Industrial West", T.S. Reynolds i S.H. Cutcliffe, (eds.) Technology and the West..., pp. 23-38.
[71] AHB, Junta de comerç, 289, vol. 34, ff. 23, 1781
[72] AHB, Junta de comerç, 367, vol. 43, ff. 34, 1785
[73] N. Rosenberg, Exploring the black boxe. Technology, economics and history, Cambridge, Cambridge University Press, 1994.
[74] BUB, fons antic, AHB, Político, Real y Decretos, 1785, 146
[75] Real Cédula, 1780
[76] AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785.
[77] AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785
[78] BUB, fons antic, 87-3-20-42
[79] També concedeix gràcies per promoure el tràfic i extracció fora del Regne sense cap tipus de càrrega; preveu un programa per millorar les infraestructures del país per tal de millorar el transport i extracció; i, finalment, exposa que cal promoure les escoles de matemàtiques, físiques, química, mineralogia i nàutica.
[80] Segons l'Audiència: "como qualquier novedad aunque tenga maiores ventajas siempre encuentra obstáculos insuperables con pretextos equivodados y discursos fanáticos, parto infeliz de la ignorancia, si no logra el Patrimonio de un poderoso, bajo cuya segura sombra medie en sus principios hasta dejar disipada la niebla de la preucupación" AHB, Polític, Reial i Decrets, 1782, fol. 290
[81] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra..., 50-60
[82] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra..., 54
[83] L. Urteaga, "Higienismo y ambientalismo..., 422
[84] L.J. Jordanova, "Policing Public Health in France 1780-1815...,
[85] D. Stradling i P. Thorsheim, "The Smoke of Great Cities. British and American Efforts to Control Air Pollution, 1860-1914", Environmental History 35, 1999, 6-31.
[86] AHB, Polític, Reial i Representacions, 1785, sense foliar
[87] AHB, Polític, Reial i Deliberacions, 1785, fol. 322
[88] J. Comes, Memoria sobre..., 43
[89] AHB, Polític, Reial i Deliberacions, 1785, fol. 322 i ss.
[90] K. Bruland, "Patterns of resistence to new technologies in Scandinavia: an historical perspective", M. Bauer, Resistance to new technology, Cambridge, Cambridge University Press, 1995, 280-302
[91] Randall, "Reinterpreting 'Luddism': resistance to new technology in the British Indústrial Revolution", M. Bauer, Resistance to new..., 302-329
[92] R. Gottlieb, Forcing the Spring: The Transformation of the American Environmental Movement, Washington, Washington Island Press, 1995

VERSIÓN EN ESPAÑOL

Humos, vapores, exhalaciones pútridas y malos olores. Movimientos ciutadanos para acabar con el humo y soluciones científico-técnicas (Barcelona, siglo XVIII).

Martí Escayol, Maria Antònia.

Resumen: La presente comunicación analiza los movimientos vecinales que tenían como intención reducir el humo de la ciudad de Barcelona durante la década de los años ochenta del siglo XVIII. Expone la tipología de las quejas de los ciudadanos; las soluciones tecnológicas y científicas sugeridas por diversos profesionales; las normativas y las leyes emitidas por el Ayuntamiento para conseguir el control del aire; y la concepción científica del “aire” que regía todas estas actuaciones. El artículo sigue la línea de la historia de la tecnología urbana y sus relaciones con el medio ambiente y establece paralelismos con las políticas ilustradas de control del aire de Francia, con las políticas de elevación de las chimeneas de los siglos XIX y XX en diversos puntos de Europa y de América del Norte, con los smoke abatement movement del XIX, y con los trabajos que ponen de manifiesto las relaciones entre las crisis energéticas y el aumento de la contaminación.

Desde diversas perspectivas historiográficas, se han señalado las relaciones entre el medio urbano y los elementos ambientales[1] y entre la tecnología urbana y el medio ambiente.[2] Concretamente, el presente estudio, se centrará en el análisis de la contaminación atmosférica. Un tema que ya fue tratado por Lewis Mumford y que, desde entonces, ha generado gran volumen de bibliografía.[3] Para la edad media y la época moderna han sido un punto de referencia los análisis de la contaminación de la ciudad de Londres y su crisis energética asociada.[4] Para la época de la Ilustración han tenido gran relieve aquellos trabajos que han destacado la convergencia entre las instituciones científicas y las instituciones políticas para formular los proyectos de saneamiento del aire.[5] En el siglo XIX, el tema se ha centrado en los smoke abatement movement, movimientos que utilizaban el humo como símbolo de un conjunto de problemas que estaban en el origen de la inestabilidad social. Asimismo, para esta época, se ha destacado la efectividad del uso de la tecnología para reducir la contaminación, en contraposición a la escasa efectividad de las leyes a causa de la gran multitud de fábricas domésticas contaminantes.[6] Mientras que, sobre el siglo XX, se han investigado profusamente las leyes de control de la contaminación, la tecnología utilizada para reducirla y los esfuerzos para concienciar a la población de sus peligros.[7]
En el presente artículo, el análisis de diversas series documentales conservadas en el Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona nos permite conocer los elementos relacionados con los procesos derivados de las quejas presentadas en Barcelona en la penúltima década del siglo XVIII. En primer lugar, se comunicaban por escrito al Ayuntamiento. Una vez recibida la protesta, el Ayuntamiento elaboraba tres informes. El primero era una averiguación realizada por el mismo Ayuntamiento, cuyo objetivo era constatar que las quejas tenían fundamento. Se realizaba a través de entrevistas con los propios vecinos y de un análisis visual del lugar de los hechos. El segundo informe tenía como finalidad analizar el lugar desde el punto de vista arquitectónico y, por tanto, se delegaba su realización a los arquitectos o maestros de obras, que practicaban una inspección escrupulosa del lugar de los hechos (fábricas, casas o habitaciones). Por su parte, el tercer informe, que tenía como objeto analizar el lugar desde el punto de vista científico, se delegaba a los médicos, a los químicos o a quien correspondiese y se realizaba a través del análisis científico del material que originaba la denuncia (tinte, carbón, jabón, cobre, etc.). Finalmente, el Ayuntamiento recibía todos los informes, los evaluaba, determinaba las soluciones tecnológicas pertinentes y establecía las órdenes y las medidas que consideraba más apropiadas. Todo lo cual, se comunicaba directamente a los implicados.[8]
A lo largo de la década analizada y a partir del objeto que las motivaba, hemos establecido cuatro tipologías de quejas. Un grupo serían las quejas motivadas por las fábricas de jabón (tanto el blando como el de piedra); otro grupo está compuesto por las fábricas de indianas; el tercero por los humos producidos por el carbón (tanto el vegetal como el mineral); y el cuarto por la refinación de cobre. Por lo que se refiere al aspecto formal de estas denuncias, debemos señalar que no hemos encontrado ninguna presentada a título individual. Diez de las quejas fueron formuladas por grupos de vecinos, otras diez por conventos y cinco por los propios trabajadores.[9]
En estas quejas, se alegan continuos desmayos y molestias respiratorias producidos por los malos olores y los humos, molestias por el ennegrecimiento de los muros y el temor a posibles incendios por el excesivo calor acumulado en las paredes. También se denuncia la falta de luz en las instalaciones fabriles y ciertas prácticas que provocan disminuciones adicionales en la intensidad de luz disponible. Los demandantes exponen que estas molestias les impiden desarrollar su vida con normalidad y, en el caso de los conventos, les obligan –en más de una ocasión– a dejar sus oraciones y cantos.[10]
Hasta finales del siglo XVIII, el aire era un elemento homogéneo e inerte y todos los gases eran “aires” que podían estar contaminados por vapores y olores que lo impurificaban temporalmente y podían provocar enfermedades. Las cuales, según la mentalidad de la época, se originaban en las condiciones del “entorno” y, en especial, de la presencia de “aires” mortíferos o sofocantes. Precisamente, la creciente emisión de gases –a causa del aumento de las actividades fabriles– creó la necesidad de comprender la naturaleza de estos “aires”, para analizar sus efectos sobre el cuerpo humano y los otros elementos de la naturaleza, especialmente los animales y vegetales destinados a la alimentación. De esta manera, a lo largo del siglo XVIII, las emanaciones plantearon un reto para los investigadores. Los gases empezaron a ser investigados como elementos con entidad propia. Y, así, a lo largo del siglo, se irá dilucidando su composición y, consecuentemente, las condiciones del “entorno” y su efecto sobre la salud humana. No es de extrañar, pues, que los científicos –particularmente los médicos y químicos– se convirtiesen en esta época en el punto de referencia no sólo de las soluciones tecnológicas, si no también de las legislativas.

