L'ús històric dels comunals ha generat un intents debat a partir de l'article de Garrett Hardin a la revista Science, on qualificà els comunals com a "tragèdia". L'article es considera que és "seminal", és a dir, a partir d'ell s'han derivat infinites branques de discusió que han generat articles o llibres a favor, en contra o matitzant la qüestió. Les interpretacions, sovint molt polititzades, han derivat en propostes de sol·lucions relacionades amb la teoria de jocs (le matemàtiques aplicades a les situacions estratègiques en què els jugadors escullen diferents accions, que ha estat emprada, per exemple, durant la Guerra Freda per calcular estratègies militars i a la qual John Nash -el matemàtic representat a la pel·lícula A beautiful mind- va contribuir decisivament). El dilema del pressoner és la teoria de jocs més addient per veure una situació de competència i comparar-la amb el cas dels usos comunals.
Vegeu un article sobre la tragèdia dels béns comunals a Libertad Digital (més informació sobre Libertad Digital a Rebelión.org). L'article defensa les teories de Garret Hardin i l'opció per la propietat privada. La filiació de la revista ens permet apreciar la politització que es fa del tema.
A l'enllaç el dilema dels comunals podem llegir l'article original de Garret Hardin i una rèplica posterior de Beryl Crowe.
La relació entre la tragèdia dels comunals i el dilema dels presoners ens permet apreciar com actuen les persones davant una situació de competència. el dilema pot ser aplicat a qualsevol situació com les pesqueries o la guerra de sexes.
Vegeu també la relació entre l'aprofitament comunal i el desenvolupament sostenible.
木曜日
Història del Món Modern. La tragèdia dels comunals. Com actuar en una situació de competència
登録:
コメントの投稿 (Atom)
4 件のコメント:
No se si la propiedad privada es el mejor amigo de la naturaleza como afirma en su artículo José Carlos Rodríguez, pero opino que el hecho de que los bienes tengan un dueño con nombre y apellidos hace que los mismos reciban otro trato por parte de quien los gestiona. La propiedad compartida no obtiene buenos resultados ya que al ser de muchos la gestión no es tan efectiva. Lo ideal sería que los bienes comunales fuesen utilizados debidamente por todos los integrantes de la comunidad, pero desgraciadamente unos pocos se aprovechan del beneficio de dichos bienes en detrimento del resto.
No se si la propiedad privada es el mejor amigo de la naturaleza como afirma en su artículo José Carlos Rodríguez, pero opino que el hecho de que los bienes tengan un dueño con nombre y apellidos hace que los mismos reciban otro trato por parte de quien los gestiona. La propiedad compartida no obtiene buenos resultados ya que al ser de muchos la gestión no es tan efectiva. Lo ideal sería que los bienes comunales fuesen utilizados debidamente por todos los integrantes de la comunidad, pero desgraciadamente unos pocos se aprovechan del beneficio de dichos bienes en detrimento del resto.
Potser és veritat, com diu la Ma Engracia, que el fet que un bé tingui un amo amb noms i cognoms fa que aquest rebi un millor tracte que si fos de vàris propietàris o fins i tot si no tingués propietaris. El que sí que em sembla que és evident, però, és queaquesta evidència és deguda a l'educació que rebem i a la tendència general a què ens condueix el desenvolupament de la societat.
un dels grans perills que em venen al cap quan penso en la propietat privada és la qüestió entorn què és i què no és privatitsable. Qui decideix què es pot i què no es pot privatitzar, etc, etc. etc.. Des del moment en que ens trobem amb el fet que individus de gran poder adquisitiu poden comprar-se una illa i aquesta passa a formar part de tot el seu inventari de béns en propietat, penso que hem arribat a un moment en que la propietat privada ja no té límits. I això, inevitablement em condueix a una altra qüestió: el fet que el bé (en aquest cas, l'illa)tingui un amo amb noms i cognoms n'assegura el manteniment, la conservació? El fet que els terrenys de les costes catalanes hagin anat adquirint, mica en mica, uns amos amb noms i cognoms anomenats immobiliaries, n'ha assegurat la conservació, el manteniment?
I arribat a aquest punt, ja no em veig capaç de donar la raó, tant a la lleugera, a la companya.
Salut
Perdoneu, m'ha quedat super llarg:
La veritable tragèdia és supeditar la subsistència de la major part de la població a l’enriquiment d’una minoria. El procés d’apropiació dels espais i recursos de La Terra significa, la disminució dels bens comuns o d’ús comú. Aquesta apropiació o privatització d’espais comunals, que defensa Garret Hardin per tal que no s’esgotin els recursos i no sigui una tragèdia, no acaba de funcionar: el desmesurat consum per part de les persones del “Primer Món” necessita més recursos dels que realment existeixen al nostre planeta.
Des de l’Edat Moderna fins els nostres dies podem observar els interessos polítics, econòmics, (econòmics i també econòmics) vinculats a les privatitzacions, i no pas la protecció dels recursos per a tothom ni del medi ambient, tot això no interessa al sistema. L’acceptació dels murs del sistema econòmic determina el comportament de l’home, d’aquesta manera és molt fàcil culpar-lo de la sobreexplotació de recursos.
Potser és necessari una gestió pública dels recursos que no permeti l’enriquiment privat, sinó la subsistència pública (de tots).
Són les apropiacions dels recursos per part de grans multinacionals les que esgoten la subsistència de les persones que viuen d’aquests recursos.
Així, per exemple, la sobreexplotació de la tonyina al Mediterrani, que mostrava un documental del 30 minuts aquest passat diumenge, no es déu a l’explotació que fan la gent que pesca amb almadraves en un espai comú com és el mar, sinó les grans empreses que veuen aquí importants beneficis i que quan acabin amb el recurs marxaran a qualsevol altre indret, o explotaran qualsevol altre recurs natural.
Actualment existeixen societats que sobreviuen de recursos en espais comuns, però empreses i governs que deuen pensar que això és una tragèdia per ells, perquè no en treuen partit, ja els estan privatitzant. Aquesta tràgica experiència (social i mediambiental) és, per exemple, la que s’explica al documental de Manel Mayol Apaga y Vamonos (2006) : mostra un conflicte que han viscut en primera persona els Mapuche Peuenche a la zona del Bio Bio (és Chile des de la falta de respecte dels espanyols). Endesa, l’empresa aquella que transmet tant bon rotllo als seus anuncies i que es preocupen tant per nosaltres i que està tant compromesa amb el medi ambient (CA#*ONS!!!), s’ha apropiat d’aquests terrenys (amb el seu riu, es clar, i tot allò que es trobi dins dels terrenys: cases i conreus del poble indígena), propietat del poble Mapuche Pauenche, amb el consentiment del govern de Chile per a construir una hidroelèctrica.
Per acabar(que ja era hora) dir, que tothom pot fer valoracions de la tragèdia que planteja Hardin, però el verí que porta la politització del tema és molt tràgic i trist.
コメントを投稿