Història del món modern-Aguirre, der Zorn Gottes

Aguirre, der Zorn Gottes (1972) de Werner Herzog.

Un dels temes principals de la pel·lícula és la complexitat del procés de "fer la història". El cronista, el frare Gaspar de Carvajal, escriu la història com a representant de Déu a la terra, tot i que, significativament, la crònica de Carvajal, emprada com a inspiració de la expedició de 1561 a la pel·lícula, en realitat recull l'expedició d'Orellana de 1541. Aguirre, el personatge, vol "fer història", capgirar la realitat existent a través de la recerca d'una cosa irreal. El director, Werner Herzog, permet que Aguirre tingui la seva pròpia història (diferent als fets reals) i així no només converteix els documents històrics en art.
El personatge central és Aguirre, la resta dels personatges són i (sobre)actuen com a personatges secundaris. Un dels elements que ens permet palesar aquest punt és el tractament de la mort. Malgrat el gran número de morts, la càmara no s'hi entreté gens, ni en el patiment ni en la mort. Són morts quasi invisibles, igual que ho són els indis i els dards que disparen, i ho són perquè Aguirre és indiferent a aquestes morts, per això també ho és la càmara i més val fer deseparèixer els morts amb el canó que entretenir-se amb l'enterrament.
Comparteix protagonisme amb Aguirre el paisatge. Això s'evidencia des de la primera escena -una de les més comentades de la història del cinema- un descens als inferns de la bogeria d'uns insignificants personatges amb un vestuari i escenificació de la jerarquia social completament fora de context enmig de la inmensitat de la selva i engollits per la boira i per la música "semihumana" del grup Popol Vuh: “Tengo una profunda fascinación y una sensación muy precisa por los paisajes irregulares y alucinantes… Los paísajes no entran en mi obra con una función decorativa o exótica. Por ejemplo, los paisajes de Aguirre. Allí estos tienen una vida profunda, una sensación de fuerza, una intensidad que no se encuentra en las películas hollywoodenses en donde la naturaleza tiene algo de artificial. Lo que muestro en Aguirre es el transcurrir del tiempo que pasa en relación con el transcurrir del agua, es la inmovilización del tiempo. Muestra a la naturaleza en un coma prolongado y una tierra que todavía no ha despertado. Muestro el delirio de todo un paisaje, que se infiltra poco a poco en el interior de los personajes y que termina en un delirio humano” (Werner Herzog. Cinema 75, # 198, mayo 1975). Per aquest interès en el paisatge, quan es planteja una pregunta sovint la camara troba la resposta enfocant l'entorn. I, en diverses ocasions, de la mateixa manera que una paraula repetida 1000 cops perd sentit, la imatge fixa en algun element de la natura -aigua, vegetació...-fa que tot perdi el seu sentit, com si la càmara tractés de filmar el buit per aconseguir que tot sembli irreal palesant la creixent bogeria del protagonista : “Busco encontrar o crear un vocabulario de imágenes nuevas en donde la realidad se convierta en irreal y visionaria, como por ejemplo… el barco en la cima de un árbol en Aguirre, la ira de Dios. Son cosas reales, pero en trance, similares a alucinaciones” (Werner Herzog. Cinema 75, # 198, mayo de 1975).
Una de les escenes més significatives és la darrera on la càmara circula entorn Aguirre. Per entendre el significat cal escoltar què diu moments abans el frare narrador-cronista quan explica com se li han begut la tinta. A partir d'aquest moment la història linial cristiana, on només hi ha un camí possible a fer, s'ha acabat i el protagonista perd definitivament el contacte amb la pròpia realitat històrica cohetània. Ara, la història només existeix entorn d'Aguirre i, potser en una alusió a la visió esfèrica de la història de Nietzsche, la càmara forma un moviment circular infinit del qual no en pot escapar ni ell ni el director. Aguirre qui és per Déu ("aquel que me siga tendrá riqueza, aquél que deserte...") el que els seus homes són per ell, aconsegueix regnar definitivament sobre el seu imperi i els seus vassalls en el moment que mort el redactor de la paraula de Déu.

Links de crítiques al film (links visitats l'abril de 1007): http://rogerebert.suntimes.com/apps/pbcs.dll/article?AID=/19990404/REVIEWS08/904040301/1023
http://www.rottentomatoes.com/m/aguirre_the_wrath_of_god/
http://www.timeout.com/film/77613.html
http://www.channel4.com/film/reviews/film.jsp?id=100264
http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,918983,00.html?internalid=atm100
Transcripció de l'autobiografia de K.Kinski en relació al rodatge de la pel·lícula.