Arriba las chimeneas.

Durante la década estudiada, uno de los puntos de discordia principal fue la emisión de humo por parte de las fábricas domésticas de jabón. El primer bloque de quejas a este respecto se produjo a finales de 1782.[11] El humo y los malos olores, fácilmente mensurables a través de los sentidos, eran los principales motivos de las quejas que exponían los ciudadanos. Desconocemos si ante estas primeras protestas se realizaron los informes pertinentes por parte de arquitectos o científicos. Pero sabemos con certeza que éstas derivaron en la orden del 17 de octubre de 1782. Según la cual, se prohibía la fabricación de jabón de piedra dentro de la ciudad y se obligaba a su traslado fuera de las murallas. Los documentos justifican esta decisión con el argumento que –al ser hervido– el mencionado jabón (elaborado con un aceite de origen animal) desprendía unos olores extremadamente molestos y, por lo tanto, perjudiciales para la salut.[12]
Al cabo de dos años, en 1784, se reprodujeron las quejas. Concretamente, las presentaron grupos de vecinos de las calles del Carme, Hospital, Tallers, Condal, Carders i Mirallers. Son especialmente reiterativas las denuncias de los vecinos de la calle Condal (donde estaba la fábrica de Feliu Permanyé) y las de las monjas mínimas. Vecinos y monjas se quejan de los humos, del oscurecimiento del ambiente, de los malos olores… y de los perjuicios que todo ello comporta para los edificios y las personas.[13] Ante las quejas, el Ayuntamiento procedió a una averiguación para comprobar si eran justificadas.
Por lo que respecta al jabón de piedra, al observar en una primer análisis que no se cumplían las normativas de 1782, el Ayuntamiento obligó al traslado de las fábricas que elaboraban este tipo de material. Y, posteriormente, en relación al jabón blando, protagonizó un gran despliegue de profesionales destinados a elaborar informes sobre cada denuncia presentada contra los lugares donde se fabricaba. Los profesionales elegidos fueron médicos,[14] arquitectos y maestros de obras.
Los médicos realizaron dos informes. El primero de ellos se basa en una inspección in situ de todo el proceso de elaboración del jabón.[15] Para ello, hacen el seguimiento de cada parte del proceso, durante 48 horas. El primer paso de fabricación consiste en mezclar, en el suelo y con la ayuda de algún instrumento de madera, la cal con la ceniza y el agua. Aquí, los médicos advierten que se levanta mucha cantidad de polvo, que se cuela por las paredes y llega a los pozos del agua destinada a beber o cocer alimentos. Y esto los médicos lo apuntan como especialmente peligroso, pues podría contaminar el agua de todo el bloque de pisos, produciendo disentería y otras enfermedades. Para solucionarlo se aconseja tener los pozos de agua protegidos con puertas cerradas o vidrieras. En este sentido, los médicos citan como especialmente peligroso el caso de la fábrica de Jacint Ombrabella. Ésta solo está ventilada por una puerta que conduce directamente al pozo del boticario de nombre Costo. El boticario, quien usa el agua para elaborar medicinas, al usar agua de un pozo que recibe todos los vapores de la fabricación del jabón, podría llegar a contaminar toda la población de Barcelona.
En el segundo paso de la fabricación, la mezcla se deja durante 30 horas en una cuba para que se produzca la lejía. Aquí se advierte que es peligroso el hecho de tirar la lejía sobrante en los albañales y letrinas. Según los médicos, tirándola en los albañales se podría contaminar toda el agua de la ciudad. Y, tirándola en las letrinas se podrían producir explosiones, a causa del aire inflamable que a veces se acumula en ellas. A este respecto los médicos no exponen ninguna solución.
En el tercer paso, cuando se traslada la cal y la ceniza sobrante fuera de la ciudad, no se advierte peligro alguno. Por su parte, el cuarto paso consiste en mezclar la lejía con aceite (vegetal, para el jabón blando, o animal, para el de piedra), y hacerlo hervir durante 24 horas en una caldera con el fondo recubierto de cobre. Durante este proceso, según los médicos, es peligroso el vapor que se emite, que perturba la pureza del aire de los vecinos con malos olores. Para solucionar esto los médicos aconsejan poner una campana que conduzca el vapor directamente hacia la chimenea. También se advierte que es preocupante el ennegrecimiento y las elevadas temperaturas que se producen en las paredes de la chimenea y en las paredes medianeras cercanas a ésta. Las elevadas temperaturas les preocupan por los posibles incendios que podrían provocar; y el ennegrecimiento por no saber con certeza el efecto de este hollín sobre la respiración. Por esta razón recomiendan que se realice una periódica y exhaustiva limpieza de las paredes interiores y exteriores de las chimeneas.
Asimismo, los médicos destacan que es muy importante tener el almacén de la leña bien cuidado y limpio para evitar un incendio. La conclusión del informe médico es que ninguna de las operaciones efectuadas para la fabricación del jabón blando daña la salud ni del fabricante ni de los vecinos. Siempre y cuando todo se realice correctamente, atendiendo a las preocupaciones que han indicado.
En todo el informe se advierte una gran preocupación por los incendios, un sentimiento generalizado en todas las ciudades de la época. El temor derivaba de los grandes incendios ingleses de finales del siglo XVII y principios del XVIII y que precipitaron, en Inglaterra, la reconstrucción de los edificios con materiales más resistentes y, a la par, más sanos. Esta reconstrucción, según algunos historiadores, incidió en la mejora de la higiene doméstica y fue uno de los elementos que explicarían el declive de la mortalidad adulta en la Inglaterra del siglo XVIII.[16] En este mismo sentido, entre otros casos, cabe citar que en 1786 los vecinos de Barcelona pedirán que se revise y, si es necesario, se reconstruya con materiales nuevos y más resistentes el edificio del “pastim” (el edificio donde se elaboraba el pan). Un edificio de vigas y paredes antiguas, construido con madera carcomida y sometida constantemente al calor de las fraguas. Los vecinos consideran el edificio como una constante amenaza para la seguridad de toda la ciudad.[17]
El segundo informe de los médicos referente a las fábricas de jabón, se elabora a partir de una encuesta entre los vecinos que habitan cerca de las fábricas, con el fin de analizar la existencia de enfermedades y su tipología. El informe no recoge enfermedades aparentemente graves. Solamente pequeños episodios de molestias en el aparato respiratorio y en los ojos. Molestias derivadas de los humos y los malos olores. En este informe, los médicos reafirman que las fábricas de jabón blando no serían perjudiciales ni ocasionarían ningún tipo de molestia si el procedimiento de fabricación se realizase de una manera correcta.[18]
Por otro lado, el informe de los arquitectos y maestros de obras se basa en la revisión fábrica a fábrica de la totalidad de sus elementos arquitectónicos. Haciendo especial atención a las calderas, las chimeneas, los lugares donde se enciende el fuego, los lugares donde se guarda la leña y las paredes medianeras.[19] El maestro de obras elegido para realizar el informe fue Joan Garrido y el arquitecto fue Pau Mar.
Estos informes de los arquitectos toman como base jurídica y legal la obra de Ponç Cabanach, Prontuario Jurídico y Elementos prácticos para exercer el arte de edificar sin agravio del vecino (Barcelona, 1782). El escrito de Cabanach estaba basado en el derecho civil catalán, concretamente en la serie de privilegios reunidos en las denominadas Consuetuds de la ciutat de Barcelona, sobre les servituts de les coses, e honors, vulgarment dites den Sanctacilia; en la medicina de Louis Moréri (1643-1680); y en el discurso sexto del tomo primero de Teatro crítico universal de Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764), titulado “Régimen para conservar la salud”.
Los arquitectos, para evitar la acumulación de desperdicios aconsejan la construcción de un tanque capaz de contener los desperdicios de un solo día que obligase a vaciarlo diariamente. Para evitar los inconvenientes del humo la solución sugerida es, basándose en las Constitucions de Sanctacilia, prohibir la construcción de las fraguas en pared común; construir una campana que condujera el humo hasta las chimeneas; y elevar las chimeneas para conseguir que fuesen más altas que las casas de alrededor y ayudar a dispersar los humos y gases lejos de los centros habitados. Aunque, citando la obra de Cabanach y las Constitucions, especifican que la elevación no es un remedio suficiente en aquellos lugares donde los vientos no trasladan con fuerza el aire o bien donde estos vientos pueden retornar el humo a las casas. La política de elevar las chimeneas fue adoptada en muchas ciudades a lo largo del siglo XIX y XX. Recordemos, por ejemplo, los casos de la Cuenca del Ruhr en el siglo XIX o la política de elevación dictaminada en las Clean Air Acts de 1956-68 en Londres, en respuesta al Great London Smog de diciembre de 1952.[20]
Asimismo, los arquitectos también recomiendan fortalecer las chimeneas y las paredes medianeras –tanto de la estancia de la caldera como del almacén de la leña– con materiales adecuados, como la madera sólida (recomendando seguir los métodos ingleses para fortalecer los árboles destinados a la construcción),[21] la piedra o los ladrillos de alta calidad, capaces de resistir el calor continuado y evitar, así, los incendios.
Finalmente, el Ayuntamiento recibe todos estos informes y los evalúa en una comisión especial que procede a elaborar las conclusiones del caso. Para las fábricas de jabón de piedra, el Ayuntamiento emite un informe donde se renueva la prohibición de elaborar este tipo de producto dentro de la ciudad. Obliga que se trasladen fuera de la ciudad, en parajes espaciosos y ventilados donde no incomoden a ningún vecino. Y, para buscar el lugar más adecuado, se solicita un informe a la Junta de Sanidad.
Los médicos de la Junta de Sanitat dibujan un mapa donde señalan como lugar más adecuado para la fabricación la zona de la Barceloneta (la zona de levante de la ciudad). Pero, con este informe, se abre un nuevo contencioso entre el Ayuntamiento y los jaboneros, pues éstos se niegan a trasladarse a esta zona. Según ellos, el terreno de la zona, muy arenoso, les haría imposible erigir edificios sólidos. Y el clima de la zona, muy húmedo, les causaría perjuicios sobre su salud y sobre la calidad del material. Como respuesta, el Ayuntamiento les recomienda que se instalen provisionalmente donde les recomiendan los médicos, en espera a recibir nuevas instrucciones cuando los arquitectos hayan dado su parecer.
Para las fábricas de jabón blando, el Ayuntamiento obliga a realizar las precauciones expuestas por los médicos y aconseja llevar a cabo las reformas sugeridas por los arquitectos, indicando como obligatorio la elevación de las chimeneas.
La misma solución de alargar las chimeneas será la recomendada en 1783 para la fábrica del gremio de latoneros, en la calle Fonollar, después que los vecinos de dicha calle presentasen un memorial de protestas a raíz de las molestias que les causaba el humo y los malos olores. La chimenea de los latoneros se amplió en 12 palmos.[22] Y, igualmente, este será el remedio utilizado a finales de la década ante las quejas por las emanaciones causadas por las fábricas de refinar cobre. Sobre estas fábricas encontramos denuncias en octubre de 1786, en mayo de 1787 y en marzo de 1788. Ante las quejas, el Ayuntamiento elaboró memoriales donde se informaba del estado de salud de los vecinos, y se incluían las investigaciones hechas del lugar de los hechos por parte de los maestros de obras y de los médicos. En el caso de la fábricas de cobre, los médicos indicaron que éstas no eran perjudiciales para la salud de los vecinos y solamente se tenía que llevar a cabo la recomendación de los maestros de obras: elevar las chimeneas.[23]

Las molestias de la química.

Otro de los contenciosos ambientales de la época tuvo como origen las fábricas de indianas. Uno de los problemas que ocasionaban las instalaciones de indianas se producía durante el proceso de secarlas, antes de proceder a su estampación. Así lo muestran las quejas del año 1782. En este año, grupos de vecinos exponen ante el Ayuntamiento que cuando los fabricantes cuelgan las indianas, éstas provocan embarazo a la vista, impiden la libre circulación del aire –ocasionando problemas de respiración–, imposibilitan el paso de la luz y crean riesgo de accidente al poder asustar a las caballerías que pasan por las calles. Estas quejas provocan que el Ayuntamiento se replantee el Plan de Policía de 1770, según el cual los estendedores y empalizados estaban permitidos. Según palabras del mismo Ayuntamiento, el aumento de la cantidad de fábricas juntamente con su dispersión por las calles más céntricas, obliga a restringir el número de fabricantes que puedan colgar sus materiales. Se decide que solamente lo podrán hacer aquellos que soliciten permiso con anticipación. El Ayuntamiento, en este caso, apoya las quejas de los vecinos añadiendo que las indianas colgadas perjudican el hermoseo público “tan recomendable en una ciudad como Barcelona, concurrida de extranjeros y habitada de nacionales de buen gusto”.[24]
Otro disturbio que ocasionaban las fábricas de indianas está en relación con el proceso de tintado. En 1781, el doctor Pere Güell Pellicer (1712-1791) pidió el traslado de las fábricas de algodón y lana a las afueras de las murallas por la toxicidad de los ingredientes con que se trabajaba. A raíz del informe, el Ayuntamiento prohibió la construcción de más fábricas dentro de las murallas. Pero, en 1784, Josep Masdevall (1740-1801) elaboró otro informe para revocar la prohibición y lo consiguió. El texto de Masdevall es una defensa de la química como ciencia aplicada a la medicina y a la industria. Era una justificación de la utilización de los tintes como método no solo no perjudicial sino incluso beneficioso para la salud, por fortalecer el cuerpo y proteger de las enfermedades. A raíz del texto de Masdevall, pues, el Ayuntamiento permite la erección de nuevas fábricas dentro de la ciudad.
Sin embargo, a partir de este momento, el Ayuntamiento insiste en que se tendrán que cumplir una serie de requisitos para la instalación de nuevas fábricas. Es decir, se podrán instalar nuevas fábricas siempre y cuando su localización “deje atendidos la comodidad de los habitantes, el desembarazo de la ciudad y la libertad de las fábricas de algodón y lana”. Para conseguir estos tres objetivos el Ayuntamiento pide que antes de dar cualquier permiso de abertura de una fábrica se realice un informe que analice con detenimiento el clima y la situación del lugar. Haciendo especial atención a los vientos y a la humedad de la zona. Así, como medida general, se sugiere que no se hagan fábricas donde el agua pueda quedar embalsada. Ni tampoco donde el viento pueda llevar los vapores, humos y malas olores hasta las zonas más habitadas de la ciudad.
Se cita como particularmente inadecuada la parte de poniente, entre la montaña de Montjuic y la ciudad, donde los vapores podrían remitirse dentro de la ciudad a través del viento. En cambio, se recomienda la construcción de fábricas detrás de la montaña, donde, según la documentación, la montaña de Montjuic protegería los habitantes de la ciudad. Al erigirse como un muro que impedía el paso de los humos y vapores perjudiciales.[25] El Ayuntamiento también recomienda mantener entre las murallas y la ciudad un espacio libre para no “echar a perder la hermosura y delicia del paseo”.[26] En el mismo documento, el Ayuntamiento se lamenta reiteradamente de la poca extensión de la ciudad, a causa del corsé que suponen las murallas. Significativamente, cincuenta años más tarde, en 1840 el Ayuntamiento de Barcelona convocaría el concurso que pretendía premiar la mejor respuesta a la pregunta “¿Qué ventajas reportaría Barcelona y espacialmente su industria, la demolición de las murallas que circuyen la ciudad?”. Pedro Felip Monlau fue el ganador del concurso. Este médico recomendaba el traslado de las fábricas a las zonas rurales bien comunicadas, dejando para la ciudad las actividades comerciales financieras y culturales.

La crisis energética. Del carbón vegetal al mineral.

En el año 1785, las quejas relacionadas con la contaminación atmosférica tuvieron como centro de atención el carbón vegetal y el carbón mineral. Una vez más, las quejas volverán a ser emitidas por grupos de vecinos. Y, como novedad, nos encontramos con protestas expuestas por los propios trabajadores. Estos últimos denuncian la estrechez del espacio donde deben trabajar y su falta de ventilación. Y, además, protestan por los altos precios de los alquileres de las casas de la ciudad y por la alarmante expansión de las fábricas de algodón. Los trabajadores alegan que, como no pueden permitirse un espacio amplio y deben trabajar en lugares reducidos, sufren problemas de respiración a causa de las fraguas y la escasa luminosidad. Su petición es que se les deje trabajar en el espacio de las aceras de delante de sus fábricas. Las quejas de los trabajadores a causa de las molestias del carbón se producen en 1785, 1787 y 1788.
Las lamentaciones de los vecinos y los propios trabajadores ante las molestias producidas por el carbón derivan, esta vez, en la elaboración de informes médicos y químicos. Estos profesionales tenían que informar sobre las características y la composición de distintos tipos de carbón procedente de las diferentes minas descubiertas en el territorio catalán a lo largo del siglo.
Como preámbulo a los análisis científicos y para justificarlos, el Ayuntamiento expresa los temores por una incidencia sobre la salud, que ya se ha observado en algunas ciudades de Europa. Y, simultáneamente, pide a los profesionales que busquen un remedio a las molestias del carbón, atendiendo a la gran necesidad de él que tiene la ciudad de Barcelona. Ante el estado decadente de los bosques, a causa del creciente consumo de madera para la construcción y de leña y carbón vegetal para la combustión por parte de las fábricas y la creciente población, el Ayuntamiento declara que es imprescindible encontrar una solución científica a los problemas originados por esta fuente de energía.
El temor de los efectos nocivos del carbón no era infundado. En el siglo XVIII, proliferó la bibliografía dedicada a las enfermedades producidas por el carbón, desarrollándose así la literatura entorno a la salud de las personas que trabajaban con el carbón, ya fueran mineros, obreros de fraguas o deshollinadores. Esta literatura seguía la línea del De Re Metallica de George Agrícola (1556), en el cual se tratan diversos puntos relacionados con la minería; de la obra de Paracelso de 1567 acerca de la tisis y otras enfermedades de los mineros; y de Bernardino Ramazzini, De morbis artrificum diatriba, en la cual analiza más de 54 profesiones y sus enfermedades más características.
En 1705, Friederich Hoffman destacó los peligros de una exposición prolongada al carbón vegetal, a parte de hablar sobre la intoxicación plúmbica. Por su parte, el estudio de Percival Poot de 1775 generó alarma a nivel europeo al descubrir la aparición de cáncer de escroto en algunos limpiadores de chimeneas. La obra de Jonas Hanway, describió las penas de los "muchachos trepadores" que limpiaban las chimeneas del Londres del siglo XVIII. Y la obra de Williams, quien describió la intoxicación por monóxido de carbono, hizo hincapié en asegurar la ventilación necesaria en sistemas de combustión, logrando que Peel solicitese al Parlamento Inglés la reglamentación del trabajo en las fábricas.
En este caso, los informes que el Ayuntamiento de Barcelona pidió a los químicos de la ciudad son esenciales para comprender la concepción del aire en esta época. En el informe químico se destaca que, para hacer un análisis completamente correcto de cada tipo de carbón y su efecto sobre la salud, sería necesario disponer de la Máquina Pneumático-Química de Priestley. Pero, lamentablemente, según los químicos, Barcelona no disponía de esta máquina por motivos económicos. A pesar de todo, los químicos exponen que el carbón mineral es perjudicial para la salud, a menos que se proceda a su purificación –con el objetivo de sacar el “tufo y evaporar las partes volátiles perjudiciales”. Esta purificación se haría formando pilas de carbón tapadas con tierra y quemándolas. En caso de no purificar el carbón se produce “aire flogisticado”, lo que puede resultar letal para trabajadores y vecinos.
Uno de los motores del desarrollo de la química en el siglo XVIII –el siglo de la denominada “Revolución química”– fue, precisamente, el interés por el aire y su composición. Hasta finales de aquel siglo, el aire era considerado homogéneo e inerte. Los vapores y olores lo impurificaban y no participaba de las reacciones químicas. En la época, la combustión se explicaba a partir de la teoría del flogisto formulado por Georg Ernst Stahl (1660-1734). El flogisto era una sustancia imponderable que formaba parte de los cuerpos combustibles. Cuanto más flogisto tuviese un cuerpo, mejor combustible era. A lo largo del siglo XVIII, se va desarrollando los estudios de los gases y muchos de los químicos que contribuyen al abandono de la teoría del flogisto interpretan sus resultados experimentales dentro de su marco conceptual. Uno de estos científicos fue Joseph Priestley (1733-1804), quien acuñó los términos de “aire flogisticado” y “aire desflogisticado”, usado en el documento de los químicos barceloneses. El aire flogisticado que según los químicos barceloneses se conseguía con la combustión del carbón, era según Priestley un aire saturado de flogisto, por lo que la combustión o la respiración no podían producirse en él, pues ambas reacciones suponían un desprendimiento de flogisto. El aire “desflogisticado”, por su parte, era el carente de flogisto, en el cual la combustión era favorecida porqué el flogisto podía desprenderse. Este aire desflogiticado es lo que Lavoisier denominó, más tarde, oxígeno. Por lo tanto, según los químicos barceloneses, un aire saturado de los humos de un carbón no purificado sería un aire sin oxígeno.
Entre los informes que se generaron a instancias del Ayuntamiento encontramos la obra del naturalista Josep Comes quien escribió, en el año 1786, la obra Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya (Barcelona, 1786). En ella exponía la conveniencia del uso del carbón mineral como alternativa al carbón vegetal, en aquellos momentos escaso y caro. Comes, basándose en análisis químicos realizados en laboratorio (de un aire sometido a la combustión del carbón mineral), niega que este combustible fuese perjudicial para la salud. Comes, junto con los químicos Mollar y Sala, expone que el único requerimiento para evitar que el carbón fuese insalubre era su purificación, mediante la cual se conseguiría evitar su mala olor. Comes también niega que el carbón fuese la causa de la tuberculosis (una idea extendida en la Europa del momento). Según Comes –siguiendo la misma línea argumentativa del doctor Masdevall–, el carbón no solo no era perjudicial sino que era beneficioso para la salud: podía acabar con la peste, las apoplejías y era un efectivo correctivo de las exhalaciones pútridas orgánicas.[27]
Josep Comes cita el caso de Inglaterra como referente a seguir para impulsar y promocionar el uso del carbón mineral en Cataluña. En Inglaterra, siguiendo su obra, uno de los principales logros fue conseguir, a través del uso del carbón mineral, el evitar la pérdida de los bosques.
Aquí, pues, se une crisis energética y contaminación, en un caso paralelo al inglés estudiado por W.T. Brake, para quien si bien la crisis energética de la edad media y los problemas de insalubridad provocados por el carbón se esquivaron con la alta mortalidad producida por la peste, la crisis energética del siglo XVII se superó a través de la tecnología, con la adopción del carbón mineral en substitución del vegetal.[28]
En Cataluña, como zona proveedora de la marina, el mantener la masa forestal era un tema muy relevante. La recuperación y regeneración de los bosques era un objetivo clave en la gestión de la Monarquía española. Ya en 1606, se prohibió extraer madera o leña de Cataluña y en tiempos de Felipe IV se emitieron ordenanzas que exigían el monopolio de la Marina Española sobre la madera. Durante este mismo periodo, Jaume Caresmar se lamentaba de la rotura del equilibrio de la naturaleza que había comportado la mala gestión del bosque, su explotación y la no replantación de especies.[29]
Otro ámbito donde se adentra Comes es en la salud de los trabajadores de las minas. Para este tema, se basa en las investigaciones de los científicos del siglo XVIII Henckel, Triewald y Hellot. La obra de Comes es, en este sentido, un catálogo de recomendaciones médicas y técnicas para evitar los perjuicios de esta profesión y se puede calificar como un precedente de la literatura higienista del siglo XIX.
En el mismo año 1786, otros informes realizados a instancias del Ayuntamiento fueron los de los químicos Mollar, Sala y Guardia. Éstos realizan un trabajo donde apuntan que han contactado con otros países donde el carbón mineral está en uso y éstos les han comunicado que el carbón no causa ningún mal. Al contrario, según los datos obtenidos en el extranjero, el carbón puede se corrector de ciertos ambientes pútridos. Y, así, lo confirman los médicos y químicos barceloneses, quienes exponen que el carbón posee un gas ácido sulfuero volátil que actúa como un poderoso correctivo de los vapores corruptos producidos por animales y vegetales. Además, indican que el “olor bituminoso” disipa las excesivas "humedades y la crasitud" de la atmósfera y también causa pureza y elasticidad del aire de lo que resulta la exterminación de la corrupción. Por estas razones, según sus informes, el uso del carbón, siempre purificado, sería de gran utilidad para reducir las apoplejías de la ciudad.
La preocupación por la exhalaciones corruptas orgánicas no era casualidad. En los mismos años, encontramos abundantes quejas por las molestias ocasionadas por el material de las letrinas. Este material molestaba, especialmente, cuando se transportaba hasta los huertos para ser aprovechado como abono. Acción que, a su vez, provocó el debate sobre si éste material traspasaba a las plantas o no. En sus documentos, el Ayuntamiento, –según el cual “(…) así como va creciendo el público es menester no despreciar el cómo se ha de abastecer”– expone que no quiere rebajar la calidad de los alimentos que nutren la ciudad. Y, por esta razón, prohibió el uso del material de las letrinas como abono de los huertos del interior de las murallas. Pero, ante las protestas de los hortelanos (quienes alegan tener que abonar más por tener cada vez menos terreno por el rápido avance de las fábricas de indianas), pidió un informe a los médicos de la ciudad para que solucionasen el problema. Los médicos declararon que no existían pruebas que la planta recibiese la substancia que la nutre y por tanto no era perjudicial el abono con el material de las letrinas.[30]
Finalmente, sobre la cuestión de la salubridad en el trabajo, el Ayuntamiento emitió un dictamen, según el cual –para evitar la estrechez de su espacio de trabajo y la mala ventilación– los trabajadores podían ocupar parte de la acera (en un medida que dependía de la amplitud de la calle).

Conclusiones.

Significativamente, en los primeros números editados del Diario de Barcelona, del año 1792, se constata la gran repercusión pública que tuvo el tema de la contaminación atmosférica durante las décadas finales del siglo XVIII. El Diario de Barcelona destacó, en sus primeros números, por su atención a los temas científicos y tecnológicos, con la clara intención de promover la industria y el fomento de la economía. Tratando así, temas de metodología industrial, de químicas y arte del teñido, de usos de maquinarias, de usos de diferentes fuentes de energía, etc. Pero en todos y cada uno de estos artículos estaba presente el peligro que podía ocasionar una mala manipulación de los elementos. Así, por ejemplo, si bien se describen técnicas de blanqueo con agua oxigenada[31] o de teñido de tejidos,[32] se remarca que no se haga sin conocimientos de química pues podría ocasionar graves molestias a los vecinos. También se advierte del peligro de trabajar en lugares poco ventilados y sometidos al humo constante de la combustión del carbón.[33] O del peligro de tirar lejías o material combustible en las letrinas.[34] Asimismo, también se dan consejos de arquitectura, de la fabricación correcta de la chimeneas y de la elección de maderas y materiales de construcción que eviten incendios y perjuicios higiénicos.[35]
En el presente análisis de la penúltima década del siglo XVIII, se ha estudiado el proceso adoptado por el Ayuntamiento para dar solución a las protestas ciudadanas generadas por la contaminación atmosférica. Para profundizar en el tema, sería necesario analizar las pulsaciones cronológicas de las protestas durante todo el periodo de la época moderna (se podría, así, determinar las relaciones entre crisis energética y aumento de la contaminación ambiental); analizar los cambios producidos en el tipo de quejas y la evolución de las respuestas a las protestas ciudadanas (a tenor de las variaciones en la concepción científica del "aire" o de los cambios en la aprehensión de la profesión del científico). Todo ello permitiría avanzar en la comprensión de las relaciones entre cambio tecnológico, sociedad urbana y concepción del medio ambiente.


Cronología de las protestas de los ciudadanos de Barcelona durante la década 1780-1790 a causa de la contaminación del aire.

1782 setiembre protestas vecinales por las molestias causadas por las fábricas de jabón.
1782 Ponci Cabanach escribe Prontuario jurídico y elementos prácticos para ejercer el arte de edificar sin agravio del vecino.
1782 octubre prohibición de fábricas de jabón de piedra dentro de las murallas de la ciudad de Barcelona.
1783 enero protestas vecinales por las molestias causadas por las fábricas de jabón.
1783 febrero el Ayuntamiento reitera la orden que la fabricación de carbón de piedra debe hacerse fuera de la ciudad, en un espacio ventilado, abierto y que no incomode a los vecinos.
1783 febrero la Junta de Sanitat emite un informe y un mapa recomendando que las fábricas de jabón de piedra se trasladen a la barceloneta.
1783 febrero los fabricantes de jabón de piedra se niegan a trasladarse a la playa alegando que la arena les dificulta las tareas.
1783 diciembre se pide al gremio de latoneros que eleve la chimenea de la calle Fonollar unos 12 palmos.
1784 Masdevall escrive: Dictamen del mismo doctor Don Joseph Masdevall, dado de órden del rey sobre si las fabricas de algodón y lana son perniciosas o no a la salud pública de las ciudades donde están establecidas
1784 enero los vecinos se quejan de las molestias causadas por los tendedores y empalizados de las fábricas de indianas.
1784 enero el Ayuntamiento estudia las molestias ocasionadas por los tendedores de indianas, pues producen: “embarazo a la vista de las casas vecinas, impedimento que las ventilaciones y luces, perjuicio del hermoseo público”.
1784 febrero el Ayuntamiento revisa el Plan de Policía de 27 de julio de 1770 según el cual se permitía colgar las indianas en las altos de la casas. Atendiendo el aumento y dispersión del número de fábricas ordena que solo las cuelguen los Fabricantes de Indianas.
1784 mayo el Ayuntamiento no se permite edificar dentro de la ciudad nuevas fábricas de algodón ni lana
1784 abril el Monestir de la Plaza del Rei denuncia las malas olores producidas por las carnicerías de la plaza y pide su traslado.
1784 abril la Junta de Sanidad emite un informe indicando que los vapores de la carne no circulan y se quedan concentrados en la plaza, pudiendo producir molestias a los vecinos de la plaza del Rei.
1784 marzo nuevas denuncias de los vecinos por las fábricas de jabón.
1784 mayo el Ayuntamiento investiga las fábricas de jabón existentes en Barcelona para averiguar si siguen fabricando jabón de piedra. Deduce que continuan haciendo jabón de piedra los siguientes fabricantes: Ignaci Llorens del carrer Mirallers, Jacint Cucurella del carrer Hospital i Feliu Permañé del carrer Condal. El Ayuntamiento especifica que las quejas por el jabón blando no tienen razón de ser pues éste no es perjudicial para la salud pues no hace mala olor. Se dictamina que las fábricas de jabón de piedra deben trasladarse fuera de la ciudad.
1784 junio los arquitectos emiten un informe sobre las fábricas de jabón. Juan Garrido y Pablo Mar, investigarán las calderas, chimeneas, lugares donde se enciende el fuego y lugares donde se tiene la leña.
1784 junio los arquitectos exponen a Feliu Permañer de la calle Condal que debe derruir toda la chimenea pues desprende ardor y está hecha de ladrillos reflotats reconstruirla con ladrillos más modernos.
1784 junio los arquitectos exponen a Ombrabella de la calle Calders que debe elevar la chimenea
1784 junio los arquitectos exponen a Raimundo Mas que debe elevar la chimenea 12 palmos y hacer una campana encima la caldera.
1784 junio los arquitectos exponen a Ignacio Lorens que debe elevar la chimenea y construir una campana encima la caldera.
1784 junio los arquitectos exponen a Pere Maxet que debe elevar la chimenea.
1784 junio los arquitectos exponen que Cucurella tiene la casa y la chimenea demasiado baja respecto las vecinas; que debe evitar que las paredes de los vecinos se ennegrezcan construyendo una pared medianera; y que debe regular el depósito de madera para evitar un incendio.
1784 junio los médicos Juan Canavent, Josep Suriano, Rafael Esteve, Pau Balmes y Francisco Salvà proceden a presenciar una elaboración de jabón para valorar en que pasos se emiten vapores perjudiciales y como se podría remediar.
1784 junio los médicos emiten el informe derivado de su testimonio en la elaboración del jabón.
1785 junio protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1785 julio el Ayuntamiento emite un dictamen según el cual permite el uso del carbón fuera de la ciudad, para evaluar sus efectos sobre la salud.
1785 agosto el Ayuntamiento quiere saber si son perjudiciales las fábricas de jabón blando o de jabón de piedra
1785 agosto quejas de los hortelanos por quitarles el espacio las fábricas de indianas
1785 se emite un informe químico sobre el carbón mineral
1786 el naturalista Josep Comes escribe: Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya, una defensa del uso del carbón mineral.
1786 enero grupos de vecinos piden la reforma del edificio del pastim por temer un incendio a causa de la acumulación de calor en sus paredes.
1786 junta de sanidad emite un informe sobre la situación de las fábricas
1786 octubre quejas de los trabajadores denunciando el poco espacio que tienen para poder trabajar y los efectos nocivos que esto ocasiona sobre su salud al trabajar entre humos constantemente, piden poder trabajar en la acera.
1786 octubre protestas de los vecinos por las fábricas de refinación de cobre.
1786 octubre los químicos de la ciudad piden información a químicos europeos sobre el uso del carbón de piedra y emiten un memorial al respecto.
1786 noviembre el Ayuntamiento deja establecerse en las aceras dependiendo de la amplitud de la acera
1787 marzo protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1787 mayo protestas de los vecinos por las fábricas de refinar cobre
1787 diciembre protestas de vecinos por las fábricas de refinar cobre
1788 febrero se presenta un memorial de los vecinos sobre la fábrica de refinar cobre
1788 marzo se presenta una relación del maestro de obras sobre la fábrica de refinar cobre
1788 marzo protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1788 marzo se presenta un informe de los médicos sobre la fábrica de refinar cobre
1788 abril el Ayuntamiento emite un informe sobre la fábrica de refinar cobre

[1] Entre otros, han tratado el tema: M. V. Melosi, The Sanitary City: Urban Infrastructure in American from Colonial Times to the Present, Baltimore, 2000; E. L. Armstrong et al., History of Public Works in the United States, 1776-1976, Chicago, 1976. Cabe destacar también el número especial “The Environment and the City” de la revista Journal of Urban History. Fue el número 20 del año 1994 y lo editaron C. Meisner y J.A. Tarr e incluyó articulos de, entre otros, M.V. Melosi y A.W. Rome.
[2] Como se constató en el número especial de la revista Environmental History Review dedicado a la tecnologia, la contaminación y el medio ambiente. Fue el número 18 del año 1994 e incluyó artículos de, entre otros, J.K. Stine, J.A. Tarr, F-J. Bruggemeier. Ver, también: J.K. Stine y J. A. Tarr, “At the Intersection of Histories: Technology and the Environment”, Technology and Culture 39, 1988, pp. 601-640; Tarr, Joel A. The Search for the Ultimate Sink: Urban Pollution in Historical Perspective. Technology and the Environment Series. Ohio, University of Akron Press, 1996.
[3] Ver, por ejemplo: L.Mumford, The Culture of Cities, Nova York, 1938; “The Natural History of Urbanization”, dins: W. L. Thomas (ed.) Man’s Role in Changing the Face of the Earth, Chicago, 1956.
[4] W.H. Te Brake, “Air Pollution and Fuel Crises in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture 16, julio, 1975, 337-359; P. Brimblecomb, The Big Smoke: A History of Air Pollution in London since Medieval Times, Londres, 1987.
[5] R. Etlin, “L’aire dans l’urbanisme des Lumières”, Dix-huitème siècle, 9, 1977, 123-134; L. Jordanova, “Policing Public Health in France, 1780-1815”; T. Ogawa, (ed.), Public Health, Tokyo, Tanaguchi Foundation, 1981, 12-32; J.K. Pringle y S. J. Saba, “Language médical et politique locale: l’urbanisme et la santé à Marseille à la fin de l’Ancien Régime”, Annales du Midi, 154, 1981, 397-417.
[6] C. M. Rosen, “Businessmen Against Pollution in Late Nineteenth Century Chicago,” Business History Review 71, 1995, 387-396; C. M. Rosen, “Noisome, Noxious, and Offensive Vapors, Fumes and Stenches in American Towns and Cities, 1840-1865,” Historical Geography 25, 1997, 49-82; D. Stradling, Smokestacks and Progressives: Environmentalists, Engineers, and Air Quality in America, 1881-1951, Baltimore, 1999; F. Uekoetter, “Divergent Responses to Identical Problems: Businessmen and the Smoke Nuisance in Germany and the United States, 1880-1917,” Business History Review 73, 1999, 641-676; D. Stradling y P. Thorsheim, “The Smoke of Great Cities. British and American Efforts to Control Air Pollution, 1860-1914”, Environmental History, 35, 1999, 6-31
[7]D. R. Grinder, “The Battle for Clean Air: The Smoke Problem in Post-Civil War America,” en Melosi (ed.), Pollution and Reform in American Cities, 1980. J. A. Tarr and B. Lamperes, “Changing Fuel Use Behavior and Energy Transitions: The Pittsburgh Smoke Control Movement, 1940-1950: A Case Study in Historical Analogy,” Journal of Social History 14, 561-588; D. Stradling and J.A. Tarr, “Environmental Activism, Locomotive Smoke, and the Corporate Response: The Case of the Pennsylvania Railroad and Chicago Smoke Control,” Business History Review 73, 677-704.
[8] Debemos interpretar esta clara colaboración de las instituciones con médicos y químicos a la luz de la institucionalización de la ciencia acaecida en el siglo XVIII.
[9] Se han vaciado las siguientes series de los documentos comprendidos entre 1780 i 1790: Ajuntament Borbònic i Constitucional: Polític, Reial i Decrets (15vols) y Polític i Representacions (15vols); Sanitat: Informes i Representacions (4vols) y Diversos (5vols); Arxiu del Veguer: Procesos grans (3vols). Sanitat: Informes i representacions (4vols) y Acords (4vols).
[10] Recordemos que, significativamente, luz y aire también eran los principales elementos de estudio de la obra de Lewis Mumford en la etapa del siglo XVIII.
[11] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1782, IV-49.
[12] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1782, IV-49.
[13] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1784, IV-51.
[14] Siguiendo los métodos de las políticas ilustradas del momento en Francia e Inglaterra. Ver: R. Etlin, “L’aire dans l’urbanisme.. op. cit.; L. Jordanova, “Policing Public Health in France...op.cit; J.K. Pringle y S. J. Saba, “Language médical et politique locale:...op.cit.
[15] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51; Sanitat, VI-Informes i representacions (1721-1820), vol 14.
[16] Razzel, “Population Growth in Eighteenth-Century England”, The Journal of Economic History, vol 53, núm 4, 1993, 743-771.
[17] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1786, IV-55.
[18] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51, Sanitat, IX, Diversos (1719-1824).
[19] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51, Sanitat, VI-Informes i Representacions (1721-1820), vol 14.
[20] F. J. Brüggemeier, “A Nature Fit for Industry: The Environmental History of the Ruhr Basin, 1840-1990”, Environmental History Review, 1994, 40; Pearce, F., “Back to the days of deadly smogs”, Nature, N. 1850, 1992, 25-28
[21] Recomendación que aparecerá también en los primeros números del Diario de Barcelona. En el número 8 del año 1792 se recomienda escoger la madera de los árboles del interior de los bosques, más fuertes a causa de la circulación del aire y por la exposición a los vientos; descortezar los árboles en mayo dos años antes de tallarlos; y escoger los árboles de terrenos áridos, pedregosos y poco húmedos.
[22] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1783, IV-50.
[23] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1787, IV-56, IV-57; 1788, IV-58, IV-59; Arxiu del Veguer, XXXVII-1036, 1788-1789.
[24] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1782, IV-49; Arxiu del Veguer, XXXVII-760, 1782; Sanitat, IX-Diversos (1719-1824).
[25] La imagen de Montjuic como protectora de los aires insanos y, por lo tanto, como firme baluarte que asegura la salubridad de la ciudad y la salud de sus habitantes es una idea que aparece en diversas descripciones y documentos desde el renacimiento hasta los autores ilustrados del XVIII.
[26] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1787, IV-57.
[27] Martí Escayol, M.A., Ciencia, medio ambient i tecnologia. Estat de la qüestió i propostes de treball per la Catalunya d’època moderna, Bellaterra, 2000 (trabajo de doctorado de 9 créditos).
[28] W. H. Te Brake, “Air, Pollution and Fuel Crisis in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture, 16, 1975, 337-359; ver también: P. Brimblecombe, “Attitudes and Responses towards Air Pollution in Medieval England”, Journal of the Air Pollution control Association, 26, 1976, 941-945.
[29]J. Caresmar, Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Catalunya; edició a cura d’Ernest Lluch, Barcelona, Alta Fulla, Diputació de Barcelona, 1997
[30] AHB, Arxiu borbònic i constitucional, Polític i Representacions, 1787, IV-57.
[31] Diario de Barcelona, 1792
[32] Diario de Barcelona, 1792
[33] Diario de Barcelona, 1792
[34] Diario de Barcelona, 1792
[35] Diario de Barcelona, 1792

0 件のコメント: