histori@

Els meus blogs nous

2011-01-03T22:26:00.001+01:00

Un de xocolata: http://xocolatacatalunya.blogspot.com/
Un altre sobre la cronologia de la Guerra de Successió entre 1705 i 1714: http://catalunya-1714.blogspot.com/
I un altre on vull reconstruir la història meteorològica de tot el segle XVII a través de dietaris personals: http://vortex-meteorologia.blogspot.com/

Us podeu fer amics al facebook de cada blog i rebre les actualitzacions al vostre facebook (de moment ja tenen facebook els dos primers blogs)

Control social

2008-11-07T09:23:00.007+01:00

La Inquisició moderna és un instrument per homogeneïtzar els valors, donar uniformitat i controlar socialment. Quins són els instruments actuals de control social? a nivell micro, la escola, els mitjans de comunicació i les lleis com a reguladores. Però i a nivell macro? algunes idees, que cal estudiar amb sentit crític:

Aquí una notícia de La Vanguardia, del dia 7 de novembre de 2008, entorn el control social de la nit barcelonina.
Reflexió de Jordi Nofre, autor de la tesi que estudia la regulació de l'oci nocturn com a control social (Nofre, J. (2007a). L’Agenda Cultural Oculta. Una Deconstrucció de l’Oci Nocturn de Barcelona i els seus Suburbis. Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona. Tesi doctoral en premsa, finançada per l’Agència Catalana de Gestió d’Ajuts a les Universitats i la Recerca de la Generalitat de Catalunya).

Documental d'Alex Jones, End Game, (online a Megavideo i online a Google videos) entorn el Club Bilderberg.

Enllaç al wikipedia sobre el Tavistock Institute.
Enllaç al wikipedia sobre els Think Tank.

Reforma protestant. Introducció a les religions

2008-10-17T11:48:00.011+02:00

Recursos de contextualització de les religions:

Aquí una animació entorn la expansió de les religions:

Un dels molts mapes que circulen per internet sobre la distribució religiosa mundial és aquest (tot i que no és exacte, fixeu-vos en Corea, on s'inclou dins la denominació generalista i inexistent de "religions xineses"). Una mica més detallat és aquest altre (tot i que en els mapes sempre ens hem de fixar en quina data estan elaborats, i si no ho posa, malament)

Més exhaustiu pel tema de la distribució protestant és aquest mapa de percentatge de la religió protestant al món (aquí Corea si que té indicada la seva especificitat). Tot i que les dades són confuses i cal confontrar-les amb d'altres fonts, per exemple, la pàgina de la CIA i

concretament on dóna els percentatges per religions a nivell mundial .

Aquí un recurs de la Universitat de Glasgow entorn la filosofia de les religions, força confús d'entendre. Més clar és aquest gràfic, que cal llegir des d'un punt de vista crític, entorn la relació entre les religions, la cultura i els valors. El gràfic ha esta elaborat per Ronald Inglehart (exemple (i un altre) d'alguna de les opinions que genera el postmaterialisme)

Pel que fa a les relacions entre religió i economia, cal llegir a: Max Weber, Protestant Ethic and Spirit of Capitalism, 1930 (traducció anglesa)

(Complements, articles de divulgació (ATENCIÓ cal llegir amb esperit crític, vigilant quina és la font, qui l'ha fet, quan i per publicar-la on): Reflexions actuals
Efectes de la religió en la economia)

I un article excel·lent entorn l'adopció actual del protestantisme com a forma de reforma social:

•Tomas Gross, “Protestantism and modernity: the implications of religious change in contemporary rural Oaxaca”, Sociology of Religion, 2003, vol.64, n. 4, 479-498

Entrant ja en la història:

Recull d'enllaços entorn el tema de la Reforma i Contrareforma o Reforma Catòlica, amb documentació primera i secundària.

Mapa de la difusió de la Reforma.

Més sobre comunals i el dilema del presoner

2008-10-03T18:56:00.004+02:00

En entrades anteriors comentavem l'aplicació del Dilema del presoner com a estratègia per entendre com es comporten els individus en una situació de competència. Aquí adjunto alguns enllaços per practicar el joc on-line i tractar de conèixer la estratègia de l'ordinador:

http://serendip.brynmawr.edu/playground/pd.html

http://www.iterated-prisoners-dilemma.net/

http://www.princeton.edu/~mdaniels/PD/PD.html

I aquí l'escena de la pel·lícula Beautiful Mind on s'explica la teoria de l'Equilibri de Nash:

Consells i obvietats II. Creativitat

2008-07-17T11:22:00.006+02:00

Interdisciplinitat o intradisciplinitat demanen creativitat. La creativitat és un muscle que cal exercitar per poder construir teories noves, trobar solucions originals o transformar el pensament. Una bona manera d'exercitar la creativitat és veure treballs creatius per això en període de vacanes recomano els següents links:
La web del fotògraf Chema Madoz on l'autor transforma la realitat fent ús del pensament divergent, la imaginació i la capacitat d'associació: http://www.chemamadoz.com/
Aquí un recull de publicitat creativa: http://los-creativos.blogspot.com/
La web dels tunejadors d'Ikea, on algunes propostes mostren un alt grau de creativitat. Aquí la versió anglesa: http://ikeahacker.blogspot.com/ i la versió en espanyol: http://piratasdeikea.blogspot.com/

Consells i obvietats I. PPT format

2008-04-05T17:11:00.004+02:00

Aquí començo la sèrie d'alguns consells i obvietats que vaig aprenen a mesura que faig. Comencem pel format de la presentació en power point:

1. Evitar fer una presentació que recordi a les presentacions del power point.
2. Evitar l'ús dels fons de pantalla, d'animacions, imatges predisenyades i lletres del propi power point.
3. Evitar l'ús dels colors que recordin el power point.
4. Evitar l'ús del WordArt.
5. Fer ús de colors simples i optar per la diapositiva en blanc, lletres en negre i gràfics en tons de gris.
6. Només fer ús de la diapositiva quan sigui imprescindible.
7. Fer ús del programari lliure per fer presentacions en diapositives.

Recursos Instrumentals. La imatge.

2007-12-08T14:51:00.000+01:00

Recull d'enllaços útils per trobar bones imatges tant per confeccionar el ppt, il·lustrar llibres o per analitzar com a font històrica (a la fotografia Lewis Paine, condemnat a mort, poc abans de morir, fotografiat per Alexander Gardner l'any 1865. Imatges relacionades; comentari a la fotografia) :

Per ajudar a analitzar les imatges com a font històrica recomano la guia sobre com analitzar una imatge de la U. de Dartmouth.
Pel que fa a les pel·lícules, la Historiofotia és l'estudi de la història a través dels films. Recomano la guia com analitzar un film de la U. de Dartmouth i el llibre digitalitzat History in Words and Images. (SEGUEIX A LLEGIR MÉS)

MAPES:
La Cartoteca de Catalunya (el buscador).
Recursos de la Cartoteca de la UB, on es poden trobar molts enllaços sobre el tema.
Cartoteca de la Library of Congress

GRAVATS:
The printed image in the west
Bodkin Press
Oldprints

FOTOTEQUES:
Fototeca de la Gran Enciclopèdia Catalana
Fototeca de la U. de Sevilla
Picture History, imatges d'Amèrica.
Prints and Photographs Reading Room de la Library of Congress.

VIDEOS:
Videos d'història del The National Archives
Motion Picture and Television Reading de la Library of Congress.
La història moderna i els films

Bibliografia:
CASETTI, F. y F. DI CHIO., Cómo analizar un filme . Barcelona, 1991.
FERRO, M., Cine e Historia. Barcelona, 1980.
RIAMBAU, E. y J. ROMAGUERA (eds.)., La Historia y el Cine . Barcelona, 1983.
SMITH, P. (ed.)., The historian and film. Cambridge, 1976.

PHOTOBLOCKS (fotografies de temàtica general):
Flickr
Photobucket
Daily dose of Imagery
Stuck in Customs
Digital Photography School

SO:
Arxiu de so de la Library of Congress

MISCEL·LÀNIA:
Blog amb reculls d'enllaços d'imatges, so i video sobre Àsia Oriental.

VEGEU MÉS INFORMACIÓ SOBRE FOTOGRAFIA I LA IMATGE EN MOVIMENT A L'ENTRADA DEL 24/3/2007

Recursos Instrumentals. La difusió de la historia. Editar Revistes i Blogs.

2007-12-07T16:46:00.002+01:00

L'EDICIÓ DE REVISTES:

Com fer una revista:

1. Elaborar un projecte que marqui els objectius bàsics, principalment públic destinatari i temàtica. El conjunt d'objectius constiuirà el criteri editorial de la revista.

2. Configurar l'organigrama.

a. Editor, membres del comitè editorial i secretari tècnic.
Funcions de l'editor: l'editor és el responsable directe de la revista, les seves funcions són convocar reunions, establir i mantenir els contactes amb altres revistes i institucions, presentar un pla d'objectius anuals i gestionar el pressupost.
Funcions dels membres del comitè: Avaluar i reformular els criteris editorials, planejar anualment els números de la revista i avaluar en primera instància els articles rebuts.
Funcions del secretari tècnic: recepció dels materials, contacte amb els autors, elaborar actes de reunions, contactar amb els avaluadors, mantenir actualitzada la revista en les bases de dades.

b. Membres del comitè assessor. El comitè assessor estarà format per persones de prestigi de la temàtica de la revista. Al menys un terç dels membres han de pertànyer a institucions alienes a la institució editora i el 20% seran persones estrangeres. Les seves funcions seran assessorar al comitè editorial respecte monogràfics i formaran part de l'avaluació d'articles.

c. Avaluadors dels articles. Els avaluadors seran membres del comitè científic i membres externs a la revista. La seva funció és escriure els informes de cada article. Cal establir prèviament el nombre d'avaluacions que ha de rebre cada article rebut.

3. Establir normes de format.

a. Introducció:
Identificació dels membres del comitè editorial i científic.
Incloure instruccions als autors detallades.
Menció del lloc d'edició, any i entitat editora.
Direcció postal i/o electrònica de la revista.
ISNN (en lloc visible).
Sumari i taula de continguts de cada número.
Exposar les funcions del comitè editorial.
Declarar la periodicitat.

b. Format d'articles:
Incloure resums i paraules clau de cada article (traduïts a diverses llengues, segons el criteri editorial)
Indicar filiació de l'autor, si s'escau.
Uniformitzar el nom i cognoms de l'autor.
Uniformitzar la presentació de notes a peu de pàgina i bibliografia.
Indicar data de recepció i publicació de l'article.

c. Continguts:
La revista es pot dividir en parts, segons criteri del comitè editorial. Algunes parts poden ser:

c.1 Monogràfic. Recull d'articles dedicats a un tema en concret (aquesta part pot ser fruit dels articles generats en un seminari o cicle de conferències)
c.2 Miscel·lània. Recull d'articles de temàtica variada que no poden ser inclosos dins el monogràfic.
c.3 Ressenyes. Recull de ressenyes de novetats editorials, preferenment relacionades amb el tema de la monografia.

4. Procès de selecció i avaluació.
Els articles poden ser encarregats o enviats pels autors sense encàrreg. En tot cas s'han de sotmetre a un procés d'avaluació. Per això cal establir un comitè avaluador. Cal fer un document d'avaluació. Cal mantenir l'anonimitat dels avaluadors. Cal establir un procès d'avaluació de les pròpies avaluacions.
El procès de selecció també ha d'incloure una revissió ortogràfica i lingüística especialment necessària en el cas dels resums en anglès. Segons decissió editorial es poden permetre correccions d'autor als articles maquetats.
Un percentatge decidit pel comitè editorial farà que els articles siguin originals i no publicats en altres publicacions.

5. Procès de difusió de la revista.

Cal indexar la revista en Bases de Dades nacionals i internacionals de prestigi (ISI, CSIC, etc.)

Enllaços d'interès:
Normes Latindex d'edició de revistes impreses.
Normes Latindex d'edició de revistes electròniques.
Manual d'estil de les revistes científiques/Recyt.
Primeres jornades catalanes de revistes científiques.

Revista Mètode de divulgació científica.

L'EDICIÓ DE BLOGS:
Sistemes d'edició de Blogs: Blogger, Wordpress, Movable Type.
Com saber els rànkings del blog personal: Technorati, Pagerank, Selfseo.
Els 100 millors blogs en espanyol segons Personal Computer & Internet.
El blog més popular del món, tracta temes de curiositats culturals i tecnològiques: Boingboing
Els premis als blogs: The Weblog Awards
Blogs d'història:
Cliopatria. History News Network
Digital History Hacks, blog sobre història i internet
Blogs d'Asia
Blog d'història militar
Blog d'història i ficció (excel·lent!)
Blog sobre atrocitats en general

Recursos Instrumentals. La exposicio oral i el ppt

2007-11-18T11:04:00.001+01:00

Parlar en públic:
Guia del Ministerio de Educacion y Ciencia
Taller de tècniques de comunicació oral/Sonia Tirado
Taller d'exposició Oral/Universidad Miguel Hernández

Presentacions en ppt, "Power corrupts, PowerPoint corrupts absolutely":
Consells dels experts per realitzar un bon ppt
10 coses que cal fer i no fer en ppt
18 Normes per la presentació en ppt
Consells de Garr Reynolds
Blog de Garr Reynolds

Recursos Instrumentals. El projecte de recerca

2007-11-06T19:21:00.002+01:00

Com escollir el tema (Zubizarreta, Armando F., La Aventura del Trabajo Intelectual. Delaware,E.U.A.: Addison-Wesley Iberoamericana, 1986. pág. 95-100).

* Els temes han de ser de la nostra preferència.
* Cal que existeixi alguna experiència personal sobre el tema.
* Consultar a professors sobre el tema.
* Examinar publicacions i bibliografia disponible sobre el tema (revistes, llibres, catàlegs, etc.).
* Informar-se sobre temes afins.

Com presentar un projecte:

I. Identificar el projecte.
Títol de la recerca (que expressi de forma clara i precissa el tema)
Nom de l'investigador.

II. Resum del projecte.
Indicar de forma breu: el problema estudiat, els objectius i la metodologia.

III. Objectius:
Anunciar d'on es parteix i on es vol arribar. Subdividir els objectius quan a l'extensió (generals i específics).

IV. Hipòtesis del Treball:
L'hipòtesis és una suposició dels resultats de la recerca.

V. Metodologia i pla de treball:
Descriure l'estratègia escollida per aconseguir els objectius proposats. Detallar les tècniques d'observació, de recol·lecció de dades, els instruments que s'empraran i els procediments i tècniques d'anàlisi.

CONSELLS GENERALS: Evitar paraules ambigües, que denotin poca confiança i inseguretat (s'intentarà, ens esforçarem, es farà un breu..., un esboç..., una aproximació...)
Claretat i sencillesa

Recursos: Mario Tamayo/El proyecto de investigación.

Recursos Instrumentals. Normes de transcripció de documents

2007-10-30T15:46:00.001+01:00

NORMES DE TRANSCRIPCIÓ

Les normes de transcripció són diverses i cada autor pot adoptar la que cregui més convenient, amb la única condició que, al inici del treball, faci una declaració de les seves pròpies normes. Les normes generals són:

RESPECTE ESCRUPULÓS DEL TEXT.

Indicar amb barres rectes el foli ll2v.
Desenvolupament de les abreviatures.
Regularització de l'ús de les majúscules.
Regularització de la u i de la v.
Regularització de la i i de la j.
Adopció de l'accentuació, apòstrof o guionet, si s'escau, actual.
Indicar entre claudàtors [] les paraules que manquen i, si en tenim dubtes, indicar amb un signe d'interrogació [?].
Indicar entre parèntesi i claudàtors allò il·legible ([]).
Indicar entre parèntesis angulars <> allò que sobre al text (sil·labes o paraules repetides)
Indicar entre barres // els incisos que a l'original apareixen afegits al marge o entre línies.

Comentari crític a peu de pàgina:
En nota indicar ampliacions o reduccions respecte les traduccions o l'original.
En nota indicar erudiccions d'identificació de personatges, d'autors o d'obres o d'errors històrics de l'autor.

Les citacions dins l'article.
Quan afegim citacions textuals dins un article cal seguir les normes d'edició de cada publicació. En general, les cites textual curtes (menys de quaranta paraules) s'escriuen entre cometes integrades al text. Les cites textuals llargues (més de quaranta paraules) s'escriuran iniciant una nova línia amb un sagnat normal de l'esquerra durant tota la cita.

Un exemple de transcripció alternatiu: http://www.uco.es/investiga/grupos/hisalem/html/eshimo/normas_edicion_transcripcion.php

El BSM (Blurred Shape Model-Model de Forma Difusa)
Investigadors del Centre de Visió per Computador de la UAB estan desenvolupat un sistema pel reconeixement automàtic de documents manuscrits. El BSM permet llegir manuscrits antics, deteriorats o de difícil lectura, partitures musicals o planos arquitectònics.

Tipus de lletres a l'època moderna
Es feien servir les lletres la humanística rodona, la itàlica, bastardilla o humanística cursiva (inclinada vers la dreta, emprada pels documents cults), la cortesana i la procesal (derivada de la cortesana emprada pels notaris fins el segle XVII).

Cortesana, procesal i itàlica
La escritura humanística

Recursos Instrumentals. Recerca als arxius

2007-10-19T19:35:00.002+02:00

Pares. Portal de Archivos Españoles Portal del Patrimoni Documental Espanyol que recull la documentació dels següents arxius:

Arxiu de la Corona d'Aragó. Conserva documentació dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, València i Mallorca (IX-XVII) i els arxius de diverses institucions civils i eclesiàstiques i arxius privats procedents dels territoris de la Corona d'Aragó (Aragó, Balears, Catalunya i València), entre els segles X i XX.
Archivo de la Real Chancillería de Valladolid. Conserva la documentació generada per la Real Chancillería de Valladolid (1371-1834) màxim orguen judicial de la Corona de Castella durant l'Antic Règim pels territoris situats al nord del riu Tajo.
Archivo General de Indias Conserva els fons de les institucions creades per l'Administració espanyola pel govern i administració dels territoris d'ultramar (Consejo de Indias i Secretarías de Despacho, Casa de Contratación y Consulados de Sevilla y Cádiz). També conserva altres fons d'institucions de menor entitat i de particulars relacionats amb les colonies espanyoles d'Amèrica i Àsia.
Archivo General de la Administración
Archivo General de la Guerra Civil Española
Archivo General de Simancas Iniciat per Carles V i finalitzat per Felip II, conserva la documentació produida pels organismes de govern de la monarquia hispànica des de l'època dels Reis Catòlics fins el Règim Liberal.
Archivo Histórico Nacional Conserva la documentació produïda i rebuda pels organismes que conformen l'aparell administratiu de l'Estat Espanyol des de l'Edat Moderna, així com els fons documentals d'institucions públiques i privades des de l'època Moderna.
Archivo Histórico Provincial de Álava
Archivo Histórico Provincial de Guipuzcoa
Archivo Histórico Provincial de Vizcaya
Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional

BC. Biblioteca de Catalunya.
Inclou, entre d'altres, incunables, llibres del segle XVI i XVII i del Segle d'Or de la literatura castellana. El catàleg de la BC conté els documents que formen part de la col·lecció de la BC (monografies, publicacions periòdiques, partitures, enregistraments sonors i audiovisulas, mapes, gravats, estampes, etc.); El catàleg de l'inventari de fons i col·leccions documentals de l'Arxiu Històric de la BC inclou pergamins i fons documentals de l'Arxiu Històric de la BC. El catàleg Col·lectiu del Patrimoni bibliogràfic de Catalunya conté els documents impresos des dels inicis de la impremta fins el 1900 conservats en biblioteques de Catalunya (biblioteques que en formen part).

AHCB. Arxiu històric ciutat de Barcelona. Inclou, entre d'altres, la documentaicó produïda pels òrgans de govern de la ciutat des de la creació del règim municipal de Barcelona a mitjan segle XIII i fins el primer terç del segle XIX. A destacar el fons de l'Arxiu Medieval i Modern. Inclou els següents fons:

1. Fons Municipal (1. A Pergamins i 1. B Consell de Cent i 1.C Consellers). Fins 1714.
1. D Ajuntament borbònic. A partir de 1714.
1. E Administració del Pa i la Carn (XIV-XX)
1. G Manuscrits Municipals
1. H Taula de Canvi
1. I Consolat de Mar
1.J Cadastre
1. L Sanitat
1. M Diversos
2. Fons Gremial
3. Arxiu del veguer i del corregidor
4. Fons notarial
5. B Arxiu Patrimonial
5. C Fons Comercial
5. D Documentació personal
5. E Diversos
6. Arxius Institucionals
7. Al·legacions Jurídiques
8. Manuscrits

ANC. Arxiu Nacional de Catalunya. Conserva el patrimoni documental de Catalunya, especialment la documentació de l'administració de la Generalitat (segle XX) i, com a arxiu històric, conserva fonts d'empreses (a partir del segle XVIII), de l'Administració Reial i Senyorial (segles XVI-XIX), de patrimonis (a partir del segle XII), d'entitats (segles XIX i XX), personals, etc. Consulta al catàleg.

Arxiu de la Selva del Camp. Ofereix la digitalització de 397 documents de la Comuna del Camp de Tarragona datats entre 1318 i 1711 generats per hisenda i administració general. La Comuna del Camp va néixer amb la voluntat de defensar els interessos col·lectius dels pobles sotmesos a la senyoria de l'arquebisbe o de les dignitats del seu capítol catedralici.

Biblioteca de Montserrat.

The National Archives of the United Kingdom.
Library of Congress.
Repositories of Primary Sources: Latin America and the Caribbean.
Bibliothèque nationale de France.
Vatican Secret Archives.

COM CITAR DOCUMENTS D'ARXIU (segons la NODAC Norma de Descripció Arxivística de Catalunya)
Títol de la unitat de descripció. Data/es (tipus de data). (codi de referència de la unitat de descripció)
Exemples:

Faixet-Porta. 1699-1838 (data de creació). (ACP 12 Fuixet-Porta)
Grup de Defensa de la Natura. 1987-2004 (data de creació). (ACBR 10 Grup de Defensa de la Natura)
Expedients de l'Agermanament de Torredembarra amb Villars. 1984-2004 (data de creació). (AMTO 01-09.02.06 C117)

Recursos Instrumentals. Tipus de text

2007-10-18T13:03:00.004+02:00

A banda de l'article científic, existeixen diversos tipus de texts per a la comunicació científica.

La ressenya. Té com a objectiu informar d'una novetat editorial. Pot ser descriptiva o crítica i consta de les següents parts:

Encapçalament: cita bibliogràfica completa del llibre.
(part objectiva) Resum de l'obra. Condensar el contingut del treball destacant-ne els aspectes principals i ha de contenir la definició del tema, la hipòtesis central de l'autor i les idees essencials del mateix.
(part crítica) Contextualitzar l'autor en referència a la seva trajectòria professional i personal. Contextualitzar l'obra en referència a d'altres del mateix tema o línia historiogràfica, especificant si té influències o ha influenciat d'altres autors i obres.

En qualsevol cas, només s'aprén a fer ressenyes llegint ressenyes:

Exemples de ressenyes científiques:
Ressenya J.Anton Pelayo
Ressenya J.M. Fradera
Ressenya M. Jiménez Sureda
Ressenya Marta Rizo
Ressenya Fernando Delage

Exemples de ressenyes literàries:
Ressenya George Orwell
Ressenya Babelia, el pais "Frustración en la celda
Ressenya El edificio... a Qué leer
Ressenya D. Clowes a Qué leer
Ressenyes de llibres a El Mundo

Exemple de crítiques cinematogràfiques:
Crítica Takashi Miike, a Dirigido por

Les comunicacions. El tema és similar al dels articles però la informacio és preliminar. Les comunicacions es presenten en congressos i, sovint, cal fer-ne una exposició oral. Per assabentar-se dels congressos existeixen webs que ho anuncien. Per exemple, H-Net. Per fer una exposició oral es recomana fer: una presentació integrant (15%), un desenvolupament progressiu (70%) i un resum sorprenent (15%).
Articles de revisió o estat de la qüestió. Reuneixen, analitzen i discuteixen informacions ja publicades.
Assaig. És la defensa des del punt de vista personal i subjectiu d'un tema sense aparell documental. La paraula assaig prové del verb assajar que significa probar. Esdevé una forma d'escriptura al segle XVI arran les obres de Montaigne (1533-1592). A diferència de l'estat de la qüestió l'assaig incorpora el nostre judici entorn una informació o autor.

Recursos Instrumentals. L'article d'investigació

2007-10-14T13:50:00.002+02:00

Què és un article d'investigació? un text que informa dels resultats d'una investigació. Cal que sigui redactat i publicat seguint unes normes concretes acceptades per la comunitat científica internacional per assegurar-ne la divulgació i acceptació.
Quines normes existeixen? Entre d'altres: (Unesco/NS/177) , IMRaD i VANCOUVER.
Quines parts ha de tenir un article?

- Índex
- Títol
- Autoria
- Resum analític o abstract
- Paraules clau
- Introducció
- Material i mètodes
- Resultats
- Discussió
- Agraïments
- Referències bibliogràfiques
- Apèndixs

L'ÍNDEX
l'índex, segons el gabinet de Llengua catalana

EL TÍTOL
Cal que el títol sigui concís i mostri el contingut essencial de l'article. El títol cal que sigui el darrer que s'escrigui.

EL RESUM DE L'ARTICLE
En general el resum ha de incloure:
- Plantejar els principals objectius de la recerca.
- Descriure la metodologia emprada.
- Resumir els resultats
- Descriure les principals conclusions.

El resum, segons el gabinet de Llengua catalana

LES PARAULES CLAU (keywords)
Les paraules clau són un llistat d'entre quatre a vuit termes descriptius del contingut principal de l'article. Són les paraules emprades pels serveis bibliogràfics per classificar el treball sota un índex o tema particular.
-Les paraules clau poden escollir-se lliurement tot i que és recomanable emprar descriptors normalitzats recollits en els tesauros (UNESCO, CINDOC, ERIC, etc.), per faciliar la tasca de classificar la informació.

Thesauro de la UNESCO
Thesauro de la CINDOC

TG Termes genèrics.
TE Termes específics.
UP Termes equivalents (usado por - no correctes)

Eric Thesaurus

LA INTRODUCCIÓ
En general la introducció ha de incloure:

-Presentar molt clarament la naturalesa i rellevància del problema presentat. Cal presentar-ho molt clarament i de forma raonada per despertar l'interès del lector.

-Incloure el mètode emprat en la investigació del problema i les raons per escollir-lo. El lector ha d'entendre el problema i com s'intenta solucionar.

-Cal que contingui els principals resultats de forma breu.

-Cal que respongui a les següents qüestions: quin és el problema? quina importància té el problems? Quin mètode s'ha fet servir? Què s'ha trobat?

COS DE L'ARTICLE

1. Materials i metodologia. Aquest apartat ha de permetre a la resta de comunitat científica continuar o rebatre la recerca. Per aquesta raó els materials d'arxiu o bibliogràfics emprats han d'estar exposats d'una manera clara i normativa.

2. Resultats i discussió. La informació ha de seguir un redactat lògic i clar. Cal evaluar els resultats respecte les hipòtesis originals. D'aquí caldrà extreure les hipòtesis que s'empraran en estudis posteriors. És necessari expossar respostes clares als problemes plantejats a la introducció.

3. Conclusions. Aquí no s'ha de fer un resum del treball sinó discutir els resultats respecte tot l'article i apuntar les perspectives de futur de l'estudi.

AGRAÏMENTS
En aquest apartat cal citar les persones i institucions que han ajudat en la recerca.

Exemples de NORMES GENERALS:

Les parts d'una tesi
Consells de redacció

EL PEER REVIEW.
Definició a wikipedia
Article: "Criterios editoriales para la evaluación científica"
Crítica al peer review
Peer review i internet
Peer review abans i després d'internet

Categorització de les revistes segons el DURSI
Categorització de les revistes segons el CSIC

Recursos Instrumentals. Citar bibliografia correctament

2007-10-09T19:02:00.003+02:00

En tot treball és imprescindible la menció de les fonts informatives i de consulta. Per una banda, cal fer-ho per no caure en el plagi. I, per altra banda, perquè la utilitat d'un treball de recerca és poder avançar en aquesta recerca i això només és possible contrastant i rellegint les fonts emprades per l'autor. Una citació correcta és la base de tot treball de recerca. (a la fotografia el cràter lunar Hypatia, que rep el nom de la bibliotecària d'Alexandria)

ACTUALITZACIÓ: CATALEG MUNDIAL AMB TRANSFORMACIÓ AUTOMÀTICA DE LES CITES A QUALSEVOL FORMAT.

La norma ISO 690-1987
Norma ISO 690-2. Documents electrònics
La norma ISO 690 aplicada a l'elaboració d'articles
La norma ISO en espanyol
Els diferents estils de cites: Vancouver, APA, Harvard, MLA.
Guia per citar recursos segons la Chicago Manual Style (15th.ed.), especificant les diferències entre cita a peu de pàgina i bibliografia
Article amb enllaços sobre les diferents maneres de cita
Generadors de cites MLA (sense instal·lació)
MLA (amb instal·lació)
Crear una bibliografia amb el Word Microsoft 2007
Sistemes de citació dins del text

Exemples de manuals d'estil de diferents revistes:
Revista Fronteras de la Historia
Revista Cervantes
Scripta Nova.Revista electrónica de geografía y Ciencias Sociales
Biblio 3w. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales
QuAderns-e, Institut Català d'antropologia
Revista de historia económica
Revista de historia agraria

Ressenya Noble Patronage and Jesuit Missions

2007-10-09T18:57:00.000+02:00

Ronnie Po-chia Hsia, Noble Patronage and Jesuit Missions: Maria Theresia von Fugger-Wellenburg (1690-1762) and Jesuit Missioaries in China and Vietnam. Rome: Institutum Historicum Societatis Iesu, 2006 (SEGUEIX A LLEGIR MÉS)

El llibre de Ronnie Po-chia Hsia, catedràtic d’història a la Pennsylvania State University, recull, a la segona part, 151 cartes escrites entre la comtessa Maria Theresia von Fugger-Wellenburg i diversos corresponsals jesuïtes a Xina, Vietnam, França i Bohemia. La documentació del fons FA 1.2.148 de l’arxiu Fugger, de Dillingen és complementada amb correspondència de l’Archivum Romanum Societatis Iesu, i té una acurada transcripció amb anotacions biogràfiques i històriques. En la primera part del llibre el centenar de pàgines escrites per Po-shia fan ineludible la lectura de cada una d’aquestes cartes i permeten que cada una d’elles tinguin un gran significat per entendre la xarxa establerta entre la Europa catòlica del segle XVIII i les missions jesuïtes a Àsia.

Significativament, la paraula anglesa “serendipity”, que fa referència als avenços que es troben sense cercar-los però que no s’haguessin produït sense una visió oberta a allò inesperat, és emprada per l’autor per explicar com la comtessa s’embarca en el finançament de les missions a la Xina i com teixeix una relació d’amistat i mútua admiració que durarà gairebé tres dècades amb el seu principal corresponsal, Florian Bahr. Una acurada recerca de la família Fugger-Wellenburg ha permès a l’autor reconstruir la vida de la comtessa i apreciar com l’atzar, les casualitats i els sentiments i necessitats personals tenen un rol principal en el negoci i l’interès espiritual que representa la missió jesuïta a la Xina.

La mort d’una filla per la picada d’una serp i la mort de l’espòs generen la necessitat espiritual de la salvació de les ànimes dels éssers estimats. També activen la necessitat de la fugida a través de la lectura de les descripcions de l’Orient. I provoquen la necessitat de gestionar tot el patrimoni familiar. Una trobada fortuïta amb un grup de jesuïtes camí a la Xina permet canalitzar les tres necessitats i així la comtessa inicia una inversió econòmica a Orient per salvar les ànimes d’infants d’altres territoris i això li permetrà rebre descripcions personalitzades de territoris llunyans.

A partir de la vida de la comtessa, l’autor desgrana la història política, religiosa i econòmica de la Europa del segle XVIII, de la idiosincràsia de les missions jesuïtes a la Xina en aquest mateix segle i dels interessos comuns entre la cort europea i l’església. Del llibre cal destacar la cura amb que l’autor tracta els factors temps i espai. L’interès pel temps es palesa en l’atenció dedicada als canvis de percepcions d’Àsia per part dels europeus entre els segles XVII i XVIII, en l’evolució del significat del terme “devoció” segons les connotacions polítiques implícites a cada època –un tema treballat amplament a The World of Catholic Renewal, 1540-1770 on l’autor se centra en les relacions conceptuals entre confesionalització, Reforma catòlica i Contrareforma entre 1540 i 1770-,[1] en la transformació dels interessos dels jesuïtes i de les seves relacions amb la cort europea o en les modificacions al llarg del temps de la manera d’escriure i de llegir el gènere de les descripcions d’altres territoris. Per altra banda, l’interès per l’espai es denota en la importància donada a la lectura entesa com a viatge a altres territoris, en l’atenció dedicada als intercanvis intel·lectuals, científics i materials entre els territoris i els beneficis materials, espirituals o de prestigi per cada territori o en el detall a l’hora de descriure la geoestratègia i les rutes entre orient i occident.

El llibre de R. Po-Shia Hsia amplia qualitativament el corpus de documentació referent a les missions a la Xina. Entre els projectes a destacar en aquest sentit cal citar Western books on China published up to 1850 : in the library of the School of Oriental and African Studies,[2] un catàleg que compila obres europees sobre Xina publicades entre 1550 i 1850, centrat en la bibliografia angloxona i francesa. El projecte “La China de España: elaboración de un corpus digitalizado de documentos españoles sobre China de 1555 a 1900”[3] on es localitzen, transcriuen, digitalitzen i publiquen en format web els documents escrits en castellà sobre Xina generats a la Espanya dels segles XVI al XIX. I el projecte “Archives des Missions Etrangères de Paris”,[4] que ha digitalitzat gran part de la documentació del centre.

R. Po-Shia Hsia, nascut a Hong Kong i educat a Gran Bretanya i Estats Units, seguí el suggeriment de l’arxiver Franz Karg per editar les cartes, fascinat per la comtessa i, com ella, per la lectura de les descripcions jesuïtes.[5] Sens dubte, el mateix fenomen de “serendipity” que marca la trajectòria de la comtessa i la importància de la lectura com a font de coneixement han tingut un paper molt destacat en l’elaboració d’aquest llibre.

[1] R. Po-Shia Hsia, The World of Catholic Renewal, 1540-1770, Cambridge: Cambridge University Press, 1998

[2] John Lust, Western books on China published up to 1850 : in the library of the School of Oriental and African Studies (London: Bamboo Publishing, 1992)

[3] La China de España: elaboración de un corpus digitalizado de documentos españoles sobre China de 1555 a 1900, http://www.upf.edu/asia, [darrera data de consulta: 9 de setembre de 2007]

[4] Archives des Missions Etrangères de Paris, http://archivesmep.mepasie.org/ [darrera data de consulta: 9 de setembre de 2007].

[5] Pel paper del llibre en les missions, veure, del mateix autor: “The Catholic Mission and Translations in China, 1583-1700,” in Peter Burke and R. Po-chia Hsia, eds., The Cultural History of Translation in the Early Modern World. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, pp. 39-51

Recursos Instrumentals. Anàlisis de fonts documentals

2007-04-16T18:58:00.004+02:00

L'anàlisi dels següents 5 punts permetran desenvolupar les dues regles bàsiques de l'anàlisi de les fonts primàries:

a) regla de l'espai i temps -necessitat de contextualitzar.
b) regla de les influències contextuals -necessitat de ser crítics amb els documents.

1. Obra o document. Quan es va crear. Format. Edicions. Detalls tipogràfics.
2. L'autor/a. Origen i moment de la creació. Intencions del document. Perquè l'autor ha triat una determinada manera d'escriure o narrar (prosa, diàleg, vers...). Coincidència o no entre autor i narrador. Com el document mostra o enmascara conceptes inherents a la biografia de l'autor (identitat, estament, gènere...). Si s'escau, finançament del text i dedicatòries.
3. Audiència. El document és d'ús personal? ha estat generat per l'administració? a qui s'adreça l'autor? Recepció segons el context històric de l'audiència objectiu del text. Recepció del text per l'audiència que no n'és l'objectiu.
4. Context. Com i perquè l'autor descriu o ignora aconteixements històrics contemporànis al text. Quins mites o ideologies l'autor recolça o ataca.
5. Estil. Des d'un punt de vista literari, quins recursos empra l'autor (metàfores, símils, alegories...). Aquí té un paper important l'anàlisi de la hermenèutica -el sentit exacte de les paraules- i la intertextualitat -relació entre diversos textos sigui general (entre diversos autors) o restringida (entre els textos d'un mateix autor) o autàrtica (d'un text amb ell mateix).

Com interpretar la font: 1. Plantejar una pregunta, molt delimitada, al text i que aquesta no predetermini la resposta; 2. Analitzar com aquesta pregunta connecta amb estudis previs del text; i 3. Deduïr què podem aportar de nou respecte els altres estudis (noves fonts, nova perspectiva, nova metodologia...)

Lectures recomanades per anàlisis de documents en recerca superior:
Judith Bell, Cómo hacer tu primer trabajo de investigación, Gedisa, 2002.
Umberto Eco, Cómo se hace una tesis, Gedisa, 2001.
Wood Gray, Historian's handbook, a key to the study and writing of history. Houghton Miffin, 1964.

Exercicis pràctics amb fonts primàries per secundària:
http://www.mdhs.org/teachers/worksheets.html
http://www.archives.gov/education/lessons/worksheets/
http://www.primarysourcelearning.org/tps/step1/workshop/2/m_a/psi/index.shtml

història del món modern-humanitats-barroc-Theatrum Mundi-lectures

2007-04-16T12:22:00.000+02:00

El teatre barroc és una experiència multimèdia. Tots els avenços en escenografia aconseguits durant el renaixement es desenvolupen i la ciència i la tècnica permet la construcció d'escenaris, d'efectes visuals i sonors i també de continguts molt complexes com, per exemple, l'aparició des dels cels del Deus ex Machina. És durant aquest període quan el topos del Theatrum Mundi de Séneca aconsegueix el seu punt més dramàtic i patètic, com testimonien les obres de Calderon (Christian Andrés, La metáfora del «theatrum mundi»...). Tot aquest desplegament d'imatge, artifici i tècnica està al servei de l'interès polític de les monarquies que converteixen la vida quotidiana dels reis en un espectacle i generen el que es coneix com a arquitectura efímera, que només coneixem a través de la documentació gràfica i les descripcions documentals (José Luís Sancho y Gloria Martínez, Donde está el rey?, Gloria Martínez, Cortes del barroco.... )

História del món modern-Humanitats-Barroc-lectures

2007-04-13T13:04:00.000+02:00

El barroc és de dificil delimitació espaial i temporal. El mateix concepte de barroc com a EON -constant històrica- aportat per Eugeni d'Ors i el de PLEC de Gilles Deleuze -construcció de móns infinits dins del món finit actual creant plecs d'espai i temps, per exemple en El Quixot- pot evidenciar aquesta complexitat.
Alguns autors han destacat el caràcter entròpic del Barroc (O. Cornago, Nuevos enfoques sobre...) És a dir, el món basat en el pensament de l'Antiguitat clàssica i l'espiritualitat del cristianisme té tendència al caos. L'escenari del barroc és la resposta contrària a aquesta pròpia destrucció dels esquemes imperants fins aquell moment. La raó cartesiana, per exemple, té com a objectiu sotmetre el caos entròpic. O El Quixot, segons Foucault, té l'objectiu de desxifrar el món imposant la invenció d'allò llegit en els llibres.
Sovint el barroc com a resposta a la crisi del Renaixement s'ha equiparat a la postmodernitat com a resposta a la crisi de la modernitat. Les comparacions entre obres, personatges, arquitectura, etc. són moltes. Vegeu, per exemple, l'anàlisi de la intertextualitat a Toy Story i l'equiparació de Don Quixot amb Buzz Lightyear (Bruce R. Burningham, Walt Disney’s Toy Story as
Postmodern Don Quixote...).

Història del món modern-Aguirre, der Zorn Gottes

2007-04-10T21:08:00.000+02:00

Aguirre, der Zorn Gottes (1972) de Werner Herzog.

Un dels temes principals de la pel·lícula és la complexitat del procés de "fer la història". El cronista, el frare Gaspar de Carvajal, escriu la història com a representant de Déu a la terra, tot i que, significativament, la crònica de Carvajal, emprada com a inspiració de la expedició de 1561 a la pel·lícula, en realitat recull l'expedició d'Orellana de 1541. Aguirre, el personatge, vol "fer història", capgirar la realitat existent a través de la recerca d'una cosa irreal. El director, Werner Herzog, permet que Aguirre tingui la seva pròpia història (diferent als fets reals) i així no només converteix els documents històrics en art.
El personatge central és Aguirre, la resta dels personatges són i (sobre)actuen com a personatges secundaris. Un dels elements que ens permet palesar aquest punt és el tractament de la mort. Malgrat el gran número de morts, la càmara no s'hi entreté gens, ni en el patiment ni en la mort. Són morts quasi invisibles, igual que ho són els indis i els dards que disparen, i ho són perquè Aguirre és indiferent a aquestes morts, per això també ho és la càmara i més val fer deseparèixer els morts amb el canó que entretenir-se amb l'enterrament.
Comparteix protagonisme amb Aguirre el paisatge. Això s'evidencia des de la primera escena -una de les més comentades de la història del cinema- un descens als inferns de la bogeria d'uns insignificants personatges amb un vestuari i escenificació de la jerarquia social completament fora de context enmig de la inmensitat de la selva i engollits per la boira i per la música "semihumana" del grup Popol Vuh: “Tengo una profunda fascinación y una sensación muy precisa por los paisajes irregulares y alucinantes… Los paísajes no entran en mi obra con una función decorativa o exótica. Por ejemplo, los paisajes de Aguirre. Allí estos tienen una vida profunda, una sensación de fuerza, una intensidad que no se encuentra en las películas hollywoodenses en donde la naturaleza tiene algo de artificial. Lo que muestro en Aguirre es el transcurrir del tiempo que pasa en relación con el transcurrir del agua, es la inmovilización del tiempo. Muestra a la naturaleza en un coma prolongado y una tierra que todavía no ha despertado. Muestro el delirio de todo un paisaje, que se infiltra poco a poco en el interior de los personajes y que termina en un delirio humano” (Werner Herzog. Cinema 75, # 198, mayo 1975). Per aquest interès en el paisatge, quan es planteja una pregunta sovint la camara troba la resposta enfocant l'entorn. I, en diverses ocasions, de la mateixa manera que una paraula repetida 1000 cops perd sentit, la imatge fixa en algun element de la natura -aigua, vegetació...-fa que tot perdi el seu sentit, com si la càmara tractés de filmar el buit per aconseguir que tot sembli irreal palesant la creixent bogeria del protagonista : “Busco encontrar o crear un vocabulario de imágenes nuevas en donde la realidad se convierta en irreal y visionaria, como por ejemplo… el barco en la cima de un árbol en Aguirre, la ira de Dios. Son cosas reales, pero en trance, similares a alucinaciones” (Werner Herzog. Cinema 75, # 198, mayo de 1975).
Una de les escenes més significatives és la darrera on la càmara circula entorn Aguirre. Per entendre el significat cal escoltar què diu moments abans el frare narrador-cronista quan explica com se li han begut la tinta. A partir d'aquest moment la història linial cristiana, on només hi ha un camí possible a fer, s'ha acabat i el protagonista perd definitivament el contacte amb la pròpia realitat històrica cohetània. Ara, la història només existeix entorn d'Aguirre i, potser en una alusió a la visió esfèrica de la història de Nietzsche, la càmara forma un moviment circular infinit del qual no en pot escapar ni ell ni el director. Aguirre qui és per Déu ("aquel que me siga tendrá riqueza, aquél que deserte...") el que els seus homes són per ell, aconsegueix regnar definitivament sobre el seu imperi i els seus vassalls en el moment que mort el redactor de la paraula de Déu.

Links de crítiques al film (links visitats l'abril de 1007): http://rogerebert.suntimes.com/apps/pbcs.dll/article?AID=/19990404/REVIEWS08/904040301/1023
http://www.rottentomatoes.com/m/aguirre_the_wrath_of_god/
http://www.timeout.com/film/77613.html
http://www.channel4.com/film/reviews/film.jsp?id=100264
http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,918983,00.html?internalid=atm100
Transcripció de l'autobiografia de K.Kinski en relació al rodatge de la pel·lícula.

La imatge en moviment

2007-03-24T00:03:00.000+01:00

Per entendre els origens de la fotografia cal conèixer la cambra fosca, la descomposició de la llum i el color o els experiments sobre la persistència retiniana i les il·lusions òptiques.

FOTOGRAFIA

Paissatge i retrats amb el daguerrotip 1839-1864

PRECINEMA

El Panorama de 1796. Robert Barker
Els precedents del Holodeck i de la indexació virtual del món
The Bill Douglas Centre. Vistes del món a través del Panorama
La llanterna màgica
ATHANASIUS KIRCHER i la cambra fosca (PDF).
La llanterna màgina al Japó
El Flipbook: història i tipus

Eadweard Muybridge. L'estudi del movimiento:

Muybridge Collection de la Royal Borough of Kingston

Étienne-Jules Marey. La cronofotografia: el movimient com a ciència:

INICIS DEL CINEMA

Meliès, A Trip to the Moon.
Institut Lumière i la primera sessió de cine (videos)
Segundo de Chomón. El color i els efectes

RECURSOS

Cortez the killer

2007-03-04T21:30:00.000+01:00

L'any 1975, Neil Young va incloure Cortez The Killer a l'àlbum Zuma, una cançó composada mentre estudiava història a l'institut i que va ésser prohibida a l'Espanya franquista per la crítica realitzada als conquistadors arribats a Amèrica després de Cristòfor Colom. El tema idealitza el món precolombí i presenta un Cortés que cerca el paradís, justament el que té Montezuma. A la setena estrofa hi ha una suposada referència a Malinche (no confirmada per N. Young) i, tot plegat, està inspirat en les cròniques indígenes. Precisament als cantares tristes, s'hi pot apreciar la importància de la cançó per fer persistir la història del poble mexica: "Sin recato son llevados Montelhuihtzin y Tlacotzin / con cantos se animaban unos a otros en Acachinanco / ah, cuando fueron a ser puestos a prueba allá en Cayoacan (Se ha perdido el pueblo mexica/ anònim). Pocs anys més tard, Neil Young inclouria a l'àlbum Rust Never Sleeps, un altre tema reivindicant el món precolombí, Pocahontas.
Més relacions entre música moderna i història: Hallowed Be Thy Name, de Iron Maiden, per la història medieval anglesa (d'històriques, a banda del nom, Iron Maiden també té, entre d'altres: "Run To The Hills" -la conquesta des de la visió dels indis i dels conqueridors-, "Sun And Steel", "The Trooper", "Invaders", "Como estáis amigos") ; Battle Of Evermore de Led Zeppelin, una història celta relacionada amb l'univers Tolkien; Avalon, de Roxy Music, on es troba el cos del rei Artur; Shambala, de Three Dog Night, que fa referència al regne mitològic perdut en els Himalayas... premi a qui citi més exemples...

"Cortez The Killer"

He came dancing across the water/With his galleons and guns/Looking for the new world/In that palace in the sun.

On the shore lay Montezuma/With his coca leaves and pearls/In his halls he often wondered/With the secrets of the worlds.

And his subjects/gathered 'round him/Like the leaves around a tree/In their clothes of many colors/For the angry gods to see.

And the women all were beautiful/And the men stood/straight and strong/They offered life in sacrifice/So that others could go on.

Hate was just a legend/And war was never known/The people worked together/And they lifted many stones.

They carried them/to the flatlands/And they died along the way/But they built up/with their bare hands/What we still can't do today.

And I know she's living there/And she loves me to this day/I still can't remember when/Or how I lost my way.

He came dancing across the water/Cortez, Cortez/What a killer.

Història del Món Modern. Ciència i realitat

2006-11-24T23:29:00.000+01:00

Visualització i quantificació són les dues característiques principals del pensament modern. Mirar l'entorn inmediat, els nous territoris descoberts i l'espai, descriure-ho i revisar els sabers establerts pels clàssics, calcular distàncies, preus, quantitats de recursos disponibles... Veure i calcular possibilita la denominada "Revolució científica". La nova manera de representar la realitat matemàticament es pot exemplificar amb l'adopció de la perspectiva. Les pintures ja no són qualitatives, els pagesos ja no són més petits que els senyors ni els fidels que els sants (aquí podeu jugar i entendre la representació en perspectiva i aquí veure la Flagelació de Crist de Piero de la Francesca en 3D -es necessita el programa Octaga instal·lat-). Galileu, amb un telescopi, mira cap el cel i calcula desenvolupant l'heliocentrisme, Lavoisier , amb unes balances, analitza la combustió i teoritza entorn l'oxigen arraconant la teoria del flogist... El món, tal i com el coneixem actualment, s'estava formant. Tot plegat, no obstant, no ens ha de permetre menysvalorar la recerca medieval, què hagués passat si s'hagués continuat desenvolupant la màgia o la alquímia? què hagués passat si no hagués existit un Galileu o un Lavosier? l'entorn, tal i com ens l'explica la ciència avui, el veuríem igual? Els "grans noms" són els que fan els "grans descobriments" o bé és el propi context el que els impulsa? En qualsevol cas, cal tenir present que la ciència no ens explica la "realitat", només s'hi aproxima. I, igual que avui concebem l'evolució de les espècies com quelcom fruit de l'atzar i amb múltiples possibles ramificacions, el coneixement científic també ho és.
I, si la ciència no és la realitat, la ciència ficció és ciencia? al respecte recomano diversos llibres de Jordi José Pont i Manuel Moreno Lupiáñez on, des d'una perspectiva física, els autors plantegen si seria possible que King Kong visquès, que Superman volés o que es viatgi en el temps.

Història del Món Modern. El rebuig a la cultura de masses

2006-11-11T19:21:00.004+01:00

Així com l'escriptura va comportar intenses tensions entre els que sabien escriure i els que no (veure, per exemple Enric VI de Shakespeare, part II, acte 4, escena II i VII), també la impremta va generar reaccions oposades i intensos debats. Una mostra la trobem al debat entre Leonelo i Barrildo a Fuenteovejuna de Lope de Vega. Per Leonelo, llicenciat a la Universitat de Salamanca, la impremta generaria la popularització de tants coneixements que només podia derivar en la confusió i l'augment de la ignorància. El debat entorn si era o no positiu popularitzar el saber ja existeix des de l'antiguitat i d'igual manera existeix el debat entorn si era positiu o no el canvi tecnològic, sent-ne la expressió més coneguda el moviment ludita del segle XIX i el neoludisme del XX.
En el fons de la qüestió trobem un punt comú: la por a perdre una possició de poder. La impremta faria perdre la possició de poder d'aquells que coneixien els secrets de Déu, la natura i la política. I les màquines, no només desplaçarien l'home a la feina, sinó que sobretot farien perdre el poder dels petits propietaris que no tenien prou recursos per adquirir nova tecnologia. Al segle XX el debat va ser sintetitzat per Umberto Eco, qui classificà les persones segons la seva actitud davant la popularització de la cultura entre apocalíptics i integrats. Pels apocalíptics la cultura de masses (televisió, còmics, ciència ficció, música pop...) seria l'anticultura, la decadència total del saber i, sobretot, podria conduir a una aniquilació total dels patrons culturals coneguts. Significativament, aquesta mateixa cultura de masses ha generat una elit de poder encarregada de construïr els continguts de la cultura de masses i no només televisió i cinema són part d'una industria sinó també la producció escrita. El tema genera un seguit de preguntes que es poden aplicar tant a l'època de la invenció de la impremta com a l'actual. La cultura de masses és dolenta per ser una producció industrial? La cultura de masses permet la autocrítica? Les lleis de la oferta i la demanda dilueixen la qualitat de la pròpia cultura? (més informació entorn els mitjans de comunicació de masa a l'EM)

"El choque de la innovación" al youtube:

Història de la impremta, en un programa de Stephen Fry, en parts a Youtube:

Història del Món Modern. El dubtós honor del descobriment d'Amèrica

2006-11-04T20:18:00.000+01:00

És indubtable que la marina xinesa medieval tenia un desenvolupament tecnològic superior a l'europea, tal i com testimonien els viatges de Zheng He. És possible que els xinesos arribessin a Amèrica abans de 1492, però, és probable? Segons l'historiador Gavin Menzies, si. No obstant, una lectura aprofondida del seu llibre, 1421. The year China discovered the world, genera molts dubtes entorn la veracitat de la documentació escrita i gràfica. Així ho denuncien un grup d'acadèmics amb l'objectiu d'evidenciar que el llibre de G. Menzies és una falacia i només fruit de l'interès econòmic de l'editorial.
Sens dubte tota nova teoria que trenca amb les idees establertes i acceptades universalment genera reticències en el món acadèmic. El descobriment d'Amèrica pels xinesos és un cas. Però en aquesta mateixa línia podem trobar la recerca de Jordi Bilbeny per demostrar la catalanitat de Cristòfor Colom o del mateix Cervantes. No obstant, tota denuncia de falsejament de la història s'ha de fer amb el màxim rigor històric i objectivitat. I d'això en manca, i molt, en els exemples anteriors. És possible que Colom fos català? Si, però, de moment, les probes que se'ns aporten són un nou falsejament de la història.

Història del Món Modern. La tragèdia dels comunals. Com actuar en una situació de competència

2006-10-19T01:11:00.000+02:00

L'ús històric dels comunals ha generat un intents debat a partir de l'article de Garrett Hardin a la revista Science, on qualificà els comunals com a "tragèdia". L'article es considera que és "seminal", és a dir, a partir d'ell s'han derivat infinites branques de discusió que han generat articles o llibres a favor, en contra o matitzant la qüestió. Les interpretacions, sovint molt polititzades, han derivat en propostes de sol·lucions relacionades amb la teoria de jocs (le matemàtiques aplicades a les situacions estratègiques en què els jugadors escullen diferents accions, que ha estat emprada, per exemple, durant la Guerra Freda per calcular estratègies militars i a la qual John Nash -el matemàtic representat a la pel·lícula A beautiful mind- va contribuir decisivament). El dilema del pressoner és la teoria de jocs més addient per veure una situació de competència i comparar-la amb el cas dels usos comunals.

Vegeu un article sobre la tragèdia dels béns comunals a Libertad Digital (més informació sobre Libertad Digital a Rebelión.org). L'article defensa les teories de Garret Hardin i l'opció per la propietat privada. La filiació de la revista ens permet apreciar la politització que es fa del tema.

A l'enllaç el dilema dels comunals podem llegir l'article original de Garret Hardin i una rèplica posterior de Beryl Crowe.

La relació entre la tragèdia dels comunals i el dilema dels presoners ens permet apreciar com actuen les persones davant una situació de competència. el dilema pot ser aplicat a qualsevol situació com les pesqueries o la guerra de sexes.

Vegeu també la relació entre l'aprofitament comunal i el desenvolupament sostenible.

Història del Món Modern. Recursos a la web

2006-10-15T20:07:00.000+02:00

Recursos a la web per història moderna.

LA RECERCA A TRAVÉS D’UN BUSCADOR
Al cercar a través d’un buscador a Internet cal tenir pressent que la informació s’ha d’avaluar tal i com recomanen les guies de navegació, adequats pels pocs iniciats en navegació:
http://www.lib.calpoly.edu/infocomp/modules/index.html; http://www.sc.edu/beaufort/library/pages/bones/bones.shtml;
http://www.eduteka.org/pdfdir/ListaChequeo1.pdf

Fent la prova de buscar a través d’un gran buscador com GOOGLE i en anglès, a partir de “early modern history”, els resultats són molts, dispersos i de diferent qualitat, entre aquests destaquem:
Relació de recursos, no sempre comentades: http://www.earlymodernweb.org.uk/emr/
Relació de recursos, no sempre comentades: http://www.fordham.edu/halsall/mod/modsbook03.html
Relació de recursos comentats: http://www.besthistorysites.net/EarlyModernEurope.shtml

EL BIBLIOTECARI DIGITAL
Per navegar d’una forma coherent el millor és partir d’un BIBLIOTECARI DIGITAL que es pot trobar en una pàgina personal o institucional:
Per història recomanem: http://www.digital-librarian.com/history.html.
Una de les guies més ben construïdes és la del professor d’història contemporània de la UAB Esteban Canales, on s’ofereix un comentari crític de diferents pagines i, d’aquesta manera, s’evita navegar d’una forma indiscriminada a través dels grans buscadors:
http://seneca.uab.es/historia/enpri.htm; en el mateix sentit, és recomanable la pàgina de la Universitat Complutense de Madrid: http://www.ucm.es/BUCM/ghi/histor.htm#conte; i la crítica a les pàgines d’història, en castellà, a la web: http://www.educahistoria.com

BASES DE DADES
També és recomanable partir de la web de l’alguna institució, per exemple, a partir de la web de la biblioteca de la UAB http://www.bib.uab.es/ es pot accedir a diferents bases de dades.
Podeu trobar informació sobre les bases de dades de la UAB al següent article publicat per la Revista HMiC (p.211) : http://seneca.uab.es/hmic/2005/HMIC2005.pdf

Entre les bases de dades accessibles a través de la biblioteca de la UAB recomanen el FONS D’HISTÒRIA LOCAL Base de dades sobre historia local de Catalunya, només ofereix informació bibliogràfica: http://www.diba.es/fonshl/fonshl.htm; més informació sobre bibliografia d’història moderna al projecte recent modernitas: http://161.111.141.93/modernitas/quees.htm

I, especialment, recomanem el JOURNAL STOR, que permet l’accés a articles de revistes especialitzades i indexades (només accessible a través de la web d’institucions subscrites (per tant, cal configurar l’accés remot des de casa per accedir a la web de la UAB): http://www.jstor.org/

REVISTES DIGITALS
Des de la web de la biblioteca també es pot accedir a les revistes d’història moderna publicades a la UAB, Manuscrits i Revista HMiC. Tot i que per accedir als articles de la Revista Manuscrits de la Unitat d’història moderna de la UAB el més fàcil és connectar-se a dialnet:
http://dialnet.unirioja.es/ es un projecte de la Universitat de la Rioja i ofereix informació bibliogràfica i accés a alguns articles complets.
Per la seva banda, la Revista del Departament d’història moderna i contemporània de lal UAB, Revista HMiC té la següent direcció: http://seneca.uab.es/hmic/
A nivell internacional recomanem la revita Journal of Earlu Modern History: http://www.hist.umn.edu/~jemh/ amb els articles accessibles a través del JSTOR.

LLIBRES I TEXTS ELECTRÒNICS
Els grans buscadors també ofereixen accés a llibres antics, per exemple, a partir del buscador de llibres de google es poden trobar diferents llibres sencers d’història moderna:
http://books.google.com/
La recerca de llibres i text electrònics es pot complementar amb:
http://www.archive.org/index.php
http://www.cervantesvirtual.com/
http://gallica.bnf.fr/

VÍDEOS
De la mateixa manera el buscador Google també permet l’accés a vídeos, on podeu trobar, per exemple, les entrevistes Conversations with history de la Universitat de Berkeley:
http://video.google.com

LLISTES DE DISTRIBUCIÓ
Per últim recomanem una llista de distribució que permet l’interncanvi directe entre especialistes a http://www.h-net.org/ trobem informació general sobre humanitats, convocatòries a congressos, grups de discussió, ressenyes, etc.

Història del Món Modern. Segle XVI-demografia-Mèxic

2006-10-11T14:31:00.000+02:00

Article de Robert McCaa a comentar.

Història del Món Modern. La transició demogràfica

2006-10-03T17:13:00.000+02:00

A la fotografia veiem Edward Jenner metge rural anglès qui probà la vacuna contra la verola el 1776. Un moment cabdal en la història de la verola és la seva arribada a Amèrica, on causa una veritable catàstrofe demogràfica entre les poblacions indígenes. No serà fins el segle XVIII quan s'administrarà de forma eficaç la vacuna contra aquesta malaltia. Per aquest tema és interesant la expedició a Amèrica de Francesc Xavier Balmis per difondre-hi la vacuna. Verola, peste, disenteria, tifus, sífilis... van ser algunes de les malalties que ompliren l'escenari del món modern. La lluita contra la malaltia inicia una disminució de les tases de mortalitat vers el segle XVIII. És l'inici de la demoninada Transició Demogràfica (més informació sobre el model demogràfic).
Segons el model de la transició demogràfica als països subdesenvolupats hi ha una explosió demogràfica (baixa la mortalitat i al cap de molt temps comença a baixar la natalitat). A molts llocs encara no s'ha produit aquest descens de la natalitat i per això la població segueix creixent. Per molts estudiosos el creixement de la població als països subdesenvolupats és el pitjor problema del món. Què cal fer? cal deixar que morin els nens de les poblacions explosives? on cal actuar, sobre la planificació familiar o sobre els factors socioeconòmics? En aquest article de David Werner et altri es tracten de resoldre aquestes preguntes

Història del Món Modern. Periodització de la història

2006-09-24T19:50:00.000+02:00

Adjunto un article redactat per mi mateixa l'any 2000 com a capítol d'un diccionari per Planeta:

Qué es la periodificación de la historia.
La periodificación de la historia es la división que se ha hecho, desde el punto de vista temporal, de la historia universal de la Humanidad. Los criterios que marcan las divisiones en el proceso histórico tienen como objetivo agrupar un periodo que comparte características similares y su función es facilitar el análisis y el estudio de la historia. Esta agrupación es subjetiva, pues depende de la definición de historia del individuo o sociedad que la realice; es decir, está directamente determinada por la teoría, la metodología y la filosofía de la historia utilizada por el sujeto historiador.
Por lo tanto, la subjetividad de la historia ha provocado que cada sociedad, respondiendo a sus propios criterios, haya adoptado una clasificación cronológica diferente. Por tanto, las catalogaciones del tiempo han variado a través de los siglos y han sido diferentes según las civilizaciones que las creaba y utilizaba.
Pero ¿cómo se determina el punto de inflexión entre las diferentes etapas? Es evidente que los cambios históricos no aparecen de modo sincrónico ni completo en todas las culturas. Los cambios no afectan a las sociedades ni al mismo tiempo, ni en el mismo marco geográfico, ni a todos los niveles sociales. Por lo tanto, es motivo de discusión historiográfica el determinar el momento de inflexión entre los periodos.
Según algunos, la división la marcan hitos o sucesos de gran importancia (la caída de Roma, el descubrimiento de América en 1492, la revolución francesa en 1789, la caída del muro de Berlín en 1989, etc.). No obstante, cabe señalar que el día en que acontecieron estos hitos no marcaron un gran cambio entre los individuos y sociedades del día anterior con los del día posterior. Efectivamente, ni el cambio de fechas tiene ningún tipo de repercusión rápida para los miembros de una cultura ni el cambio de fechas determina que no hayan existido cambios anteriores que hayan hecho posible dicho hito. Por consiguiente se considera que el punto de inflexión está marcado por los cambios en el ámbito social, económico y político que producen y que generan un determinado hecho histórico.
Los puntos de inflexión tampoco significan que la historia sea lineal (que cada etapa mejore la precedente). La linealidad de la historia era un concepto que marcó la concepción de la historia hasta mediados del siglo XX y se estableció con la aplicación a la historia de una interpretación del evolucionismo de Darwin. Según esta interpretación, característica de la historiografía tradicional, en la historia habría hechos e hitos que sólo los más fuertes serían capaces de pasar. Sin embargo, la historiografía actual contrapone a esta evolución lineal una evolución regresiva (el cambio es reversible y no es definitivo ni afecta ni temporalmente, ni geográficamente ni de una manera socialmente homogénea a todas las culturas).

Las divisiones de la historia
La división más general de la Historia es la separación establecida entre Prehistoria e Historia. Esta primera gran división permite distinguir el periodo anterior y el posterior a la invención de la escritura. El primer gran bloque, la prehistoria, se caracteriza por la utilización de los útiles líticos y sus subdivisiones se han hecho a partir de las características en el uso y fabricación de estos instrumentos. El segundo gran bloque, la Historia, se ha dividido en: edad antigua, edad media, edad moderna, época contemporánea e historia del presente.
Por lo que se refiere al continente americano, es dificultosa la aplicación de la división entre prehistoria, historia Antigua y edad media. América se desarrolló de forma local, independiente y aislada hasta 1492; es decir hasta el principio de la edad moderna europea. No obstante, se suele dividir la historia de América en el periodo prehispánico y en el hispánico.

Prehistoria.
El descubrimiento de la existencia de un pasado más allá de lo escrito llevó a la aparición, hacia el siglo XIX, del estudio del periodo de la prehistoria.
Los primeros que se encargaron de narrar hechos prehistóricos fueron los griegos y los romanos. Sin embargo, no fue hasta el siglo XVIII cuando se gestaron los estudios de los hechos prehistóricos, que se establecerían en el siglo XIX. La gestación se produjo en el siglo XVIII con los inicios de las investigaciones arqueológicas derivadas de los descubrimientos de los yacimientos de Pompeya y Herculano. Ya en el siglo XIX, hacia 1825, el danés Christian J. Thomsen (1788-1865) al sistematizar los materiales más antiguos del Museo de Antigüedades Nórdicas (Copenhague), estableció el sistema de las tres edades, es decir, de las tres fases mayores de los tiempos prehistóricos: piedra, bronce y hierro.
Posteriormente, el verdadero auge de la prehistoria se dio cuando Boucher de Perthes (1788 - 1868) demostró, en 1846, la contemporaneidad de útiles humanos con fósiles ya desaparecidos, en su obra Antiquités celtiques et antédiluviennes (Antiguedades célticas y antediluvianas) (1846). Y el término "prehistoria" no fue acuñado hasta el siglo XIX. Concretamente, en el año 1851 por Daniel Wilson en su obra The Archaeology and Prehistoric Annals of Scotland (La Arqueología y Crónicas Prehistóricas de Escocia). En esta época la prehistoria se convirtió en una ciencia autónoma dedicada al estudio de las comunidades humanas más primitivas. A partir de entonces, el término se fue generalizando entre los historiadores del siglo XIX no sin resistencia, pues la historiografía del momento afirmaba que no era posible estudiar el pasado sin documentos escritos.
En términos generales, se identifica la prehistoria como el periodo de la humanidad que carece de escritura. Esta época se subdivide en varios periodos, atendiendo a criterios basados en el trato de los elementos culturales encontrados (los útiles o instrumentos construidos y utilizados durante el periodo prehistórico). Las subdivisiones de la prehistoria son: Paleolítico, Mesolítico, Neolítico y Edad de los Metales.
Durante el Paleolítico, o "Edad de Piedra tallada" (2.500.000-10000 a.C. aproximadamente) las poblaciones eran nómadas, cazadoras y recolectoras. El Paleolítico se divide en: Paleolítico Inferior (2.500.000-100.000 a.C.), con los subperiodos principales: abbevillense, o chelense, el achelense y el clactoniense; Paleolítico Medio o Musteriense (100.000-40.000 a.C); y Paleolítico Superior (40.000-10.000 a.C.), con los subperiodos principales: auriñaciense, solutrense y magdaleniense.
Durante el periodo Mesolítico, o Epipaleolítico (10.000-7.000 a.C., aproximadamente), las herramientas siguen siendo de piedra tallada, se produce una cierta sedentarización y se gesta la agricultura.
Durante el Neolítico, o Edad de piedra pulimentada (7.000-3.500 a.C., aproximadamente), se adoptó definitivamente la agricultura y el pastoreo, las sociedades se hicieron sedentarias, aparecieron los primeros poblados y se produjo un aumento considerable de la población.
El periodo de la Edad de los Metales (3.500-50 a.C., aproximadamente), se caracteriza por las grandes continuidades de la etapa neolítica y por la aparición y expansión de las técnicas metalúrgicas. Aparecieron las primeras ciudades y se produjo una primera jerarquización económica y social. En el Oriente Próximo y en la mayor parte de Europa, coincide con etapas ya plenamente históricas. El periodo se subdivide en: Edad del Cobre, Eneolítico o Calcolítico (3.500-1.800 a.C); la Edad del Bronce (1800-700 a.C.) (que se desarrolla en tres grandes áreas culturales: la Europa central y nórdica, la fachada atlántica y la cuenca mediterránea y la península ibérica) y Edad del Hierro, subdividida en la primera Edad del Hierro, también llamada Hallstatt (1100-450 a.C.) y la segunda Edad del Hierro, o La Tène (450-50 a.C.).

La prehistoria en América.
El continente americano se mantuvo al margen del proceso de hominización y solo se integró a él en el Paleolítico Superior, cuando los humanos llegaron a este territorio. Esto se produjo durante la última glaciación (Würn o Wisconsin) a través del Puente de Beringia, en el Estrecho de Bering.
La prehistoria de América se desarrolla desde el origen de la presencia humana en este continente hasta el contacto de los pueblos indígenas con las descubridores y conquistadores europeos. A la llegada de éstos los pueblos aborígenes se caracterizaban por su gran variabilidad cultural. Coexistían aborígenes que se hallaban en el equivalente paleolítico hasta pueblos de núcleos urbanos de altas culturas civilizadas que conocían la escritura.
Las etapas en que se divide la prehistoria de América del Sur son: Lítico o Paleoindio, Arcaico, Formativo, Clásico y Postclásico. El Lítico o paleoindio incluye desde la llegada del hombre a América hasta una fecha aproximada al 8.000 a. de C. El Arcaico coincide a grandes rasgos con el llamado Neolítico y la adopción de la agricultura. El sistema agrícola y sedentario del Arcaico se generalizó en el período Formativo, que se extiende desde el 2.000 a. de C. hasta el 300 a. de C. y que terminó con la relativa homogeneidad en la evolución cultural americana y se inició el desarrollo sociocultural de las tres grandes áreas nucleares de América: Norteamérica, Mesoamérica y Andes Centrales.
En Norteamérica las tribus se han dividido según las áreas culturales: Ártico, subartico, noroeste, sudeste, llanuras, la meseta, la cuenca, sudoeste, California y noroeste. En Mesoamérica destacan los Olmecas (en la costa del Golfo de México). Y, en los Andes, la cultura Chavín (1000 200 a. de C.), que se desarrolló en La Sierra del Perú.
El período Clásico se extendió, aproximadamente, desde el 300 a. de C. hasta el 900 d. de C. En Mesoamérica destacaron la cultura Teotihuacán (en México Central), y los Mayas (Península de Yucatán y los actuales países de Guatemala, Honduras y El Salvador). En los Andes centrales, se desarrolló la cultura Moche o Mochica (costa norte del Perú), la civilización Nasca (valles de Chincha, Pisco, Ica y Nasca) y la de Tiahuanaco (Altiplano boliviano).
El período Postclásico se desarrolló desde el 900 d. de C. hasta la llegada de los españoles, que pusieron término a esta etapa de la cultura precolombina. En Mesoamérica se desarrollaron las civilizaciones de los Toltecas y los Aztecas. Y en los Andes centrales la de los Incas (la tribu que llegó al Cuzco alrededor del 1200 d. de C).

La trilogía renacentista.
Durante la época del Renacimiento se agruparon todos los acontecimientos anteriores a la aparición del cristianismo en la denominada Edad Antigua y, todos los acontecimientos ocurridos entre el nacimiento del Cristianismo y su momento presente, en la denominada edad media o época medieval. La denominación de edad media, pues, deriva de la mentalidad de los renacentistas. Para éstos la edad media se encontraba entre ellos y los buenos tiempos pasados. La época del Renacimiento, pues, marcaba el final de la edad media y la conexión con la época antigua.

La Época Antigua.
El periodo de la época antigua fue acuñado en el Renacimiento para denominar la cultura de la época de la que ellos se sentían continuadores. De hecho, en el renacimiento se valorizó la antigüedad clásica grecorromana, su arte, literatura y filosofía, donde destacaban nombres como los de Cicerón, Horacio, Virgilio, etc.
Con el tiempo, la historiografía ha definido los límites de la historia antigua desde la aparición de los documentos escritos hasta el fin del Imperio Romano de Occidente en el año 476. La historia antigua abarca la historia de las primeras civilizaciones, de los primeros estados territoriales. Durante la época antigua no hay un denominador común (a parte de la aparición de la escritura y de los grandes reinos) y se puede definir como una sucesión de culturas y civilizaciones.
Una primera fase de la época antigua comprendería el estudio de las grandes civilizaciones fluviales desarrolladas en India, Egipto, Mesopotamia, China.
La segunda etapa de la edad antigua se caracterizada por la centralización de los acontecimientos en el mediterráneo entre el 323 a.C. y el 476 d.C; la helenización de Oriente y de Roma; y la unificación política del Mediterráneo bajo el dominio romano.

La edad media (476 d.C – 1453 o 1492 d.C.)
La Edad Media se extiende desde el ocaso del mundo antiguo hasta la Edad Moderna. Es decir, según la historia que periodifica teniendo en cuenta un hecho histórico único como factor de ruptura cronológica, desde la caída del Imperio romano de Occidente hasta la toma de Constantinopla por los turcos en 1453 o el descubrimiento de América en 1492.
Para la Europa Oriental, el acontecimiento decisivo es la caída de Constantinopla; y, para la Europa occidental, el descubrimiento de América.
Durante la edad media, se produce una atomización del poder (el feudalismo), la esclavitud da paso a la servidumbre y el periodo finaliza con la ruptura de los estrechos márgenes geográficos-sociales-económicos. La desaparición de los pequeños núcleos de poder coincide con la aparición de grandes unidades de poder (las monarquías nacionales).
Tradicionalmente, y debido a la división hecha en el Renacimiento, esta etapa se definía como una época de decaimiento y postración. Un momento de oscuridad respecto a la época clásica y respecto a la época moderna, iniciada con el renacimiento. La distinción se asentó en el siglo XV, durante el Quattrocento italiano, cuando los humanistas quisieron establecerse como herederos y continuadores de la empresa cultural clásica de la época antigua. Y, por consiguiente, clasificaron la época entre los clásicos y ellos como un momento de decadencia. Sin embargo, la historiografía actual tiende a destacar la importancia de los aspectos culturales, sociales y económicos de cada época. Por esta razón, en la edad media se destacan las nuevas formas arquitectónicas, los avances en materias de organización política y económica y la cultura teocéntrica, donde Dios era el centro de las artes, la literatura y la música.
La primera denominación de la Edad Media como época de crisis, oscuridad y barbarie se debe al humanista Giovanni Andrea dei Bussi, quien en 1469 habló de esta época denominándola Media Tempestas.
La Edad Media se divide en cuatro periodos básicos.
Durante la transición de la antigüedad al medievo (siglos IV a VII) se desarrollan las migraciones germánicas; se produce el fin del imperio de Occidente y la continuidad del imperio de Oriente; nacen los reinos germánicos; y se expande el Islam.
Durante la denominada alta edad media (VII-X), se desarrolla el califato Abbasí; se restaura el Imperio de Occidente; se genera, desarrolla y disgrega el Imperio Carolingio y se produce el repliegue de Bizancio con las dinastías Heráclida e Isáurica (siglos VII-m.IX) y la dinastía Macedonia (867-1057).
Durante la denominada plena edad media (siglos XI a XIII) se produce una expansión económica (con la transformación en el medio rural y urbano y el renacimiento comercial); y se desarrolla la Cristiandad Medieval con las reformas eclesiásticas de los siglos XI y XII. En el oriente Mediterráneo se desarrolla el Imperio bizantino de los Comneno a los Paleólogo (1081-1261), tienen lugar las Cruzadas y el poder del Imperio Mongol se expande.
La última etapa de este periodo es la baja edad media (siglos XIV y XV), que, en Europa, se caracteriza por la crisis social; la mutación en el sector agrario; los conflictos entre Francia e Inglaterra; la caída de Bizancio; y los inicios de la expansión europea en el mundo.

Edad moderna (1453 o 1492 - 1789)
Si bien la primera distinción entre Edad Media y una nueva época fue aplicada por los humanistas del Renacimiento, esta distinción fue aceptada por el pensamiento ilustrado del siglo XVIII y en el siglo XIX. En efecto, los intelectuales de los siglos XVIII y XIX se sentían continuadores de la labor humanista del siglo XV y de su “ruptura” con la sociedad feudal. En el siglo XVIII y XIX los eruditos se sentían herederos de la sociedad individualista y laica que se ideó en el renacimiento. Además, durante el siglo XIX se asentó el evolucionismo derivado de las teorías del científico británico Charles Darwin. Según el evolucionismo, aplicado a la historia de la humanidad, sólo pueden evolucionar las sociedades que saben dar el cambio adecuado. En la Edad Moderna, el cambio lo dieron los estados europeos y este cambio determinó su preponderancia respecto al resto del mundo. Por esta razón los intelectuales del siglo XIX consideraron como irrefutable la existencia de una división entre la edad media y la edad moderna.
Según la historia que periodifica teniendo en cuenta un hecho histórico único como factor de ruptura cronológica, la edad moderna se extiende desde la toma de Constantinopla por los turcos en el año 1453 o el descubrimiento de América en 1492 hasta la Revolución francesa del año 1789. Para el caso de España la datación comenzaría con la llegada europea al “Nuevo Mundo” y la toma de Granada por los Reyes Católicos (1492) y finalizaría en el año 1812, año que marca el fin de la invasión francesa de España y la reunión de las Cortes de Cádiz.
La edad moderna se suele dividir en cinco etapas: la época comprendida entre los años 1492-1571 se caracteriza por la hegemonía de la monarquía hispánica; la Reforma protestante y la Contrareforma católica; y la lucha entre protestantes y católicos. En América se caracteriza por el inicio del periodo hispánico, que incluiría el proceso de conquista y el de colonización.
Una segunda etapa se situaría entre los años 1571-1619, y se caracteriza por las luchas nacionales entre los países europeos, la crisis económico y los problemas religiosos.
Entre los años 1619 y 1688 se desarrolla la Guerra de los Treinta Años, es la época de la hegemonía francesa en detrimento de la casa de Habsburgo.
Entre los años 1688 y 1725 se reorganizan las fronteras europeas y salen fortalecidas Inglaterra y Rusia. Es la época del colonialismo y las conquistas transeuropeas.
Entre los años 1725 y 1789 se desarrolla el denominado Despotismo Ilustrado; el ascenso de Prusia en el centro de Europa; la independencia de las colonias británicas de América; y la Revolución francesa de 1789.
Las líneas que marcaron esta etapa fueron la afirmación de los denominados Estados nacionales, sustitutos del sistema feudal de la edad media y que poseen un poder equivalente al ostentado por el Imperio y el Papado durante la edad media. Estos estados se caracterizan por el desarrollo de la administración y de los ejércitos (con el consecuente desarrollo técnico de las armas de fuego y las fortificaciones).
En el ámbito social, el fin del sistema feudal hizo transitar a los vasallos hasta la condición de súbditos. Aunque la organización social se seguía basando en los tres estamentos tradicionales: nobleza, clero y estado llano.
Junto con esta organización política y social cabe destacar la ampliación de los límites geográficos, el consecuente desarrollo del comercio y el ascenso económico de la burguesía. A estos hechos contribuyeron el fin de los conflictos bélicos de larga duración; la recuperación de la crisis demográfica medieval; la ampliación de los campos de cultivo y la “revolución agraria” (con la introducción de sistemas de rotación de cultivos en la Europa Atlántica y la extensión de la viña en las costas mediterráneas). El aumento demográfico y de alimentos propició los intercambios y el crecimiento de la economía monetaria, favorecida por el descubrimiento de América y la afluencia de metales desde este continente hasta Europa.
A parte del continente americano, también se exploraron las costas africanas y el Lejano Oriente, con los consecuentes avances técnicos y científicos en navegación, geografía o ciencias naturales. Unos avances englobados en la denominada “revolución científica” que afecta, principalmente, a la astronomía, las matemáticas, la física, la óptica y la medicina. Dentro de los cambios tecnológicos también fue fundamental la invención de la imprenta, que favoreció el fin del monopolio religioso en materia de cultura.

Epoca contemporánea (1789-1989)
El periodo conocido por historia contemporánea comprende, básicamente, los siglos XIX y XX. El concepto fue acuñado por la historiografía francesa para agrupar los acontecimientos de estos dos siglos. El concepto, acuñado por una de las escuelas historiográficas de más prestigio durante el siglo XX, fue incorporado rápidamente por la mayor parte de las distintas historiografías europeas y extra-europeas, incluyendo especialmente la historiografía española y la hispanoamericana.
Sin embargo, en la historiografía anglosajona (británica y estadounidense) el concepto no gozó de la misma aceptación y, en estos territorios, se mantuvo la categoría de época moderna para designar la etapa iniciada con el Renacimiento y prolongada hasta la actualidad. La única subdivisión que se acostumbra realizar en Gran Bretaña y Estados Unidos es entre Early Modern Period (temprana edad moderna) y Late Modern Period (edad moderna tardía).
La historiografía francesa acuñó el nuevo concepto y parte de la historiografía mundial lo adoptó para reconocer las grandes transformaciones sociales, políticas y económicas acaecidas en Europa y el mundo occidental desde finales del siglo XVIII. Este periodo empieza con la Revolución francesa y continúa hasta los años ochenta del siglo XX.
La época se caracteriza por los cambios en las estructuras agrarias, industriales y sociales, especialmente con la lucha de la burguesía para llegar al poder político. En efecto, la burguesía, que ostentaba el poder económico en el siglo XVIII, quiso acceder al poder político y, para ello, acabó con las estructuras del Antiguo Régimen. Fruto de este empuje fue tanto la independencia de los Estados Unidos de América (1776) como la Revolución francesa (1789). Como reacción al poder de la burguesía, el naciente movimiento obrero tendió a organizarse, adoptando ideas socialista y anarquistas.
Al mismo tiempo, la expansión colonial provocó una mundialización de los grandes acontecimientos. Entre los cuales, hay que destacar un imparable avance científico y tecnológico.
La época contemporánea también se puede dividir en diversas etapas. Entre 1815 y 1848, es la época de la Restauración o la Europa del Sistema Metternich (surgida del Congreso de Viena, 1815), que tenía como objetivo mantener el equilibrio mundial y evitar los enfrentamientos bélicos. También es la etapa de las denominadas Revoluciones sociales y el afianzamiento de la burguesía. En América, tiene lugar el proceso de independencia de los países latinoamericanos y el inicio del periodo independiente y de las Historias Nacionales de cada país americano. También tiene lugar la colonización, aunque no a gran escala, de toda Asia, especialmente de Inglaterra (centrada en la China y la India), de Francia (en la China e Indochina) y de Holanda (en Indonesia).
Entre 1848 y 1871 se produce un resquebrajamiento del sistema Metternich. La Guerra de Crimea (1854-1856) es un síntoma de la rivalidad entre el Reino Unido y Rusia en un mundo donde aun no se ha producido la unificación de Alemania ni la consolidación de los Estados Unidos. Precisamente, los incipientes nacionalismos del período anterior tomaron un protagonismo absoluto, ejemplificado perfectamente por las unificaciones italiana y alemana. También en esta época las grandes potencias inician la colonización del interior de África.
Entre 1871 y 1914 dominan los denominados sistemas bismarckianos, sistemas que regulaban a escala internacional las relaciones entre las potencias europeas. El Congreso de Berlín (1885) desató en Europa la fiebre colonizadora. El capitalismo se afianzó, al mismo tiempo que el ferrocarril y los barcos de vapor. Todo esto acabó confluyendo en la confirmación de dos bloques de potencias: la Triple Alianza (Alemania, Austria-Hungría e Italia) y el Triple Entente (Rusia, Inglaterra y Francia) agrupados según su coincidencia de intereses. Ambos bloques se enfrentaron en la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Mientras que en Rusia tuvo lugar la Revolución bolchevique (octubre de 1917).
Entre 1918 y 1939 es el periodo denominado periodo de entreguerras. En éste, se aplicaron los cambios territoriales de la Paz de Versalles y se aplicaron las indemnizaciones de la guerra, que afectaron muy especialmente a Alemania. A escala económica, el período estuvo marcado por una de las crisis cíclicas del capitalismo, la Gran Depresión de 1929. Además de esto, los regímenes autoritarios conocieron un ascenso. Por ejemplo, la Dictadura del Proletariado de la Rusia soviética y las dictaduras fascistas en Italia y Alemania. También se produjeron las primeras independencias de las colonias, motivadas por la existencia de movimientos nacionalistas en todas ellas.
Entre 1939 y 1945 se desarrolló la Segunda Guerra Mundial, que tuvo como preludio la Guerra Civil española (1936-1939).
Finalmente, el periodo entre 1945 y 1989 está marcado por el fin II Guerra Mundial y el inicio de la denominada Guerra Fría. Con una Europa destrozada por la guerra, el Mundo se dividió en dos y la hegemonía quedó en manos de la Unión Soviética y los Estados Unidos de América. Las crisis más graves que se vivieron fueron: 1948-1953 en Corea, 1961-1962 en Cuba, 1963-1975 en Vietnam y 1979-1988 en Afganistán. El proceso de reconstrucción y crecimiento económico occidental fue especular hasta la crisis del petróleo de 1973. Simultáneamente, tuvo lugar el proceso de descolonización y diversos estados se agruparon en un bloque teóricamente neutral entre Estados Unidos y la Unión Soviética. En principio, este bloque auto-denominado “Tercer Mundo” fue liderado por los dirigentes de Yugoslavia (Tito), Egipto (Nasser), India (Nerhu) e Indonesia (Sukarno).

Historia del Presente.
La denominada Historia del Presente surgió en la segunda mitad del siglo XX, con la creación del Instituto de Historia del Tiempo Presente (1978), bajo la dirección de F. Bédarida. La Historia del Presente se basa en la reconstrucción del pasado reciente en el que el historiador juega el rol de sujeto involucrado del proceso estudiado y, a la vez, es objeto en tanto observador y portador de la memoria del fenómeno que pretende reconstruir históricamente.
Desde el punto de vista de la historiografía de la primera década del siglo XXI se considera historia del presente la acaecida desde el año 1989. El punto de inflexión respecto a la denominada Historia Contemporánea lo marca el fin de la Guerra Fría, como consecuencia de la caída de la URSS. Como símbolos de este periodo son el derribo de las estatuas de Lenín en la Plaza Roja de Moscú y la caída del Muro de Berlín entre los años 1989 y 1991. La unificación de Alemania. La otra superpotencia, los Estados Unidos.
En el ámbito económico, la Historia del Presente se caracteriza por la deceleración del crecimiento económico. En efecto, los indicadores económicos no han llegado a superar los anteriores a 1973. Y el mundo ha visto nacer nuevas potencias económicas, como Japón, los Dragones de Oriente (Corea, Singapur, Hong Kong y Taiwán) o la propia Unión Europea. Estados Unidos ha reaccionado promocionando la creación de un nuevo monstruo económico con sus socios del norte (Canadá) y del sur (México). En términos generales se caracteriza por la economía mundo, la Globalización y las contradicciones del sistema capitalista.
La Historia del Presente también se caracteriza por la influencia de la tecnología en todos los ámbitos sociales. Se ha creado la sociedad de la información, donde los medios de comunicación de masas desempeñan un papel relevante, cambiando las formas tradicionales de comunicación.
En la Historia Presente de Europa se estudia la integración en la U.E. y la desintegración del Este (los Balcanes y Rusia). En África los intentos de transformación de la vía islámica y la marginación del cuarto mundo. El Magreb y la vía islámica (Marruecos, Argelia). Asia. ¿Hacia la era del Pacífico?. Y la Historia Presente de América Latina se caracteriza por el periodo que abarca desde las Dictaduras hasta la consecución de la democracia estable.
Esta etapa también está marcada por la crisis de las ideologías y el movimiento cultural del posmodernismo, que ha acabado con las grandes doctrinas, con los grandes paradigmas y ha declarado el reinado del eclecticismo y la revisión constante de los valores que hasta ahora habían dominado el mundo.

Austries. Notes.

2006-06-20T19:31:00.000+02:00

Ja podeu consultar les notes finals per internet.

Àustries. Tema 9 Carles II.

2006-05-22T14:57:00.000+02:00

Reforma i frau fiscal en l'època de Carles II.
Novel·la històrica sobre la falsificació del testament de Carles II.
Número de Manuscrits dedicat al canvi de dinastia.

A la foto: Joan Josep d'Àustria

Àustries. Documentació i arxius.

2006-05-22T14:27:00.000+02:00

Documentació dels Consells a l'Arxiu de Simancas.
Documentació del Consejo de las Órdenes Militares i de la Inquisició al Archivo Histórico Nacional.
Documentació del Consejo de Indias al Arxiu General de Indias (Sevilla).
Documentació del Consejo de Aragón a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
Cròniques americanes a la Real Biblioteca del Escorial.
Gravats a la Biblioteca Nacional de España (Catàleg: Grabados de la Biblioteca Nacional. Por Elena Páez, Elena Santiago, Fernando Bouza, Pilar Vinatea y Juan Manuel Magariños. Madrid: Julio Ollero, 1993)
Partitures musicals a la Biblioteca Nacional de España.

Àustries Tema 8. La decadència de l'imperi

2006-05-15T13:16:00.000+02:00

Article d'Eva Serra sobre la revolta fiscal.
Resum tesi sobre identitats i contraidentitats durant la Guerra dels Segadors.
Guerra dels Segadors a Sabadell (resum de tesina de Josep Abad).
Catalunya Desenganyada d'Alexandra Ros a Cervantes Virtual.
Mapa setge Barcelona 1652 a Cervantes Virtual.
Ressenya de l'edició de la Proclamación Católica a Manuscrits per Antonio Espino.
Els segadors per l'ensenyament de secundària.
Cervantes i la propaganda durant la guerra dels segadors.
Guerra i propaganda article.
Guerra Segadors a les terres de l'Ebre (de la biblioteca digital de Catalunya).

Àustries Tema 7. Crisi imperi

2006-04-24T14:05:00.000+02:00

Causes de la crisi de l' imperi a la Península
Llibre de Trevor Roper sobre la crisi del segle XVII i la crítica a la teoria de Hobsbawm sobre la transició del feudalisme al capitalisme.

Àustries. Tema 6. Cultura i universitats

2006-04-05T16:21:00.000+02:00

Post en construcció

Educació
Introducció general a les universitats de la monarquia hispànica dels àustries.

Art i Cultura
Arts escèniques durant Felip II
Teatre i poder
Calderón i el llenguatge visual
La figura del "Pícaro" a la pintura

Àustries. Tema 5. Política exterior.

2006-03-14T17:20:00.000+01:00

Testament de Carles: Facsímil i transcripció (html) del testament i el codicili de Carles.

Instruments de política exterior: Bernardino de Mendoza (1541?-1604) director red d'espionatge al servei del rei; Serveis secrets de Felip II a Berberia, revista Historia Digital, any 2001, número 1; Biografia embaixador Juan de Idiaquez (de l'any 1932)

La rebel·lió als Països Baixos: Pàgina de la Universitat de Leiden dedicada a la Guerra de Flandes (la versió en espanyol és inclompleta).

Política exterior: Nord d'Àfrica, Batalla de San Quintín,

Llegenda Negra: Imatge d'Espanya/Felip II.

Esquema. Tema 5. La Monarquia i Europa. La forja de l'imperi i instruments de política exterior. la rebel·lió dels PPBB.
1. Pensament polític (4 principis ideologico-religiosos i 6 principis político-militar) i Instruments de la política exterior ( Diplomàcia moderna (embaixades permanents, la tractadística política, les ambaixades temporals, la diplomàcia secreta -espionatge i l'espia mayor del reino) y estructura administrativo-militar ( Estat i exèrcits. Administració militar. L'exèrcit dels àustries (evolució, composició, comunicacions, tècniques de combat, l'armada...)
2. Interesos i directius de la política internacional (interesos dinàstics i religiosos, condicionants geopolítics i geoeconòmics, prioritats a. Espanya. b. Mediterrani. c. nord d'europa. d. epicentre militar als PPBB.
3. Grans àmbits de la política inernacional.
3.1. Carles I a. Portugal. b. Imperi Turc. c. França. d. Imperi Germànic.
3.2. Felip II a. Portugal. b. Anglaterra. c. França. d. Imperi Turc. e. PPBB.
4. Imatge, llegenda negra.

Àustries. Tema 4. Societat i estat als primers àustries. Moviments contestataris.

2006-03-09T16:02:00.004+01:00

Carles V.
Especial Vè Centenari de Carles Vè a Cervantes Virtual amb recursos web, entrevistes, articles, etc.
Texte íntegre de l'informe de la Real Academia de la historia sobre l'ensenyament de història, crítica al País-Debates, crítica dels signants de la Declaració de Barcelona.
Comentari bibliogràfic de Carles Vè, comentari a les obres de Brandi, Rassow, Menendez Pidal, etc.
Carles Vè a Internet, recull d'enllaços.

Simbologia a través de l'etiqueta i el cerimonial per reforçar l'autoritat monàrquica, mostra com la cort adoptà l'etiqueta borgonyesa, molt rígida i amb tendència a separar la figura del rei del resta d'individus per acostar al rei més a Déu que a la figura humana.

Carles V, la persona i l'ideari, per Joseph Pérez.

Carles V i la cervesa, article divulgatiu entorn Carles V com a introductor de la cervesa a la península.

Moviments contestataris: comunitats de Castella.
Comentari bibliogràfic.
Cronologia.
Selecció de documents de les comunitats.
Comentari al quadre de Gisbert (a dalt), per entendre com al segle XIX es forma un imaginari de la història i perquè el quadre sobre les comunitats de Castella triomfa en un moment concret.

Esquema tema 4:

1.El Govern central de la monarquia (esquema dossier).
2. Les Delegacions del govern dels Àustries al Principat (esquema dossier).
3. La figura del rei. La idea imperial de Carles V (historiografia, Brandi, Rassow, Menendez Pidal...); el Vè Centenari del naixament. La figura dels Secretaris.
4. La Cort dels Àustries (etiqueta borgonyesa).
5. Les Comunitats de Castella (etimologia, esdeveniments, sociologia, programa i ideari, historiografia)
6. Les Germanies (etimologia, esdeveniments, sociologia agermanats, programa i ideari, historiografia).

Àustries. Tema 3. Conflictivitat (civil, criminal, antifiscal, antimilitar, social...).

2006-03-02T17:31:00.000+01:00

Revoltes:
Els angelets de la terra
Bandolerisme moresc a Andalucia.
Faida i bandolerisme a Catalunya.
Inventari de poesies de bandolers, la creació literària del bandoler explica, en part, perquè un fenòmen més feudal que social, com explica X. Torres i Sans, adquireix un caràcter popular i trascendeix en el temps.

Delinqüència:
Recull bibliogràfic sobre delinqüència i conflictes a la España Moderna.
Penes per a delinqüents a la España moderna. Llibre de R. Pike on es detalla les penes a galeres, a les mines d'Almadén, els presidis del Nord d'Àfrica i al Caribi, etc.
Crim i societat a Sevilla, llibre de M.E. Perry.
Novel·la Rinconete y Cortadillo de Cervantes, on l'autor retrata la organització de la delinqüència a Sevilla a través del personatge de Monipodio qui divideix els lladres per districtes. Extractes: "Finalmente, exageraba cuán descuidada justicia había en aquella tan famosa ciudad de Sevilla, pues casi al descubierto vivía en ella gente tan perniciosa y tan contraria a la misma naturaleza (...)"; "A Rinconete el Bueno y a Cortadillo se les da por distrito, hasta el domingo, desde la Torre del Oro, por defuera de la ciudad, hasta el postigo del Alcázar, donde se puede trabajar a sentadillas con sus flores (...)". Sevilla també és escenari d'alguns contactes amb la delinqüència per don Pablos a El Buscon de Quevedo, o pel pare de Guzmán de Alfarache de l'autor Mateo Alemán.
La mentalitat justiciera a la Espanya moderna.
Justícia i crim a Catalunya.

Marginació:
Dona, conflictivitat i justicia, a l'article s'aborda el sexisme a la justícia moderna.
Marginació social a la Sevilla del XVI.
Els sense papers a Catalunya els segles XVI i XVII. Al capítol 2 s'explica la identificació, injustificada i propagandística, que feien les autoritats entre immigrants-delinqüència-bandolers-hogonots.

Desigualtats jurídiques:
La hidalguia universal a Bizkaia, un exemple de les diferents característiques jurídiques i d'estructura social entre els diferents àmbits de la geografia peninsular. Per més informació, veure: La lucha de bandos en el País Vasco: de los Parientes Mayores a la Hidalguía Universal : Guipúzcoa, de los bandos a la provincia (siglos XIV a XVI) / coord. por José Ramón Díaz de Durana Ortiz de Urbina, 1998, ISBN 84-8373-085-5.

Conflictivitat social:
Exemple dels litigis a Olesa, conflictes d'evasió fiscal, conflictes entre viles (Olesa vs Viladecavalls), delinqüència comuna, etc.

Esclavisme:
L'esclavisme a l'època de Carles Vè.

Esquema Tema 3 (Societat i conflictivitat social):
1. Desigualtats socials (jurídiques, econòmiques, origen religiós avantpassats)
2.Diversitats geogràfiques (hidalguia universal de la franja cantàbrica)
3. Jerarquies socials (estaments privilegiats, complexitats món urbà, diferencies món rural, minories i marginats...)
4. Conflictivitat social
4.1. General civil i criminal (la dificultat de definir delinqüència, el cas de la delinqüència a Sevilla, justícia i crim a Barcelona, bandolerisme moresc a Andalusia, bandolerisme català -causes (tesis de Braudel, Reglà i X. Torres), sociologia del bandolerisme, bandolerisme de muntanya o de pla, de ciutat o rural, immigració francesa i bandolerisme...
4.2 Conflictivitat antifiscal i antimilitar. El cas del Angelets de la Terra, la Revuelta de la Sal de Bizkaia...
4.3. Conflictivitat entre classes socials.

Video reivindicatiu per preservar el Real Sitio de El Escorial de Felip II

2006-03-01T20:09:00.000+01:00

adreça pels dies que no funciona: http://video.google.com/videoplay?docid=1743908171430137676&q=real+sitio+el+escorial

Àustries. Sector agrari.

2006-02-28T15:56:00.000+01:00

Llibre complet de David E. Vassberg Land and Society in Golden Age Castile. Vassberg és el principal teòric entorn de les característiques i conseqüències de la venda de baldíos a la Castella del XVI. Cal destacar el capítol 7 amb el comentari sobre rendiments dels cultius de cereals a Castella (dossier).

Ramaderia moderna. Cal destacar el tema al voltant d'Alonso de Herrera com autor del principal llibre de teoria agrícola al segle XVI i el debat entorn la suposada substitució de bous per mules, suggerit per autors com Vassberg.

Endeutament públic i relació amb la venda de baldíos, propis i comunals a Cordoba i relació de tot plegat amb l'endeutament municipal. L'article evidencia com per entendre l'organització política de la monarquia hispànica cal fer molta atenció a les hisendes locals.

Venda de baldíos i crisi agrària a la Castella del XVI. L'autor discuteix la teoria que considera la venda de baldíos com la principal causa de la crisi agrària de finals de segle XVI. Cal destacar les referències a les diferències entre el règim d'arrendament i l'enfitèutic i a la productivitat marginal decreixent.

El mercat de carn a la Castella moderna cal destacar el tema de la substitució dels bous per les mules.

El pensament econòmic del segle XVI i la seva reflexió entorn l'augment de la producció agrícola al segle XVI en relació a la revolució dels preus, l'arribada de metalls d'Amèrica, la substitució de bous per mules, etc.

Productivitat llavor a Castella, perspectiva a llarg termini. Capítol 3 tesi de Miguel Angel Bringas.

Àustries. Pirates, contraband i la dificultat de les fonts.

2006-02-27T15:31:00.000+01:00

Límits de la Casa de Contratació com a institució de control de comerç i com a font històrica.

Límits metodològics de l'estudi de les fonts americanes quant a producció minera.

Ressenya i crítica a les tesis de Morineau i les fonts del metall de contraband I (només accessible des de l'UAB).

Ressenya i crítica a les tesis de Morineau... II (només accessible des de l'UAB).

Ressenya i crítica a les tesis de Morineau... III (només accessible des de l'UAB).

Article bàsic sobre comerç i pirateria, problemes generals.

Definicions bàsiques de pirata, corsari, filibuster i bucaner.

Àustries. Contradiccions del tresor americà.

2006-02-26T16:24:00.000+01:00

La formació del tresor americà ha generat grans debats que imperialitzen la recerca i els currículums de l'ensenyament entorn la relació amb l'anomenada revolució dels preus a Europa, la implicació amb l'imperialisme de la monarquia hispànica dels austries o la formació del primitiu capitalisme europeu. Però un debat de menys notorietat, tot i que d'igual o major transcendència, gira entorn les externalitats negatives del procés d'extracció de materials americans i el seu transport a Europa. Entre els punts clau d'aquest tema cal destacar l'imperialisme ecològic exercit durant el procés de conquesta i colonització d'Amèrica amb l'intercanvi d'elements d'una banda a altra i les seves conseqüències sobre la flora i la fauna dels territoris (sense obviar, evidentment, la transferència i augment de coneixement del nou continent -d'on destaca la forta interelació entre interès científic i interès de conèixer per apropiar-se del territori mentalment i territorial, iniciat ja per Carles V i les seves relacions amb els cosmògrafs flamencs); l'intercanvi biològic i les seves conseqüències sobre la salut dels habitants; l'explotació de treballadors en les mines en condicions de vida infrahumanes i sotmesos a constants agressions d'elements contaminants; la transformació traumàtica de sistemes ecològics a través de la tala masiva d'arbres, el desviament de cursos naturals d'aigua o la transformació de sistemes mil·lenaris de relació sostenible amb el medi ambient. Tot plegat, cal plantejar-ho a llarg termini i deriva en plantejaments tant necessaris com el debat entorn el deute extern dels països americans i el deute ecològic dels europeus respecte Amèrica.

Mediambient i mineria. (article d'accés restingrit, només accessible des de la UAB)

Societat i natura abans i després de la conquesta d'Amèrica.

Toxicitat del mercuri.

Àcida crítica d'Eduardo Galeano a la forma d'extracció del tressor americà.

Salut i mineria a Huancavelica.

Salut i mineria en Almadén. i també.

Mineria/deute ecològic/ deute extern segons Miquel Palacín i segons Martínez Alier.

Intents d'explotació sostenible.

Àustries. Demografia.

2006-02-26T16:03:00.000+01:00

Capítol de tesi sobre la demografia catalana al segle XVI.

Resum bàsic de la demografia peninsular segles XVI i XVII.

Àustries. Finances i Revolució dels preus.

2006-02-26T00:08:00.000+01:00

Llibres en format digital importants per l'assignatura:

Sebastián Coll y José Ignacio Fortea: Guía de fuentes cuantitativas para la historia económica de España. Vol II. Finanzas y renta nacional (558 Kb)
Elena María García Guerra: Las acuñaciones de moneda de vellón durante el reinado de Felipe III (508 Kb)
Carlos Álvarez Nogal: Los banqueros de Felipe IV y los metales preciosos americanos (1621-1665) (1,5 Mb)
María Guadalupe Carrasco González: Los instrumentos del comercio colonial en el Cádiz del siglo XVII (1650-1700) (490 Kb)
Sebastián Coll y José Ignacio Fortea: Guía de fuentes cuantitativas para la historia económica de España. Vol. I: Recursos y sectores productivos (434 Kb)
Beatriz Cárceles de Gea: Reforma y fraude fiscal en el reinado de Carlos II. La Sala de Millones (1658-1700) (372 Kb)
Beatriz Cárceles de Gea: Fraude y administración fiscal en Castilla. La Comisión de Millones (1632-1658): Poder fiscal y privilegio jurídico-político (328 Kb)
María Jesús Fuente: Finanzas y ciudades. El tránsito del siglo XV al XVI (253 Kb)
Antonio Tena Junguito: Las estadísticas históricas del comercio internacional: fiabilidad y comparabilidad (240 Kb)

Resta de llibres d'història econòmica en format digital que ofereix el Banco de España.

Article destinat a professors d'ensenyament secundari que explica el debat entorn l'anomenada Revolució dels preus entre Hamilton, Nadal i Morineau. Per entendre les matitzacions de Nadal a Hamilton cal saber distingir entre escala aritmética i logarítmica.

Article entorn les finances a la Europa preindustrial.

Comentari i transcripció de l'obra de Martín de Azpilcueta.
Martin Azpilcueta al segle XVI s'ocupa dels efectes econòmics de l'arribada de metall a Europa (petit esboç biogràfic).

Àustries. Explotació minera.

2006-02-25T23:28:00.000+01:00

Làmina destinada a professors d'ensenyament bàsic que mostra la organització de la producció minera a Potosí a partir de l'arribada del Virrei Toledo a Perú al segle XVI. Es mostra també el mercat intern articulat a partir de la producció de plata i la circulació local, regional i internacional d'aquest metall.

(Guia completa de les làmines per l'ensenyament.)

Travels in Peru and India: While Superintending the Collection of Chinchona Plants and Seeds...by Clements R. (Clements Robert) Markham - 1862 - 1144 pages. Aquest llibre de l'any 1862 a partir de la pàgina 124 parla del sistema de treball forçat a les mines americanes.

Coleccion de memorias cientificas, agricolas é industriales publicadas en distintas épocasby Mariano Eduardo de Rivero y Ustáriz - 1857. Aquest llibre del segle XIX parla del mètode de l'amalgama i de la mina de mercuri a Huancavelica.

Sistema de treball de la Mitra i els perjudicis pels treballadors indígenes.

Àustries. Entrevista a Fernando Bouza.

2006-02-21T14:48:00.000+01:00

Entrevista a Fernando Bouza sobre la construcció de la imatge dels austries.

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS VII

2006-02-14T09:46:00.000+01:00

-Juntos y revueltos: listas de correo y comunidades virtuales.

Una de las muchas ventajas que ofrece Internet a la comunidad investigadora es que facilita sobremanera el imprescindible contacto entre sus miembros, se encuentren estos donde se encuentren. Al margen del correo electrónico interpersonal, la red permite crear listas de correo que mantengan en permanente contacto a todos sus miembros. Ya sea para debatir, compartir proyectos, transmitir informaciones de interés etc. Entre ellas podemos destacar en el ámbito español la lista de distribución sobre historia contemporánea de España que responde al castizo nombre de LAPEPA: http://www.rediris.es/list/info/lapepa.es.html. Y, sobre todo, Historia a Debate: http://www.h-debate.com/. Impulsada por Carlos Barros, profesor de la Universidad de Santiago de Compostela, Historia a Debate es una comunidad virtual de historiadores que ha organizado ya tres congresos internacionales de historia(1993, 1999, 2004), posee dos listas de distribución para el debate(una sobre historia y otra sobre historia inmediata) y un “tablón de anuncios” en el que podemos encontrar información aportada por los usuarios sobre libros, webs, revistas, listas, demandas, consultas, congresos etc.

-Clio en las aulas: recursos didácticos para la enseñanza de la historia.

La preocupación por la didáctica de la historia se ha ido incrementando en los últimos años. Debates políticos sobre patrias que se disgregan, esencias inmemoriales y necesidades harto discutibles de generar cohesión social al margen es frecuente encontrar en las revistas de pedagogía artículos sobre la enseñanza de la historia y se están publicando numerosos libros sobre la materia. Esta preocupación se refleja también en el ámbito estricto de la profesión, hasta el punto de que una de las revistas españolas de historia más prestigiosas, Historia Social, comenzó a editar hace unos años una interesantísima revista orientada íntegramente a estas cuestiones: Aula, Historia Social,http://www.uned.es/ca-alzira-valencia/publicaciones/aula/aula.htm. En el número 6 de otoño de 2000 apareció un magnífico artículo firmado por Joaquim Prats, Catedrático de Didáctica de las Ciencias Sociales de la Universidad de Barcelona, en el que bajo el título “Recursos de historia en Internet” se hace un repaso a diversas web de todo tipo muy útiles para profesores de secundaria y docentes en general. Disponible también vía Internet en: http://www.ub.es/div5/departam/dcs/prats/prats2/Recursos.htm.
La página personal de Joaquim Prats dedicada a la enseñanza de la historia y la didáctica de las ciencias sociales es: http://www.ub.es/histodidactica/.

-De todo un poco: otros recursos útiles.

Si bien en España se publican algunas revistas literarias mensuales de excelente calidad como Letras Libres, http://www.letraslibres.com/, o Lateral, http://www.lateral-ed.es/, no existe una publicación que sirva de referente claro de la producción libresca como es el caso en Estados Unidos de The New York Review of Books, http://www.nybooks.com/, o del Times Literary Supplement, http://tls.timesonline.co.uk/, en Inglaterra. La revista que más se les acerca, aunque a considerable distancia, es Revista de Libros publicada con periodicidad mensual por la Fundación Caja Madrid bajo la dirección de Álvaro Delgado-Gal. De orientación marcadamente conservadora en algunos aspectos es, a pesar de esta cuestión ideológica, una excelente publicación que concede gran presencia en sus páginas a los temas históricos. Las reseñas son cuidadas, muy extensas y por norma general de gran calidad e interés, prácticamente un auténtico estado de la cuestión de los temas que tratan y ayudan mucho a estar al día. Así que resulta altamente recomendable echarle un ojo cada mes. Las secciones dedicadas a politología, sociología, economía o filosofía son igualmente excelentes. Dispone de página web, en la que pueden consultarse los sumarios de cada número y un artículo entero por cada número: http://www.revistadelibros.com/.

Otra revista literaria de calidad en la que se tratan de tanto en cuanto temas históricos y que presenta un formato web idéntico al de Revista de Libros es la imperecedera Revista de Occidente. La dirección es:
http://www.ortegaygasset.edu/revistadeoccidente/revista.html.

Con la excepción de algunas librerías de Madrid y Barcelona y las bibliotecas de sus principales universidades es difícil disponer en España de libros de historia publicados en el extranjero que no sean traducciones. Traducciones que, por la idiosincrasia del mundo editorial español, por lo general tienen un precio muy superior a los originales, aunque estos se pongan a la venta en países con un IPC muy superior al nuestro. Con frecuencia además, los libros que se traducen, un tanto por ciento ínfimo de los que se editan, se publican en España mucho después que en su país de origen. Esto, que tiene una lógica económica perfectamente comprensible y compartible, genera una cierta marginalidad cultural sólo evitable si estamos al tanto de las publicaciones en el extranjero. La manera más lógica de hacerlo es a través de las decenas y decenas de reseñas que publican en cada número revistas como American Historical Review, http://www.historycooperative.org/ahr/, o The Journal of Modern History, http://www.journals.uchicago.edu/JMH/home.html. Pero para quien no tenga tiempo de consultarlas puede acudir a la página web de la librería La Central de Barcelona, http://www.lacentral.com/, que ofrece una exhaustiva y útil relación mensual de novedades disponga o no de ellas en la librería.

Otra manera de estar al tanto de lo que se acaba de publicar o de lo que se va a publicar en breve es a través de las propias editoriales. Por lo general en sus páginas web incluyen la opción de dejar la dirección de correo electrónico para recibir puntualmente noticias de sus próximas publicaciones y resúmenes de las mismas. Tal es el caso de Editorial Crítica, http://www.ed-critica.es/, que edita periódicamente una revista, Ares y Mares, con sus publicaciones que se puede recibir puntualmente vía correo electrónico en formato pdf.

Pedro Ribas Rabassa

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS VI

2006-02-14T09:45:00.001+01:00

-Alertas por correo electrónico: o como estar al día sin pisar una biblioteca.

El número de revistas de historia y de temas de interés para los historiadores que se publican actualmente es ingente. Resulta de todo punto imposible estar al día de todo lo que se publica acerca de los diversos temas que puedan interesarnos. Ir a una hemeroteca a consultar uno por uno los últimos números de las revistas que más nos interesan nunca es trabajo baldío, pero requiere tener mucho tiempo disponible. En Internet encontramos diversos sistemas de alertas que procederán a enviarnos a nuestro correo electrónico los sumarios de las revistas que deseemos a medida que se vaya publicando cada número. Es una manera muy práctica de estar al día de lo que se está publicando y nos permite ir a la biblioteca o a la hemeroteca sabiendo ya que es lo que queremos buscar.
Uno de los mejores sistemas de alertas, y totalmente gratuito, es el que ofrece Dialnet: http://dialnet.unirioja.es/. Dialnet es un proyecto que puso en marcha hace unos años la Universidad de la Rioja. Ofrece un servicio de alertas de más de 3.000 revistas, casi 700 del ámbito de las humanidades. Además dispone de una inmensa base de datos de artículos con un buscador muy eficaz que nos permite acceder a los resúmenes de los artículos e incluso al texto completo en el caso de que este esté disponible. Además nos informa constantemente vía correo electrónico de las nuevas revistas que van incorporando a su sistema de alertas.

Otros sistemas de alertas interesantes son los que ofrecen las editoriales de las universidades de Cambridge y Oxford, aunque sólo envían alertas de las revistas que ellos publican hay una gran cantidad de ellas de enorme interés para los historiadores:
-Cambridge University Press: http://journals.cambridge.org/action/login
-Oxford University Press: http://www.oxfordjournals.org/

Pedro Ribas Rabassa

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS V

2006-02-14T09:45:00.000+01:00

-Tesis Doctorales:

El Ministerio de Educación y Ciencia dispone de una Base de Datos de Tesis Doctorales(TESEO), http://www.mcu.es/TESEO/teseo.html, que pone a nuestra disposición una ficha y un resumen de todas y cada una de las tesis doctorales leídas y consideradas aptas en las universidades españolas de 1976.

En la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes podemos encontrar varias tesis doctorales íntegramente digitalizadas, aunque actualmente sólo hay una de historia: http://www.cervantesvirtual.com/tesis/tesis_catalogo.shtml.

Pero sin duda a nivel español el mejor portal de acceso a tesis doctorales digitalizadas a texto completo es http://www.tdr.cesca.es/. Es un proyecto que iniciaron todas las universidades catalanas y al que se han sumado la Universitat de València, la Universitat Jaume I, la Universitat de les Illes Balears, la Universidad de Cantabria y la Universidad de Murcia.

Para tesis doctorales de otros países a texto completo pueden consultarse:
- http://www.theses.org/
- http://www.cybertheses.org/
- http://www.cybertesis.net/
- www.liberliber.it/biblioteca/tesi/index.htm
- http://theses.mit.edu/
- http://etext.lib.virginia.edu/ETD/ETD.html

Pedro Ribas Rabassa

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS IV

2006-02-14T09:44:00.000+01:00

-Revistas digitales: la Academia en la red.

Cada vez son más las revistas de historia íntegramente digitales y cada vez quedan menos revistas de las que se publican en papel que no tengan una página web. Entre las segundas suele ser común poner a disposición del usuario los sumarios de todos sus números, digitalizar los números más antiguos y permitir la lectura completa de al menos uno de los artículos de cada uno de los números más recientes.

Uno de los buscadores más útiles de revistas digitales, aunque es de pago, es http://www.jstor.org/ que pone a nuestra disposición el contenido de un gran número de revistas de historia y de otros muchos ámbitos. En el artículo de Canales y Andreassi citado más arriba se encontrarán muchas más referencias a buscadores de revistas digitales de historia.
Entre las revistas que se publican íntegramente en la red podemos mencionar una minúscula muestra:
-Cromohs: http://www.cromohs.unifi.it/. Publicada en inglés e italiano.
-HMIC: http://seneca.uab.es/hmic/. Publicada por el Departament d’Història Moderna I Contemporània de la UAB.
-Hispania Nova: http://hispanianova.rediris.es/. Revista española de historia contemporánea que cumple 6 números este 2006.
-Desafectos-Publicació d’història crítica: http://www.historiacritica.org/. Interesante revista puesta en marcha hace unos años por jóvenes historiadores. Hasta hoy se han publicado seis números.

Pedro Ribas Rabassa.

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS III

2006-02-14T09:43:00.000+01:00

-Libros digitales: la guerra del copyright.

En diciembre de 2004 Google anunció que había llegado a un acuerdo con las universidades de Michigan, Stanford, Oxford y Harvard y con la Biblioteca Pública de Nueva York para digitalizar sus fondos. En total se iban a poner a disposición de cualquier usuario de la red un cifra aproximada de 15 millones de libros sin que Google tuviera que pagar cantidad alguna a estas instituciones. Las consecuencias de una iniciativa de este tipo son fácilmente imaginables, me atrevería a decir que supondría una democratización del acceso a la cultura con pocos precedentes. Por no mencionar las posibilidades que se abrirían para los investigadores de todo el mundo que tendrían a su alcance una cantidad ilimitada de material con el que trabajar por el módico precio de una conexión a Internet. Poco después de que Google anunciara el acuerdo se levantó una gran polémica en el mundo de la industria editorial por el hecho de que esta iniciativa podría violentar la legalidad al afectar a obras con copyright todavía vigente. Así que de momento Google ha decidido paralizar el escaneo de libros sujetos a derecho autor mientras intenta llegar a un acuerdo con los propietarios de esos derechos.

Uno de los muchos efectos positivos de esta iniciativa es que ha dado pie a que se planteen proyectos similares. Entre los más interesantes encontramos Internet Archive, http://www.archive.org/, que reúne varios proyectos de digitalización de libros como el Proyecto Gutenberg, el Million Book Project o Canadian Libraries poniendo de momento a disposición del internatuta más de 26.000 títulos. Está en proyecto también una Biblioteca Digital Europea tras el acuerdo que alcanzaron las Bibliotecas Nacionales de 19 países europeos, entre ellos España.

Al margen de estos macroproyectos existen otros más modestos pero no por ellos menos interesantes como la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, http://www.cervantesvirtual.com/, impulsada por la Universidad de Alicante que cuenta con una creciente presencia de libros de interés para historiadores o Gallica, http://gallica.bnf.fr/, vinculado a la Biblioteca Nacional de Francia que ofrece unos 70.000 libros y unas 80.000 imágenes.

Pedro Ribas Rabassa.

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS II

2006-02-14T09:42:00.000+01:00

-Busca que te busca:

Aunque puede parecer lento, pesado y poco productivo en comparación con el acceso directo que nos ofrece conocer direcciones exactas es altamente recomendable, en mi modesta opinión, entretenerse de tanto en cuando buscando información con un buscador tipo Google. Vamos a acceder así a multitud de páginas de todo tipo, algunas excelentes, otras sospechosísimas y varias de un amateurismo enternecedor. Uno de los principales problemas que tiene Internet a la hora de obtener información es que es un ámbito en el que puede publicarse cualquier cosa, con la calidad y veracidad que sea. Páginas como la de Esteban Canales nos ofrecen referencias segurísimas para trabajar pero a veces es útil, si se tiene tiempo y ganas, navegar un poco a ciegas. De esta manera no nos queda más remedio que agudizar nuestro espíritu crítico, y eso nunca está de más.

Por otro lado, en un campo tan multidisciplinar como es el de la historia resulta imprescindible obtener información de fuentes y publicaciones que no tienen que ver directamente con esta disciplina sino con otras muchas, así que el buscador(sabiendo usarlo un poco o dedicándole un poco de tiempo) nos permitirá acceder a una gran cantidad de información a la que quizá no llegaríamos procediendo de otra manera. A su vez, a la hora de trabajar sobre un tema concreto no sólo nos interesan las objetivas informaciones académicas. ¿O es que no es útil para estudiar el carlismo acceder a las páginas web del Partido Carlista o la Comunión Tradicionalista Carlista? ¿No es www.studiacroatica.com una fuente utilísima para conocer la historia de los Balcanes y como la ven los croatas por muy interesados y nulamente objetivos que sean sus contenidos? A todo ello y a mucho más llegaremos gracias a un buen buscador.

Pedro Ribas Rabassa

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS I

2006-02-14T09:41:00.000+01:00

LA HISTORIA EN INTERNET, ORIENTACIONES BÁSICAS

No pretendo aquí llevar a cabo un repaso exhaustivo de las posibilidades que ofrece Internet a quien esté interesado en la Historia. Intento que por otra parte resultaría absolutamente infructuoso dada la naturaleza multiforme y prácticamente inabarcable de la Red. A quien esté interesado en obtener la máxima información posible le remito a dos excelentes fuentes. La primera es la página personal del profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona Esteban Canales, http://seneca.uab.es/historia/index.htm, verdadera enciclopedia de recursos de historia disponibles a través de Internet, centrada básicamente en historia moderna y contemporánea. En ella encontraremos directorios generales de historia, páginas de historia clasificadas por países y por épocas, revistas digitales, mapas, libros digitales y un largo e inacabable etcétera de recursos. Además de una utilísima guía para iniciarse en la búsqueda de información histórica en Internet: http://seneca.uab.es/historia/red/contenidos.htm. La segunda es un artículo publicado por el propio Esteban Canales junto a otro profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, Alejandro Andreassi, en el número de 2005 de la revista digital que edita el Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. El artículo está disponible en http://seneca.uab.es/hmic/2005/miscelania/el_archivo.html y lleva a cabo un utilísimo repaso a las bases de datos de interés para historiadores tanto gratuitas como de pago.

No parece tener mucho sentido entonces este escrito si en las páginas citadas anteriormente vamos a encontrar probablemente mucho más de lo que jamás vayamos a necesitar o utilizar. Por tanto mi objetivo aquí es hacer una breve introducción acerca de qué tipo de recursos podemos encontrar en Internet si estamos interesados en la historia y de qué manera podemos utilizarlos.

Una vez uno dispone de unas fuentes de información tan completas como las que ya se han presentado aquí no le queda más remedio que elaborar una especie de agenda personal con aquellas páginas, revistas digitales, bases de datos o bibliotecas virtuales que más útiles le resultan o que, simple y llanamente, más le interesan.
Pedro Ribas Rabassa

El perquè de l'embranzida econòmica catalana del XVIII.

2006-01-17T21:05:00.000+01:00

Pierre Vilar i la història de Catalunya / Josep Fontana L'Avenç nº 297 , desembre 2004 publicat a: "Revistas Culturales".

A l'article de Josep Fontana podeu trobar resposta a un seguit de preguntes: la derrota de 1714 i la política borbònica és la que possibilita l'embranzida de l'economia del segle XVIII? El sistema representatiu propugnat pels vençuts de 1714 era el camí de la modernitat? En quina mesura la derrota de 1714 va malbaratar la possibilitat de la construcció d'una Espanya més equilibrada i solidària?

Per més informació podeu mirar el pròleg, també de Josep Fontana, a l'obra Memorias históricas d'Antoni de Campany.

Segle XVIII: creixement econòmic i desigualtas, part d'una mateixa realitat.

2006-01-15T22:12:00.000+01:00

Si una cosa marca el segle XVIII és l'expansió de la vinya. La terra pel cultiu de la vinya és guanyada amb el desecament d'aigües pantanoses, estanys i aiguamolls (un procés lligat al desenvolupament de l'estudi de les malalties transmeses per l'aigua i la necessitat de "sanejar" el territori), al desforestament de boscos (el que genera una competència amb les necessitats de fusta per l'exèrcit i per les naus dels mercaders, de llenya per les llars, de combustible per les indústries, etc. suscitant plantejaments com la necessitat de substituir el carbó vegetal pel mineral (vegeu bibliografia d'Enric Tello, Ramon Garrabou i M.A. Martí Escayol), i amb la construcció de terrasses per turons i muntanyes. L'expansió de la vinya es convina amb una intensifació agrícola general al país amb la construcció d'infraestructures com safareigs, nòries, basses, etc., la substitució de l'adob vegetal pel mineral i certa especialització territorial extenent-se la vinya pel litoral i prelitoral, els horts pel revoltant dels nuclis urbans i la fusta i el bestiar als Pirineus i prepirineus. De la vinya s'obté aiguardent que es pot exportar al Nord d'Europa d'on, a canvi, s'obté teixits i bacallà; a Cadis d'on a canvi s'obtenen productes colonials; o a Lisboa d'on a canvi també s'obtenen productes colonials com sucre i tabac (vegeu bibliografia de Francesc Valls). Tot plegat fa augmentar el capital i permet desenvolupar una indústria catalana que es beneficia de la pròpia tradició tèxtil del país i de l'augment demogràfic produït després de la guerra de successió i que se s'especialitza en la llana a Osona, el Lluçanés, Berguedà i el Moianès, la seda a Manresa, el paper a Capellades, el ferro als Pirineus i les indianes a Barcelona. Les indianes es beneficien del desenvolupament de la química i la tècnica dels tints del segle XVIII (vegeu bibliografia d'Agustí Nieto). Però les conseqüències de tot plegat no s'han d'oblidar. Partint de la llei de Kranzberg: la tecnologia no és bona, ni dolenta, ni neutral, les ciutats pateixen les conseqüències de l'augment de població, fums, exalacions de productes químics, etc. i es generen un seguit d'estudis sobre el control de l'aire sovint subvenvcionats per les pròpies institucions per cobrir les seves pròpies necessitats de desenvolupament econòmic. La societat es diversifica i augmenten les difèrencies socials amb la proletarització de part de la població que viu al llindar de la pobresa, l'ennobliment de la nova burgesia mercantil i l'aburgesament de la noblesa. Tot el procés palesa com al segle XVIII el creixement econòmic i les desigualtas són part d'una mateixa realitat.

Per més informació sobre la vinya visitar el Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, el Museu de la vinya del Pont de Bar i el Museu de l'Estampació de Premià de Mar.

La ciencia moderna a partir de 1492

2006-01-15T20:28:00.000+01:00

L'eixamplament territorial a partir de 1492 configurarà el que coneixem com a "ciència moderna": el conjunt de coneixements racionals, certs o probables, que es desenvolupen amb el mètode científic. El mètode científic es desenvolupa teòricament el segle XVII amb Decart qui serà hereu dels descobriments dels segles XV i XVI. Uns descobriments que impulsen una recerca de la veritat de la natura que ens fa apreciar la ciència moderna més enllà dels grans noms (Galileu, Newton, Harvey, Linnée, etc.). La navegació atlàntica i el xoc de trobar-se amb tot un continent desenvoluparan l'astronomia i la cartografia per la necessitat de possicionar els vaixells en la latitud i la longitud, necessitat que s'institucionalitza amb la Casa de Contratación (1503) i derivarà en els desenvolupament de la teoria heliocèntrica per Galileu; el descobriment, la astronomia i la cartografia desenvoluparan la cartografia i la geografia per la necessitat de saber com cal transitar pel nou territori, com s'han de comportar els exèrcits, com s'hi pot sobreviure, quins beneficis econòmics es poden aconseguir amb l'explotació de la terra i de les mines i l'adaptabilitat dels cultius a les diferents zones climàtiques o latituds; la visió tridimensional aportada pels mariners desenvoluparà la perspectiva en l'art i la representació de la natura i, per extensió, la trigonometria (com a conseqüència dels avenços en astronomia i cartografia) i de les teories de la llum i el color de Newton; desenvoluparan la tecnologia militar amb la generació de nou armament i tècniques de supervivència; desenvoluparan la història natural i la medicina per la tasca de descripció, catalogació i classificació dels animals, plantes i minerals descoberts elaborada per observadors hereus d'Aristòtil, Plini i el conjunt de persones anònimes dedicades als secrets de la natura i que desenvocarà en gran obres com la de José de Acosta (XVI) o la sistematització de Linée; desenvoluparan la etnologia per la necessitat de definir els habitants d'un nou món amb persones diferents i esquilmades per microorganismes que circulen d'Europa a Amèrica i d'Amèrica a Europa amb la consequent necessitat de desenvolupar el saber mèdic; i, per extensió de tot plegat, es desenvoluparà el pensament sobre el regiment de l'estat i la possició política que cal adopar en el nou món, amb els plantejament que van des de Ibn Kaldun (XIV) i desenvoquen en Montesquieu (XVII) i Bodin (XVII). Alhora, el nou món i la seva observació generarà la necessitat de conèixer allò propi o més proper amb el exercici de les històries locals naturals i morals o de la cartografia amb el augment del coneixement del propi territori. Tot plegat, s'exercirà amb la voluntat de conèixer per descobrir els secrets de la natura i també perquè un governant per regir calia conèixer la natura, saber com eren els habitants, el seu caràcter, com era el territori, com es podia dominar, com es podia conquerir i com un governant podia apropiar-se'n.

Els origens de la ciència moderna

Tesi Martí Escayol

Desenvolupament del segle XVIII i medi ambient

2006-01-15T13:56:00.000+01:00

IX Simposio de historia económica "condiciones medioambientales, desarrollo humano y crecimiento económico", Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, Facultat de ciències econòmiques i empresarials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

VERSIÓ EN CATALÀ

Industria, medicina i química a la Barcelona de finals del XVIII. El tintatge i la introducció del carbó mineral des d'una perspectiva ambiental.

Maria Antònia Martí i Escayol (UAB).

A Catalunya, a mesura que avança el segle XVIII, la introducció de nous materials i fonts d'energia generarà intensos debats institucionals i publicístics. Debats suscitats, en certa mesura, pels temors a les possibles conseqüències negatives que aquestes innovacions podrien provocar sobre la salut i pels possibles perjudicis que podia ocasionar sobre els oficis lligats a les fonts d'energia i materials tradicionals. Els problemes ambientals més candents foren els derivats, d'una banda, de les fàbriques d'indianes i, per extensió, de les industries derivades d'aquestes, com la del sabó; i, d'altra banda, de la introducció del carbó mineral com a combustible -que tenia l'objectiu de suplir uns combustibles tradicionals, els vegetals, cada cop més difícils d'aconseguir.

Ambdós fenòmens coincideixen en quatre punts:

1. S'emmarquen dins les polítiques de control de l'aire. Una política típica dels municipis de les societats il·lustrades. A Catalunya, l'aire com a problema ambiental i la política de control d'aquest pren protagonisme entrat el XVIII, en un procés paral·lel al viscut en d'altres territoris[1]. Així, des de principis del set-cents, la política de control de l'aire farà proliferar la documentació referent als espais urbans de les places, els cementiris, el tractament dels animals morts, l'arquitectura de les cases, l'amplada dels carrers, etc.
L'aire com a problema i com a objecte d'anàlisi es potencià arrel els canvis produïts a finals del set-cents amb la introducció del carbó mineral i amb l'impuls de la industria del tintatge. A partir d'aquest moment, el centre dels discursos mèdics girarà entorn la qualitat de l'aire en relació a aquests nous materials emprats.

2. En ambdós casos es palesa el característic lligam entre la política i l'estament mèdic. Un lligam emmarcat en el moviment de la Salut Pública del set-cents, i que es manifesta a través de la continuada demanda d'informes als metges sobre la salubritat del carbó mineral i dels productes químics del tintatge. Uns metges situats dins la conjuntura de les concepcions neohipocràtiques i, alhora, dins l'emergència de la química com a ciència -tant de la química terapèutica, com de la química analítica de la combustió i de la composició de l'aire. La demanda política vers aquests metges tindrà com a objectiu aconseguir una resposta mèdica legitimadora de les activitats econòmiques que tracten d'impulsar les institucions.
En efecte, la historiografia de l'època moderna dedicada a l'urbanisme ha remarcat que els programes de reordenament de les ciutats de finals del segle XVIII tenien com a objectiu fer actuacions globals per ordenar l'àrea urbana; uns programes legitimats amb la lògica de la política il·lustrada i amb la lògica de la salut pública.
Quant a la política, amb el procés de formació de l’estat modern, es produí un enfortiment de les idees estatals. Es consolidaren les idees mercantilistes i la filosofia humanista de la il·lustració -que advocaven per l’augment del nombre de persones i, especialment, de les persones sanes, com a base d'un estat fort. Una política que dominava en un moment marcat pel deteriorament de les condicions de vida i de treball de les masses proletàries que, procedents de l’èxode rural, s’amuntegaven en els suburbis insalubres i miserables de les ciutats europees. Així, es constata la ideologia il·lustrada i l'interès econòmic de les institucions per tirar endavant una tecnologia que desperta recel tant dintre de les mateixes institucions com entre els ciutadans.
Respecte a la salut pública, a finals del set-cents els documents mèdics són abundants a causa de la institucionalització de l’ensenyament mèdic, l'extensió de la contractació de professionals i el desenvolupament de juntes i comissions de sanitat que esdevingueren permanents. En efecte, des de mitjans del XVIII, els estats europeus promogueren campanyes de preservació i millora de la salut dels seus habitants. Aquesta conjuntura generà la multiplicació d'una documentació centrada en l'anàlisi de l'impacte que generen sobre la salut els elements que configuren la primera industrialització. Sent una documentació que se centrarà, especialment, en l'estudi de la relació de l'impacte de l'industria sobre la qualitat de l'aire.
Les propostes derivades de les preocupacions dels governs i els suggeriments dels metges, sovint interseccionaran en un mateix objectiu: recuperar l’eficàcia de la mà d’obra productiva, evitar les reticències a les noves tecnologies legitimant-les en el saber mèdic, reduir la conflictivitat social i protegir la salut de la població no treballadora. Així, el concepte de salut pública de finals del XVIII denota el control polític sobre la pràctica mèdica, i es diferencia de l'anterior concepte de salut pública que feia referència exclusivament a aconseguir la salut de la gent. A finals del XVIII, doncs, l'impacte de la industria junt amb la sistematització de la medicina, possibilita resseguir amb claredat les actuacions del govern sobre el medi.

3. En ambdós casos, es constata l'aliança entre coneixement mèdic i químic. En efecte, al segle XVII, el model mecanicista aplicat a la medicina constituí a tot Europa l'alternativa a les facultats galèniques. Des del darrer terç del XVII, però, es revelà insuficient per explicar les accions dels animals. La constatació de les limitacions del mecanicisme feu evitar el reduccionisme mecànic pur i feu admetre elements de la terapèutica química.

4. En ambdós casos, es genera una dialèctica trífida -política, econòmica i social- entre les diferents institucions i economies, i entre aquestes i la societat. D'una banda, s'observa l'actitud diferenciada entre l'Ajuntament, en principi reticent a les innovacions, i l'Audiència, que les impulsa. D'altra banda, s'observa l'actitud reticent dels ciutadans que basen la seva vida en les activitats econòmiques tradicionals, i dels ciutadans que reben els perjudicis de l'aire viciat pel fum del carbó o pels components químics de les industries tèxtils. Així, aquesta multiplicitat de reaccions dialèctiques ens il·lustra l'enfrontament entre els diferents interessos i la seva relació amb el desenvolupament de la tecnologia; constatació que ens permet d'aplicar la primera llei de Kranzberg referent al fet que la tecnologia no és bona ni dolenta ni, tampoc, no és neutral[2].

L'art de tenyir i les industries del sabó.

A finals del XVIII, la família Canals va consolidar una sèrie de transformacions de la producció tèxtil que ja s'havien iniciat un segle abans. Un seguit d'innovacions que Feliu de la Peña ja havia constatat al Fénix de Cataluña, (1683)[3]. Una obra que no té per autor a un visionari que prediu allò que succeirà un segle més tard; sinó que són una sèrie d'observacions de la realitat d'un autor sensible al seu entorn[4].
Amb l'impuls de les tintures, des de principis de la dècada dels 80, la recerca de l'harmonia entre la salubritat de la ciutat i l'avenç de la industria dominarà, en bona part, la política municipal de Barcelona. Entre les activitats derivades de la fabricació d'indianes, la fabricació del sabó serà un dels elements que generarà un estira-i-arronsa més aferrissat entre les institucions, els fabricants i els veïns.
Una de les primeres fàbriques de sabó que suscita les queixes dels veïns fou la fàbrica propietat de la companyia que formaven Raimundo Suñer i Jacint Cucurrull, situada al Carrer Hospital. La seva serà la primera xemeneia derruïda, el 7 de setembre 1782, i serà, també, la primera fàbrica que rep l'ordre de traslladar-se fora de les muralles.
Un mes després, però, l'Ajuntament ha de cedir davant Cucurrull, i aquest rebrà el permís de reedificar la xemeneia i emprar la fàbrica fins que acabi amb tot el material que tenia acumulat. Un material molt valuós puix que la dificultat d'aconseguir oli era un dels majors problemes amb que s'havien d'afrontar els fabricants[5].
Davant l'alarma dels veïns front aquest pas endarrere, l'Audiència i l'Ajuntament ordenen que es faci un escrutini de totes les fàbriques de sabó existents dins la ciutat, amb l'objectiu de procedir al trasllat de totes elles, per evitar perjudicis a la salut pública. A finals d'any, però, un cop més l'Ajuntament ha de cedir, i se suspendrà el procediment de trasllat de les fàbriques de sabó.
Dos anys més tard, el 12 de novembre de 1784, s'encarregarà als doctors Bonaventura Milans[6] i Gaspar Balaguer[7] l'elaboració d'un informe sobre el perjudici que podia causar per la salut pública les fàbriques de sabó a l'interior de la ciutat, els mitjans per fer-les saludables i els paratges on situar-les. L'informe referma la necessitat de traslladar les fàbriques. Malgrat la recomanació mèdica, però, l'Audiència optarà per solucions de tipus tècnic per tal d'evitar les molèsties de la fàbrica pels veïns.
En efecte, la solució de les institucions va ser, en aquest cas, solucions tècniques basades en l'adaptació arquitectònica de les cases. D'una banda, per evitar que el lleixiu es transmetés a través de l'aigua de les latrines a les altres cases del mateix edifici, es manà construir un sol tanc capaç de contenir la brossa d'un sol dia, obligant que es buidés diàriament. D'altra banda, per evitar les molèsties del fum, s'obligà a netejar les xemeneies tres cops al mes i s'obligà a fer les xemeneies més altes per tal d'aconseguir que els fums fossin superiors a l'alçada de les cases -posant sobre la caldera una campana més gran que la boca de la xemeneia, amb l'objectiu que així es remetés el fum a més elevació que les cases contigües[8].
Val a dir que l'elevació de les xemeneies és un sistema que recorda a les solucions prussianes de 1831, comentades per F. J. Brüggemeier en l'estudi de la Conca del Ruhr[9]. Caldria veure fins a quin punt, com suggereix Brüggemeier en aquest article, la contaminació és socialment discriminatòria i afecta més a uns veïns que a d'altres, més a determinades zones de les ciutats que a d'altres. Cal dir, també, que aquestes solucions tècniques constaten la idea de J. Radkau quant al fet que la història de la tecnologia no és només la història del progrés tecnològic mesurat a partir dels principis olímpics (més ràpid, més alt, més fort...), sinó que també és l'estudi de la tecnologia crítica amb el model olímpic (per tant, aquella que busca ser més segura, més barata, més lleugera) i de la tecnologia de les conseqüències i riscos tecnològics[10].
Quant a les fàbriques d'indianes, han estat molts els historiadors que han interpretat el fet que, a finals del XVIII, la Junta de Sanitat de Barcelona demanés als metges de Sanitat i de l'Acadèmia de Medicina que elaboressin informes referents a l'augment de les morts sobtades esdevingudes a Barcelona. Una demanda que palesa la voluntat de les autoritats civils de reorganitzar la ciutat, per intentar fer-la més sana i salubre[11].
El procés entorn la salubritat de les indianes començà amb un informe de 1781 elaborat pel doctor Pere Güell i Pellicer (1712-1791); informe que exposava les causes de les malalties que patien els obrers dels tallers i de les fàbriques de la ciutat[12]. Arran del treball de Güell, es manaren més informes que derivaren en la prohibició, de l'any 1784, d'establir més fàbriques a l'interior de la ciutat.
Tres mesos després, però, la prohibició fou revocada arran de la publicació d'un informe de Josep Masdevall (1740?-1801)[13] -metge d’origen empordanès graduat per la Universitat de Cervera i doctorat a Montpeller, metge de cambra de Carles III i inspector d’epidèmies del Principat de Catalunya-. Un text que és una reacció, que resultarà victoriosa, a l'enfrontament mèdic entorn la salubritat de les indústries de Barcelona[14].

La contaminació química i la seva legitimació durant la primera industrialització.

Dins les anàlisis historiogràfiques generades pel text de Masdevall seria útil afegir la legitimació que l'autor fa de la química industrial i de la química mèdica. Una ciència química que també serà el centre dels arguments justificadors del discurs mèdic i institucional que promou la introducció del carbó mineral com a combustible per les fàbriques i pel consum quotidià. Així, en els aspectes referents a la salut, més que no pas en els aspectes pròpiament econòmics, serà on amb més força les institucions donaran per bona i, fins i tot, per necessària, la conveniència de l'ús del carbó mineral i de la química aplicada en la indústria.
Una legitimació a través de la química clau, d'una banda, per l'economia industrial de la Barcelona de finals del XVIII i, d'altra banda, clau per la medicina de l'època[15].
Pel que fa a la legitimació de la química a través de la medicina, només cal citar l'obra del prestigiós metge Francesc Carbonell (1758-1837)[16]. Aquest, l'any 1796, declarà que pel farmacèutic són bàsics i imprescindibles adquirir coneixements i exercir l'estudi i la pràctica de la química. Argumentant que així ho recomanen autors com Baume i Laugier, dos dels representants més transcendents del grup de metges que estimulava la terapèutica química aplicada a la medicina.
En el document de Masdevall s'evidencia un coneixement perfecte d'allò que la historiografia ha qualificat com a "diferents cultures de la química"[17]. Un coneixement que Masdevall empra per justificar els seus arguments mèdics i econòmics; puix que la terapèutica química serà emprada per Masdevall com l'argument legitimador de la química industrial. Així, doncs, el text de Masdevall[18] utilitza arguments provinents dels seus coneixements en química mèdica per justificar que no només no existeix perill en l’ús de la química industrial sinó que, al contrari, aquest ús és beneficiós per la salut. En efecte, l'autor, lluny de criticar la química, assegura que aquesta enforteix[19] i, fins i tot, protegeix de les malalties. Argumentació que el porta a afirmar que els treballadors de les fàbriques de tint de Barcelona són els més sans de l'estat[20].
La definició de Chaptal d'aquests practicants fou la de "metge-químic"; concepte que definia aquells que tenien una formació relacionada amb la salut i, alhora, s'interessaven per la química moderna en la seva utilitat mèdica, industrial i agrícola. Així, el "metge-químic" exercia una tasca trífida amb elements de medicina, química i industria.
Cal recordar, d'una banda, que Masdevall va ser educat a l’estranger i palesà sempre gran interès per les ciències de la naturalesa i, molt especialment, per la química; d'altra banda, el text està emmarcat en un moment d’emergència de noves institucions científiques i d’un creixent suport social als avenços científics més innovadors, com la química, que es produeix com a resultat de l’interès en el progrés material i en la prosperitat.
Així, els arguments utilitzats per Masdevall a l'hora de legitimar la salubritat dels components químics emprats en la indústria, estan fonamentats en la pràctica mèdica que amb Paracels obrí una escletxa en la farmacologia tradicional. En efecte, la spagirica o principis químics de Paracels[21], arrencà definitivament de mans dels alquimistes la química per posar-la en mans dels metges, cercant en la química la capacitat de curar. Concepció que propugnava una terapèutica basada en una concepció quimicista del cos humà, i que defensava els remeis químics en el tractament de les malalties.
En resum, si, d'una banda, podem afirmar que el text de Masdevall és una defensa de la indústria com a font de riquesa del país i d’augment del benestar de la població[22]. D'altra banda, també podem dir que és una defensa de la química com a ciència aplicada a la medicina i a la industria.

El debat Güell-Masdevall.

El document de Masdevall és una resposta i una refutació, que generarà una revocació d’una prohibició que restringia el desenvolupament de la indústria i amenaçava en alentir el seu progrés. Efectivament, tres mesos abans de la publicació del document, les autoritats municipals havien dictaminat la prohibició que noves fàbriques o tallers de llana i cotó s’establissin a l’interior de la ciutat, mesura que amb l’informe de Masdevall fou revocada.
El text ha estat interpretat com una defensa aferrissada de la indústria com a font de riquesa del país i com a mètode per a augmentar la població. Seguint Antoni Simon, el document legitima els seus arguments a partir de l'establiment de la penúria com a la veritable generadora de les malalties; el text es basa, doncs, en la relació carestia-penúria-malaltia, i defensa la indústria front l’agricultura com a motor del veritable progrés econòmic i social. Així, per exemple, el cas de Cervera en contraposició a la Plana d'Urgell és presentat per Masdevall com un exemple de com la penúria i la malaltia són causades per l'economia fonamentada només en l'agricultura.
El document és escrit en un moment clau per l’economia de Barcelona. Un moment marcat per l’acumulació de capital (acumulació que apuntalarà la indústria i finançarà l’inici del procés de mecanització)[23]. Així, el text de Masdevall, s’ha d’interpretar com un assumpte més polític que social, atenent la posició política de l'autor i la situació econòmica de Barcelona. Entorn del 1800, Barcelona era el nucli principal de la indústria cotonera i concentrava un terç dels treballadors d'aquest sector a Catalunya. La capital era el centre organitzador de les relacions comercials, receptor de la matèria primera i distribuïdor del producte acabat. Àdhuc, era un gran centre administratiu de serveis, en especial d'aquells relacionats amb la gestió dels intercanvis interns i externs de l’economia catalana. Segons Masdevall, Barcelona, en aquell moment, era el pal de paller del Principat, ja que la seva indústria estimulava el treball a tot el territori a través de la distribució del treball.
Les contradiccions d'aquest desenvolupament, però, es fan explícites a la topografia mèdica de Güell, que recomana explícitament que les noves fàbriques i tallers es traslladessin fora de la ciutat.
Alhora, el document de Güell denuncia les males condicions arquitectòniques de les fàbriques i les males condicions d'un aire viciat a causa del gran número de persones que s'acumulaven a les fàbriques[24]. Unes circumstàncies generades per la mateixa organització del treball a les fàbriques, que obligava a una concentració del personal que feia molt insalubre el lloc.
En efecte, segons un document de la Junta de Comerç de Barcelona, en una fàbrica d’indianes s'hi concentraven fins a divuit categories diferents[25]. Així, doncs, les fàbriques d’indianes ho eren en el sentit actual de la paraula: s’organitzaven seguint el model manufacturer, concentraven les diferents fases del procés de producció en un mateix recinte, agrupaven els treballadors per reforçar el control, accentuar la divisió de les tasques i millorar-ne la coordinació[26]. Un cas paral·lel a l'analitzat per Reynolds i Cutcliffe[27] pel territori britànic abans del 1800. Unes circumstàncies que mostren que la tecnologia no és neutral. La centralització de la producció és bona pels industrials, però els problemes concomitants pels treballadors són evidents.
La Junta de Sanitat de Barcelona, després que l’Ajuntament revoqués la prohibició d'establir més indústries dins de Barcelona, no prengué més mesures, tot i que les denúncies ciutadanes sobre el perjudici d’aquestes eren molt abundants. Aquest fet és explicable si tenim en compte la gran incidència del corrent de pensament il·lustrat i el seu pes sobre les decisions de caire polític, social i econòmic.
En aquest context s’ha d’entendre la postura de Masdevall, que es pot definir com a representant paradigmàtic de l’ideari oficial del despotisme il·lustrat que avantposava el creixement de la població i la riquesa del país. I, en aquest sentit, cal interpretar una carta al comte de Floridablanca del 7 de setembre de 1784, on Masdevall carregava contra els contraris a les fàbriques, titllant-los d'ignorants[28].

La química industrial a la Catalunya de finals del XVIII.

Com s'ha dit més amunt, a finals del set-cents, la química és un element clau en la història industrial de Barcelona, i, també, ho és per la història del medi ambient. En aquest sentit, cal interpretar el text de Masdevall, puix que tracta de justificar i legitimar l’ús de la química en la indústria en un context, indubtablement, molt rellevant per l'economia catalana.
Però, quines foren les raons que feren que a Catalunya s'acceptés tant favorablement les innovacions en química industrial? Dins del debat entorn la recepció dels coneixements científics en les “àrees perifèriques”, s'argumenta que, en el cas espanyol, la introducció de la nova química fou poc dificultosa. La causa, fonamentalment, fou la coincidència d’aquest procés amb l’emergència de noves institucions i d’un creixent suport social a la química. En canvi, per exemple a Alemanya, la recepció de la nova química estigué fortament condicionada per l’estructura de la comunitat química preexistent. En una explicació que sembla connectar identitat cultural amb identitat nacional.
En efecte, amb la influència del nacionalisme germànic, la resposta d’alguns químics depengué de la seva posició dins de la comunitat[29]; així, molts químics alemanys rebutjaren les idees de Lavoisier, mantenint una ferma confiança en que, amb algunes modificacions, la teoria existent podia superar la de Lavoisier[30].
A Espanya, en canvi, i seguint les tesis de l’historiador de la ciència R. Gago, la manca d’una comunitat química consolidada contribuí, paradoxalment, a la ràpida acceptació de les noves idees[31].
Els estudis de la recepció química a la Península Ibèrica han emfatitzat la importància dels contactes entre França i aquesta. Així, des d’aquests estudis, es diu que Catalunya es veié beneficiada pel contacte amb la química francesa a través de la seva posició geogràfica i el conjunt de la Península per la relació entre les monarquies borbòniques d’Espanya i França.
Per a Catalunya, el contacte amb França fou essencial tant per l’aportació de tècnics francesos, dels que cal destacar els de Montpeller i de la regió alsaciana, com per l’aprenentatge de noves tècniques en les mateixes terres franceses. En aquest sentit, és significatiu el cas citat per R. Alier d'un document notarial segons el qual Antoni Serra i Esteve Canals contractaren l’any 1778 a un pintador d’indianes francès[32] que renovarà l'art de tenyir.
La formació dels químics catalans també es desenvolupa a França. Significativament, el primer i el segon catedràtics de química a Barcelona, Francesc Carbonell i Bravo (1758-1837) i Josep Roura i Estrada (1787-1860), feren els seus estudis a la Universitat de Montpeller. Aquesta càtedra de química s’establirà a Barcelona, a la Junta de Comerç de Barcelona, el 1803. Dos anys després, el 1805, s’hi començà a donar classes, amb el nom de Química Aplicada a les Arts[33]. Un nom que també denominava la branca de la química desenvolupada a finals de segle XVIII per autors com Jean-Antoine Chaptal (1756-1832). Autors que tenien l’objectiu d’aplicar la química a les activitats industrials, com la producció de pigments, blanquejadors, elements per la mineria i per la metal·lúrgia, etc. El seu programa, amb els seus arguments retòrics i aplicacions pràctiques, encoratjaren l’interès per la química a les Societats Econòmiques[34].
En efecte, a Espanya, especialment després de les dècades dels 70 i 80, el suport a la química augmentà fortament com a resultat de l’interès en el progrés material i en la prosperitat. Un bon exemple d’aquest estat d'aprehensió foren les Societats Econòmiques, societats que començaren la seva activitat durant la segona meitat del segle XVIII, amb l’objectiu de millorar l’agricultura i les habilitats industrials, a través del desenvolupament de l’educació dels industrials i dels camperols, per adoctrinar-los en la pràctica dels coneixements més innovadors.
Els viatges vers Europa eren realitzats per personatges representants de diferents branques d’estudi –metges, cirurgians, farmacèutics, metal·lúrgics, miners, militars, etc-, que estaven interessats en l’art de la química. Grups que es desplaçaven, principalment, a Gran Bretanya o França[35] amb l’objectiu de seguir-hi els cursos que s’hi feien.
Aquests primers contactes a través dels viatges aviat es consolidaren, derivant en el que A. Nieto-Galan ha anomenat “República de químics” [36], que aniria acabant, progressivament, amb el secretisme que envoltava les receptes dels tints. Tal i com constata, Masdevall: “Los colores eran preparados de forma secreta por el fabricante o algún oficial en una oficina a ocultas del resto de los operarios”[37]. Un secretisme contra el que la Junta de Comerç lluitava, amb la intenció que els fabricants compartissin els seus coneixements per poder millorar la qualitat general del producte català; tal i com es constata, per exemple, amb l'exigència de l'any 1785[38] al tintorer de Barcelona Josep Oriol que expliqui els seus secrets i expliqui el procediment a través del qual fa el tintatge de les seves robes.
En efecte, durant aquesta època el procés es mantenia en secret i cada fabricant tenia la seva pròpia tècnica en la barreja dels colors. Mantenir aquest costum era un dels arguments que servia per establir el dret dels fabricants a retenir els treballadors o, al menys, a impedir-los de treballar en d'altres fàbriques sense el seu consentiment previ, tal com s’indica amb gran dramatisme a un document de la Junta de Comerç: “Y que la habilidad y secretos que en el arte de pintar ha adquirido a costa de sus desvelos, fatiga y estipendios es el único patrimonio que tiene, y en que radica la esperanza de poder dar destino a su familia”[39]. En el mateix sentit, és significatiu com l’any 1802 els francesos Castan i Reulen -que havien instal·lat a Barcelona dues tintoreries de color vermell, una al Clot i l’altre a Sants-, asseguraren al cònsol que no donarien a conèixer els secrets de la tintoreria. El cònsol, però, seguia tenint els seus dubtes: “mais un d’eux n’est point marié. Il peut épouser une espagnole et instruire ses enfants Espagnols”[40].
Sembla evident que podem relacionar aquest secretisme amb la necessitat de perllongar l’organització gremial. El secretisme, però, progressivament anà minvant, amb la necessitat imperant -constatada ja des de finals del XVIII- de compartir obertament els coneixements i de compartir els problemes tècnics de l’art dels tints. En aquest sentit, és significatiu que l’any 1763 Macquer exposés la necessitat: “que los mejores artistas de otras ramas de la tintura se prestasen a comunicar sus prácticas particulares”[41].

La dialèctica econòmica. La disputa per l'espai entre els prats d'indianes i els horts.

Els horts situats dins de les muralles de Barcelona ens constaten la dialèctica entre les diferents economies que competeixen per un mateix espai. En aquest cas, entre els pagesos i les fàbriques d'indianes. En efecte, al segle XVIII, uns dels problemes concomitants a la industrialització serà la pèrdua de terreny dels horts de l'interior de la ciutat. La constatació del problema sorgeix a través dels documents generats arran l'informe de l'any 1782 de la Junta de Sanitat sobre el perjudici d'adobar amb la brossa i els materials de les latrines de la ciutat[42].
La sospita del perjudici d'adobar amb brossa i excrements derivava de la teoria de Duhamel segons la qual les plantes eren fetes de la substancia que les alimentava[43]. Els estudis de Duhamel, a finals del XVIII, estaven amplament estesos a Catalunya, tal i com es constata a l'obra de Caresmar. Aquest, seguint els estudis de Duhamel, exposa com els agricultors de Barcelona, amb l'abús de la brossa de la ciutat i les defecacions dels ciutadans: "llegaron a forzar y violentar la misma naturaleza obligandola a producir en sus campos frutos superiores a la constitución de sus fuerzas". A causa d'aquesta violació de la natura, segons Caresmar, les fruites i verdures havien perdut el sabor i, fins i tot, podien ser perjudicials per la salut, puix que, segons ell, la mala qualitat dels adobs es comunica a les mateixes plantes "como lo nota Duhamel en los Elementos de agricultura, libro 2, capit.3, p. 135"[44]
La conclusió de l'informe de la Junta de Sanitat fou que la brossa no era perjudicial per la salut, puix que aquesta teoria no es podia ratificar. L'informe de la Junta de Sanitat, però, serà desestimat per l'Audiència i, el 15 de febrer de l'any 1785, aquesta demanarà a l'Ajuntament que prohibeixi a les hortes de l'interior de la ciutat adobar amb el producte de les latrines. Per corroborar la demanda, l'Audiència al·lega que les plantes sí que absorbeixen la brossa i, d'altra banda, que el transport de la immundícia causa greus molèsties als veïns per la mala olor i per les exhalacions que deixa anar pels carrers de la ciutat al llarg de tot el recorregut.
L'Ajuntament accepta la prohibició, tot i que emet un document on exposa els seus arguments per assolir que aquesta es revoqui[45]. De les argumentacions en destacarem dues. En primer lloc, l'Ajuntament es declara contrari a l'expulsió de les hortes a l'exterior en benefici de la implantació de les fàbriques d'indianes. Així, l'Ajuntament cita amb reiteració i elogi la prohibició de 1784 referent al trasllat de les fàbriques a fora de la ciutat i l'ordre de no construir més fàbriques a dintre les muralles per motius de salut pública. D'altra banda, l'Ajuntament, basant-se en anàlisis químiques, remarca la utilitat de les partícules químiques despreses en el procés de tintatge puix, aquestes, s'entenia que eren un poderós correctiu dels vapors produïts per la putrefacció dels vegetals i animals[46].

Carbó mineral i manca de fusta.

L'altra material conflictiu des del punt de vista ambiental fou el carbó mineral i el seu ús com a combustible. El seu estudi s'engloba dins les anàlisis dels sistemes energètics proposat pel físic Paul Deléage[47]. Segons aquest, el concepte de sistema d'energia es defineix tant per les característiques ecològiques i tecnològiques de les cadenes de convertidors energètics com per les estructures socials d'apropiació i de gestió de les fonts d'energia i els mateixos convertidors. El sistema energètic així entès és, doncs, la combinació de diverses cadenes energètiques en el sí d'una societat que controla i distribueix aquests recursos.
Seguint la classificació de Mumford, el pas de l'etapa històrica eutèctica a la paleotècnica el trobem amb la substitució del carbó vegetal pel mineral. Aquesta substitució palesa que la intensitat de l'ús de qualsevol combustible és un procés paral·lel a les pulsacions econòmiques. Una idea que ja se suggerí, pel cas britànic, en el clàssic article de William H. Te Brake[48].
En aquest, l'autor exposa com els ritmes de la contaminació responen als cicles demogràfics. Aquests, determinen la demanda de calefacció i, consegüentment, la demanda d'una fusta cada cop més escassa que té com a alternativa més "ecològica" el sea coal[49]. Segons Te Brake, a la ciutat de Londres, ja des del 1257, apareixen queixes per la inhalació del sea coal, per l'"smoke nuisance" que aquest provoca. El problema augmentà amb l’increment de la població i la demanda de carbó a la capital i a altres zones, fins el punt que Eduard I imposà penes a qui l'utilitzés. En el moment que a Anglaterra el problema sembla irresoluble, paradoxalment, se "soluciona" amb la pesta negra i la caiguda de població. Un problema, però, que ressorgirà a partir del 1600 a causa de l'augment de la població.
A Anglaterra, el debat que apareix vers 1600 gira entorn a dues alternatives: sacrificar els boscos i evitar la contaminació del sea coal, o bé utilitzar el sea coal i recuperar els boscos. Un debat que integra les dues perspectives destacades per Bevilacqua l'any 1993 referent a què és la història ecològica: la història de les contaminacions i la història dels recursos naturals[50].
Precisament, el benefici que comporta la recuperació dels boscos és un dels arguments més emprats dins del discurs generat entorn la conveniència de la introducció del carbó mineral en la Barcelona de finals del XVIII -tal i com mostra l'obra de 1786 del naturalista Josep Comes[51], autor de l'obra Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya (1786)[52]. En efecte, Comes elogia a bastament a Anglaterra pel fet que, a través de l'ús del sea coal, aquest país ha aconseguit evitar la pèrdua dels seus boscos.
A Catalunya, l'intent d'introduir el carbó mineral segueix clarament les pulsacions econòmiques i demogràfiques catalanes. La introducció fou precipitada, bàsicament, per tres raons. En primer lloc, per l'escassetat de fusta als boscos propers a Barcelona -per l'extensió de la vinya. En segon lloc, pel seu alt preu -per aquesta època, Vilar[53] constatà en un 300% l'augment del preu de la fusta entre 1740 i els anys finals del segle XVIII, el que interpretà com un clar indicador del desboscament. I, en tercer lloc, per les males condicions d'una xarxa de transports que impossibilitava d'arribar a les muntanyes més llunyanes.
Les millores de les xarxes de transport són necessàries en un moment quan les necessitats creixents de carbó i de materials de construcció (seguint el creixement demogràfic de la ciutat), provoquen l'extensió de l'àrea de subministrament i producció ja des del segle XVI. En efecte, el desboscament i el creixement provocava que cada cop calia més combustible i cada cop en zones més llunyanes, amb el conseqüent augment dels costos en transport[54].
Un estat de les vies, potser, deguda a l'existència de la impossibilitat de tenir tècniques de construcció prou capaces de construir una xarxa que integrés eficaçment les diferents vies -camins, canals- com suggereix l'article de Evans[55]. Així, doncs, amb el tema del transport, s'evidencia que l'escassetat de fusta a Barcelona no es pot entendre sense estudiar l'estat de les tècniques de construcció de les vies de comunicació. Un mal estat que també condicionarà el transport del carbó mineral. El tema dels transports palesa que la tecnologia circula en paquets. En efecte, emprant la tercera llei de Kranzberg[56], un sistema no pot ser estudiat aïlladament, així, cal d'apreciar l'escassetat de fusta amb interacció als sistemes socials, polítics, culturals i tecnològics[57].
Fou l'any 1785 quan el Síndic personer exposà per primer cop que la manca de carbó provenia del creixent consum de llenya per part de les fàbriques de Barcelona i la resta del Principat i per la pressió demogràfica arreu del Principat -que havia provocat la reducció d'uns boscos substituïts per cultius i vinyes i, alhora, havia augmentat la demanda de material de construcció. Per l'Audiència, la solució per evitar la pèrdua total dels boscos era el carbó mineral: "el uso de este carbón ahorrará en gran parte el consumo del de madera, cuya economia es util y necesaria"[58].
La resposta de l'Ajuntament fou la negació de l'escassetat de fusta. Una idea sustentada amb l'argument que la llenya només escassejava en els punts pròxims a Barcelona, però no a l'alta muntanya; puix que el problema es produïa per la manca de transports capaços d'arribar a les zones amb boscos[59].
Al segle XVIII, l'escassetat de fusta i de carbó vegetal generarà plantejaments de gestió dels boscos per part dels il·lustrats[60]. Uns, fan un discurs pessimista i destaquen com l'impacte humà sobre els boscos genera efectes perniciosos i degrada la massa forestal; amb les conseqüents externalitats negatives com el desbordament dels rius. Un discurs que evidencia la progressiva presa de consciència il·lustrada respecte el paper que duen a terme les masses forestals dins de l'equilibri ambiental. Aquests plantejaments el recuperaran els metges del XIX, tal i com exposa Urteaga[61], amb l'objectiu d'elaborar aquell discurs que relaciona salut i existència de masses forestals.
D'altres il·lustrats, empren aquesta visió carregada de pessimisme per legitimar la necessitat de la gestió del bosc, perquè aquest sigui capaç de suplir les necessitats de la Marina Reial. Uns plantejaments il·lustrats paral·lels als suggerits per Grove als tròpics[62]; i precedents del debat desenvolupat a Amèrica entre les idees de Pinchot[63] i les de Muir (1838-1914).
Un segle després de les ordinacions del bisbe de Solsona, Caresmar es lamentarà, a bastament, de l'estat del bosc. En el text, però, Caresmar obvia la responsabilitat de la Marina en el desboscament i, al contrari, destaca com cal una bona gestió del bosc per proveir la Marina, i mantenir les seves drassanes; donat que, segons Caresmar, aquestes no creixerien sense una oferta forestal també creixent.
Caresmar cita com a causes principals de la degradació del bosc el tractament insostenible d'activitats com l'agricultura, la ramaderia o la metal·lúrgia, la construcció civil i el pas de les tropes[64]. A partir del text es pot dir que Caresmar entén que s'ha trencat l'equilibri de la naturalesa: "lo cierto es que en el dia sería muy dificultosa el averiguar si la prodigiosa producción de árboles de mayor utilidad que poblaron en otros tiempos gran parte de los montes de este Principado debe atribuirse a solo un generoso beneficio de la naturaleza o a la industria y cuidados de sus antiguos habitantes; pero debemos tener por cierto que, cuando ellos no cooperasen a su fomento, a lo menos tuvieron la discreción de no embarazar a la naturaleza su regular producción, que es lo que ahora no se experimenta, porque todos cortan árboles y ninguno los planta".
Aquestes paraules evidencien les contradiccions intel·lectuals il·lustrades. El dubte de Caresmar palesa la continuïtat d'aquella visió humanista de la natura, quan l'ésser humà tenia una curiositat davant les meravelles de la terra, una terra que gaudeix del "generoso beneficio de la naturaleza" i, alhora, ens mostra la idea plenament il·lustrada, que copsa la intervenció humana sobre la natura "o a la industria y ciudades de sus antiguos habitantes". Comprensió de l'ésser humà com a agent geogràfic que pot tant ser degradador, com agent restaurador i conservador. En aquest cas, amb una intencionalitat clara, que testimonia l'interès típicament burgès per controlar els recursos del territori. Una idea que s'emmarca dins de la política econòmica de llibertat controlada de tipus neckerià assenyalada per Ernest Lluch[65].
Una política que contrasta amb les propostes de gestió forestal de Manuel Barba i Roca, coetani de Caresmar, que apel·la pel liberalisme en l'administració dels boscos. Un liberalisme o agrarisme mercantilista també present a l'Informe sobre la ley Agrària de Jovellanos de 1795[66]. Que s'imposà a l'anterior Ordenanza de Montes, inspirada pel marquès d'Ensenada, i que seguia la ideologia de caire mercantilista de Colbert[67].
Paral·lelament, també són mostra de l'escassetat els diversos projectes d'individuals que proposen l'aprovisionament de carbó vegetal[68]; així com els projectes de recerca d'alternatives energètiques, que s'evidencien amb documents com la Real Cèdula de 1772 que dona el privilegi al suís Juan Richard per extreure i comerciar amb la turba[69].

Introducció carbó mineral.

La introducció del nou combustible a Catalunya té com a punt de referència el progrés econòmic europeu; com a precipitant, la crisi de finals del XVIII, la crisi de combustibles i la necessitat d'impulsar les industries; i com a element legitimador, la ciència mèdica de la salut pública, recolzada en els avenços químics del moment i el progressiu enteniment de la composició de l'aire. La referència econòmica europea comença a la dècada dels seixanta, amb les anàlisis químiques que tenen com a objectiu comparar la qualitat del carbó català amb el britànic.
Els primers intents d'introducció del carbó mineral es basen sovint en propostes vingudes de França i Anglaterra i portades per particulars. Una transmissió de coneixements que Reynolds i Cutcliffe assenyalen com un dels temes més importants per la història de la tecnologia occidental[70]. L'any 1771 un francès, per resoldre l'escassetat de fusta, proposà que les fàbriques empressin carbó de pedra; també existeix el projecte de Mauguet de la Sablonière per explotar el carbó mineral de Catalunya el 1781[71]; i cal destacar també el projecte de Tomas Perez, qui l'any 1786 envià a la Junta de Comerç, des de Londres, un planell on explicava les tècniques d'un forn de vidre on s'usava carbó de pedra[72]. D'altra banda, també impulsen la recerca de les mines ciutadans catalans residents a l'estranger. Per exemple, Narcis Barrril, ciutadà honrat de Barcelona resident a Anglaterra, és descobridor de les mines de carbó de Subirats.
L'èxit o fracàs d'aquests projectes caldria estudiar-ho dins del seu context de recepció, tal i com indica l'historiador de la tecnologia Rosenberg[73]. Caldria veure, doncs, quina fou la recepció d'aquests projectes per part de les institucions, si s'impulsen i si mai es dugueren a terme o no.
Àdhuc, el referent britànic s'evidencia en les anàlisis químiques del carbó de l'any 1768. Aquest any, la Direcció de Química de la Reial Acadèmia de les Ciències Naturals de Barcelona, elaborà un informe -a requeriment del Comte de Riola- que tenia com a objectiu avaluar les qualitats del carbó mineral de Catalunya -concretament el provinent d'Isona- a partir de la comparació de la composició d'aquest amb el carbó mineral d'Escòcia i d'Anglaterra. La conclusió de l'analítica fou que el carbó d'Isona era d'excel·lent qualitat, puix que tenia igual quantitat de betum que l'escocès i era més pur que l'anglès. L'informe fou llegit a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 5 d'octubre de 1768 per Francisco Llobet, monjo benedictí elegit soci de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts el 1766,

Geografia de les mines.

Des de la dècada dels 70, es tenen notícies de descobriments puntuals de mines de carbó. L'any 1774, el suís Santiago Ferrini descobrí una mina a la zona de Girona[74]. La següent notícia d'un descobriment data del 1780, quan Jaime Noto en trobà una a Sant Sadurní i comunicà el descobriment a la Real Junta de Comerç de Madrid. Un descobriment afavorit pel fet que el 18 d'agost de 1780, l'estat emet una Real Cèdula que té com a objectiu donar gràcies i franquícies a favor de la companyia de Jose de Ulacie y Aguirre i José Sucro, directors de la mina Villanueva de Rio (Sevilla) i, per extensió, a tots els que pretenguessin beneficiar mines de tot l'estat[75].
Amb l'objectiu d'impulsar la introducció del carbó mineral i davant la possible necessitat d'explotar les mines del Principat, el 2 de maig de 1785[76], l'Audiència mana elaborar un rigorós escrutini de tot el territori amb l'objectiu de traçar un mapa del carbó mineral i dels seus propietaris en territori català. L'escrutini l'han de fer el Síndic personer i el Diputat Manuel Berenguer. La demanda de l'Audiència genera una intensa recerca i descobriment de mines
A banda d'estimular la recerca de les mines, l'Audiència també reclamava el lliure comerç del material. Així, l'any 1785[77] exposa que la venda de contraban al port de Barcelona -de carbó mineral provinent d'Anglaterra-, provoca que aquest es consumeixi sense precaució i sense el tractament necessari que indicaven els científics, ocasionant una pudor inaguantable que podia ocasionar efectes contraris a la Salut Pública. Així, tot apel·lant a la salut pública, l'objectiu de l'Audiència és convèncer a l'Ajuntament de la conveniència de liberalitzar l'ús del carbó mineral, per evitar d'aquesta manera la seva venda i distribució sense regulació.
Finalment, el lliure comerç serà atorgat per Real Cèdula el 1792[78], en un document que palesa el desig de la Corona de promoure el progrés de les indústries i, alhora, palesa la prevenció de la Marina per tenir el control del material -tal i com abans s'encarregà de tenir-lo sobre els boscos i l'extracció de fusta. La cèdula justifica la necessitat de facilitar el comerç del carbó mineral a causa de l'escassetat i decadència de la fusta i l'augment del consum de combustibles per part de les fàbriques. Així, tot definint el carbó mineral com a producte de primera necessitat, ordena que les mines siguin de lliure aprofitament -especificant que la Corona té la Suprema Regalía per proveir la Marina[79].

Dialèctica i reacció mèdica.

La dialèctica sorgida arrel la introducció del carbó i dels tints presenta una estructura trífida: política, econòmica i social. La política es genera entre l'Ajuntament i l'Audiència; la social entre els industrials i els veïns; i l'econòmica amb els treballadors del carbó vegetal.
La dialèctica entre l'Ajuntament i l'Audiència es genera per la moderació de la primera, front el discurs progressista de la segona. Unes diferències que ens parlen dels interessos implícits a qui servia cada institució. La primera a les classes propietàries tradicionals i la segona a la nova burgesia ascendent[80].
La dialèctica entre les fàbriques i els veïns és evidenciada per les propostes de solucions institucionals, mèdiques i científiques per resoldre les molèsties ocasionades pel fum del carbó. Uns documents que semblen fer-se per desmuntar la teoria estesa entre l'opinió pública segons la qual els països que empren aquest combustible són insans. En efecte, els informes mèdics i les obres referents al carbó s'esforcen a negar, reiteradament, que les malalties nord europees siguin causades pel fum del carbó mineral. Una argumentació que els metges catalans legitimen a través dels resultats de les anàlisis químiques de l'aire sotmès a la combustió del carbó mineral. Així, els documents tot sovint adopten la postura de la previsió i denoten la voluntat de calmar a uns ciutadans i a unes institucions alarmats pel que podria passar vista l'experiència britànica. A aquest objectiu responen els informes de la Junta de Sanitat -fets a requeriment governatiu-, les anàlisis científiques de la Conferència de química des de 1769 i de la Secció de Química de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts des de 1785, i les monografies dedicades al tema com l'obra del metge Josep Comes[81].
Les referències identificades que evidencien problemes de salut a causa del carbó mineral són dues: una és la referència indirecta citada en un document de l'Audiència referent a l'ús del carbó sense tractament purificador; i, l'altra, és una queixa de 1790 formulada pel convent dels Dominics contra una fàbrica de vidre que utilitzava carbó mineral.
Cal citar també, a banda de les referències als problemes urbans, la presència en els documents del tema de les condicions dels treballadors de les mines. En efecte, el cas dels problemes de salut en l'àmbit laboral són analitzats per Comes[82], qui reconeix que el moment més conflictiu, sanitàriament parlant, és el moment de l'extracció del mineral en les mines. Així, exposa recomanacions mèdiques i tècniques per tal d'evitar perjudicis pels treballadors de les mines, idees que basa en les obres de Henckel, Triewald i Hellot. Una preocupació que podríem emmarcar en les idees que es consideren els precedents de la literatura higienista del segle XIX dedicada exclusivament a les dolences professionals[83]. Un precedent, recordem, emmarcat en un moment d'emergència de la salut pública basada en la ideologia il·lustrada que, seguint Jordanova[84], a partir de la segona meitat del XVIII és un concepte que defineix el control de la pràctica mèdica per part de les institucions.
Un segle després, però, les coses canviaran i les anàlisis sobre les relacions entre el fum i la vida dels treballadors o veïns es faran més crítiques i més generalitzades. Es passa de la valoració de la industria i la sensibilitat social i humana de la il·lustració a les posicions pròpies del romanticisme; quan ja no s'ocultaren les dures circumstàncies dels obrers ni els problemes reals que ocasiona el fum.
La crítica al fum del segle XIX, però, prové de grups que temem pel futur imperial, social i econòmic del seu país. Responen, doncs, a la ideologia higienista, segons la qual calia millorar la salut de les classes treballadores com un mitjà per recuperar l'eficàcia de la mà d'obra productiva, reduir la conflictivitat social i protegir la salut de la resta de la població. Així ho palesen els Smoke Abatemen Groups que proliferen a Gran Bretanya i Estats Units durant el vuit-cents; uns grups treballats per autors com Stradling i Thorsheim[85]. Per aquests grups, el fum, i no pas l'ús del carbó, és emprat com a símbol d'un conjunt de problemes que poden derivar en la inestabilitat social. I és aquesta por la que genera els discursos que clamen per la necessitat de solucions. Un discurs, però, que evidencia que durant tot el segle XIX el desenvolupament industrial és prioritat.
Al segle XVIII, tot i que manca un moviment social generalitzat de control del fum a Barcelona, trobem intents de solució basats en la purificació del fum del carbó feta a través d'operacions químiques. Així, l'any 1785 davant el fet de la venda il·legal de carbó mineral provinent d'Anglaterra al Port de Barcelona, l'Audiència alerta que aquest es consumeix sense precaució i sense el tractament necessari que indiquen els científics -la purificació-, i ocasiona, així, una pudor inaguantable; per la qual cosa adverteix que pot ocasionar efectes contraris a la Salut Pública. Apel·lant a la salut pública, l'objectiu de l'Audiència és convèncer a l'Ajuntament de la llibertat d'ús del carbó mineral, per evitar així la seva venda i distribució sense regulació.
El mateix any, les institucions reiteren la necessitat d'evitar els problemes del fum. Així, el 9 d'abril de 1785, la Junta de Sanitat de l'Ajuntament, concretament els metges Esteve, Balmes i Prat, demanen una anàlisi química a la Reial Acadèmia que analitzi el carbó de pedra -als químics Mollar i Francesc Sala-; amb l'objectiu que l'Audiència pugui dictaminar si el seu ús és o no és nociu per la salut pública[86]. El dictamen serà clarament favorable a l'ús del carbó mineral.
En l'informe[87], els químics descriuen el procés d'anàlisi química. La Junta de Sanitat analitza l'informe dels químics Mollar (considerat com un dels introductors dels nous conceptes de la química moderna a la Reial Acadèmia) i Sala, i conclou que la tasca dels químics ha estat insatisfactòria per no aportar res de nou als seus coneixements.
Segons la Junta de Sanitat, l'informe no aconsegueix analitzar les especificitats del carbó mineral d'Isona, donat que es limita a dir els components del carbó sense indicar les proporcions exactes del carbó català. D'aquesta manera, els metges de la Junta prefereixen deixar de banda l'anàlisi química i extreure les conclusions dels seus propis coneixements, forjats a partir de l'obra de Hoffman, Macquer, Valerius i Moranet. Aquests, segons el Síndic, declaren que l'ús no és perjudicial i, tot i que la manca de costum pot causar molèsties, el mateix costum les farà desaparèixer.
Aquests metges referenciats basaven la seva pràctica mèdica en la terapèutica química i, alhora, la seva citació als textos catalans ens podria proporcionar dades sobre la recepció de les teories químiques de la combustió. Els estudis sobre la composició de l'aire i l'aigua de Macquer, per exemple, facilitaren la tasca de Lavoissier, tot i que mantingué, contra les idees d'aquest, la teoria del flogist. De fet es considera el darrer defensor de la teoria del flogist a França. La seva presència als textos catalans, doncs, potser ens podria dir molt de la recepció de les teories químiques de l'època.
Finalment, a partir dels informes químics i mèdics, el síndic elaborarà un dictamen datat el 27 d'abril de 1785. En aquest, exposa la conveniència que, en un principi, es permeti el seu ús a les cases de camp i a les fàbriques de fora de la ciutat -prèvia purificació. Concloent que, a partir de les observacions de l'ús a aquestes zones, es podria avaluar la seva influència sobre la salut. Així, l'experiència permetria elaborar informes en un futur i ponderar amb més coneixement de causa la conveniència del seu ús a l'interior de la ciutat.
El tema de la necessitat de purificar el carbó és tractat a bastament per Comes[88], que es basa en els treballs i mètodes de Joubert; que tenien l'objectiu de treure la mala olor del carbó a través de l'evaporació de les parts volàtils. Segons el Síndic, a aquest carbó els anglesos l'anomenen coach, i és el més adequat per utilitzar en els brasers i habitacions interiors. I és aquest tipus l'únic que cal deixar entrar a la ciutat. Significativament, Comes cita com a exemple de bon ús del carbó els països que ja l'usen, especialment Anglaterra. D'allà destaca, per una banda, que ha sabut evitar la destrucció dels boscos; i, per l'altra, que l'ús del carbó no ha estat perjudicial, malgrat el discurs creat en contra seu per part de l'opinió pública; opinió pública que ha estès la idea que el carbó és la causa de la consomption. Segons Comes, la causa de la consomption no és el carbó sinó el licor.
Així, doncs, tant per les institucions, com pels químics i pels metges, el carbó mineral no només no és perjudicial sinó que, al contrari, és beneficiós per la salut i, fins i tot, molt més recomanable que el vegetal. Puix que, seguint Comes, el carbó mineral pot acabar amb la pesta, amb les morts sobtades i, alhora, pot actuar com a correctiu de les exhalacions pútrides orgàniques. Una opinió constatada a través de les anàlisis químiques de Mollar i Sala: "es uno de los medios para purificar el aire en tiempo de peste, y por lo mismo que purifica el aire no seria impropio decir que de esta ciudad minoraría las muchas aplopegías que se experimentan"[89]. Una idea que Comes legitima a través de les dissertacions mèdiques i químiques d'autors com Walerio, Hoffman i Morand (assessor honorari del Col·legi de Metges de Lieja), en els informes favorables al carbó mineral de les Reials Acadèmies europees, i en la bona salubritat de ciutats que usen carbó mineral com Alemanya, Escòcia, França i Anglaterra.
A finals del set-cents, el problema del fum tornarà a aparèixer a través de les denuncies contra les fàbriques de vidre. Un problema que rep unes respostes institucionals que mostren com l'interès econòmic s'anteposa al sanitari. A la dècada dels noranta, el problema del carbó mineral sobre la salut es palesarà a les fàbriques de vidre per les nombroses queixes dels ciutadans, entre ells el Rector del Col·legi dels Dominics. L'any 1796, l'Audiència demanà un informe a l'Ajuntament sobre la fàbrica de vidre d'en Ignasi March. L'Ajuntament respongué que els metges, a la dècada anterior, tot i que indicaven que el carbó mineral no era perjudicial, recomanen que era convenient que les fàbriques es traslladessin on no fos perjudicial pels veïns. Malgrat l'informe, les pressions del Corregidor, perquè es mantingués la fàbrica, al·legant els beneficis econòmics d'aquesta, van provocar que restés dins la ciutat. Així, l'Audiència dictaminà que donat que, d'una banda, la fàbrica no causava cap problema per la salut pública i, d'altra, els perjudicis ocasionats als amos amb un possible trasllat eren molt grans, els dos factors eren raons més que suficients per desestimar les queixes del col·legi de dominics i dels veïns que es queixaven: "pues el beneficio público debe ceder al particular y sufrir por aquél una leve molestia, que es lo más que puede producir...". La dialèctica entre els diferents grups socials evidencia la veracitat del discurs de Kranzberg referent al fet que la tecnologia és depenent de les forces externes als emissors o receptors -circumstancies socials, econòmiques, polítiques o culturals-.

Resistències a les innovacions. Ecologisme i moviments socials fruit del canvi tecnològic.

El recel de l'Ajuntament a les innovacions cal entendre'l dins la lògica mèdica i social del moment. La reticència es basa en el temor a la inestabilitat social que podria conduir la destrucció de tot un sistema social i econòmic basat en l'economia del carbó de fusta; per altra banda, cal tenir en compte la precaució davant la possible empitjorament de la salut dels treballadors, la base de l'economia del moment, i dels veïns, amb les conseqüents disturbis socials que el tema provocaria. El cas analitzat ens permet explicar l'ús de la ciència per legitimar les decisions de les polítiques ambientals. I ens permet, també, explicar la repercussió sobre la medicina i la química -i d'aquests sobre la societat- dels canvis científics, polítics i socials. Alhora, ens permet endinsar-nos en la temàtica de les resistències a les innovacions.
Des de la història ecològica s'entén que reconèixer com a moviments ecologistes només aquells sorgits durant els seixanta o setanta és una simplificació. Es reconeix, evidentment, que als anys seixanta es produí l'adveniment de l'ecologisme que ha marcat el segle XX; un moviment que obeeix a la lògica econòmica i social d'aquest segle. La història ecològica, però, advoca que la recerca tingui un perllongament cronològic vers el passat per tal de trobar el caràcter mediambiental dels moviments reformistes socials i dels moviments reticents a les noves tecnologies que al llarg de tota la història han intentat evitar un possible empitjorament de la vida de les classes treballadores o la destrucció de les seves bases socials.
En aquest sentit, els treballs de Mumford posen en dubte la imatge que entén els moviments reticents a les innovacions industrials com a immobilistes i endarrerits. Mumford, així, estimula aquells treballs que estudien la racionalitat de la reticència, treballs com els de Bruland[90], la reinterpretació del ludisme de l'etapa 1790-1800 feta per Randall[91], o la recerca sobre els orígens del moviment ecologista feta per Gottlieb[92].
Kristine Bruland exposa com existeixen grups resistents a les noves tecnologies dins aquelles societats preindustrials que veuen amenaçada la seva economia ecològica i la seva estructura social. En la mateixa línia, R. Gottlieb, troba les arrels del moviment ecologista en els moviments de reforma social del segle passat. Així, traça la història del moviment ecologista des de 1890, a partir de l'anàlisi dels moviments socials del segle XIX sorgits en els mitjans urbans i industrials, endinsant-se en la seva perspectiva conservacionista o ecologista. Per aquest autor, l'ecologisme és un moviment social molt complex que comença en resposta a la industrialització i la urbanització.

[1] R. Etlin, "L'air dans l'urbanisme des Lumières", Dix-huitième siècle, 9, 1977, 123-134; L. Jordanova, "Policing Public Health in France, 1780-1815", T. Ogawa, (ed.), Public Health, Tokyo, Tanaguchi Foundation, 1981,12-32; J.K.Pringle i S.J. Saba, "Language médical et politique locale: l'urbanisme et la santé à Marseille à la fin de l'Ancien Régime", Annales du Midi, 154, 1981, 397-417; J. V. Pickstone, "Death, dirt, and fever epidemics: rewriting the history of British Public Health" T. Ranger i P. Slack, (eds.), Epidemics and Ideas. Essays on the historical perception of pestilence, Nova York, Cambridge University Press, 1992, 125-148.
[2]M. Kranzberg, Innovation at the crossroads between science and techology, Israel, S. Neaman Press, 1989; M. Kranzberg, "Technology and History 'Kranzberg Laws", T.S. Reynolds i S.M. Cutcliffe (eds.), Technology and the West. A Historical Anthology from Technology and Culture, Chicago University Press, Chicago, 1997, 5-20; M. Kranzberg i C.W. Pursell (eds.), Historia de la tecnología, Barcelona, 1981 (1ª edició en anglès de 1967).
[3] N. Feliu de la Penya, Fénix de Cataluña, Barcelona, 1683, 75
[4] En aquesta obra es recomanava reprendre la fabricació de teles a Barcelona, on el blanqueig estaria afavorit pel clima del país. Al XVIII, els prats dels voltants de Barcelona es cobreixen de teles per blanquejar. D'altra banda, Feliu també havia insistit en la necessitat de renovar el decaigut art de tenyir. Tasca que realitzarà la família Canals a finals del XVIII.
[5] No per casualitat, a la mateixa època, la Junta de Comerç estimula i premia a Francesc Javier Anton, de Monistrol de Montserrat, per haver ideat un sistema d'extracció d'oli de les peces de teixit, amb l'objectiu d'emprar-lo en la fabricació de sabó (AHB, Junta de Comerç, 791, vol. 80, ff. 236, 1783).
[6] També autor de: B. Milans, Synopsis formularum medico-chirurgicarum: quibus utuntur medici et chirurgi in generali Barcinonensi nosocomio, Barcelona, Josep Altès, 1749
[7] També autor de: G. Balaguer, Noticia de la epidemia de tercianas que se padeció en varios pueblos del Urgel y otros parages del Principado de Cataluña en el año 1785: formada por orden de la Real Junta de Sanidad, Barcelona, Viuda Piferrer, 1786.
[8] AHB, Polític, Reial i Representacions, 1780, fol. 309
[9] F.J. Brüggemeier, "A Nature Fit for Industry: The Environmental History of the Ruhr Basin, 1840-1990", Environmental History Review, 1994, 40.
[10] J. Radkau, "¿Qué es la historia del medio ambiente?", Historia y Ecología, Madrid, Ayer, 1993, pp. 119-146
[11] Una voluntat copsada per molta documentació de l'època amb obres com la del jurista Ponci Cabanach, Prontuario jurídico y elementos prácticos para exercer el arte de edificar sin agravio del vecino, 1789, que fa referència a les normes legals per construir a Barcelona sense perjudicar als veïns.
[12] P. Güell i Pellicer, Causas de las muertes repentinas y aplopejias, AHMB, Junta de Sanitat, Varia, IX, núm, 5, lletra F.
[13] J. Masdevall, Dictamen del mismo doctor Don Joseph Masdevall, dado de órden del rey sobre si las fabricas de algodón y lana son perniciosas o no a la salud pública de las ciudades donde estan establecidas, escrit el 1784 i reeditat més tard com a apèndix del llibre del mateix autor: Relación de las epidemias de calenturas pútridas y malignas que en estos últimos años se han padecido en el principado de Cataluña, Madrid, 1786.
[14] Memorials conservats a l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, Fons de Sanitat, VI. Vol.14, f. 144-233. Reproduits a A. Zarzoso, Prevenció epidèmica i salut pública a la Barcelona del segle XVIII, treball de recerca, Barcelona, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, Universitat Pompeu Fabra, 1994.
[15] En efecte, en la documentació del darrer quart del set-cents s'evidencia com la Junta de Comerç considera cabdal la col·laboració amb la Real Acadèmia de Ciències i Arts per aconseguir millorar el tintatge a través de les regles de la química. Així, per exemple, en el Memorial del 18 de març de 1783, la Junta de Comerç fa explícita aquesta demanda tot exigint que s'estableixi un diàleg entre l'artista Vinyes i els membres de la Real Acadèmia, especialment amb el seu director, Joan Pau Canals. Una col·laboració que dos anys després conclourà amb la presentació d'un llibre de regles de tintatge; que és presentat amb les següents paraules: "(...)recoge las reglas hechas por los más facultativos y los más habiles en la química, ciencia que es la que debe regir y ilustrar esta rama de tintura. Donde se indican novedades y adelantamientos prácticos dirigidas por las reglas sólidas que prescribe la química." AHB, Junta de Comerç, 660, vol. 67, ff. 259, 1783
[16] F. Carbonell, Elementos de farmacia fundados en los principios de la química moderna. Tercera edición corregida y aumentada. 1805 (Primera edició de 1796).
[17] F. L. Holmes, “Concluding Remarks: Beyond the Boundaries", B. Bensaude-Vincent, Lavoisier in European Context. Negotiating a New Language for Chemistry, Canton, 1995
[18] Segons López Piñero els metge espanyols que, abans d’acabar el segle XVIII, s’ocupen de qüestions de medicina indústrial són tres: López de Arévalo, Masdevall i Ximenez de Lorite (J. Mª López Piñero, Medicina y sociedad en la España del siglo XIX, Madrid, 1964, 111)
[19] Saladrich ens parla d’informes com els de M.Ure segons el qual el treball a les fàbriques, lluny de provocar malalties, enfortia als operaris, J.M. Saladrich, “Higiene del tejedor”, Condiciones de vida y trabajo obrero en la España de mediados del siglo XIX, Barcelona, Anthropos, 1984, 237-243.
[20] J. Masdevall, Dictamen...,17
[21] W. Pagel i A. Debus, "Paracelso y los paraceltistas", P. Laín Entralgo (ed.), Historia universal de la medicina, 7vols., Barcelona, Salvat, 1972-1975; A. Debus, El hombres y la naturaleza en el renacimiento; W.H. Brock, Historia de la química, Madrid, Alianza, 1996.
[22] A. Simon Tarres, El pensament demogràfic a Catalunya, Barcelona, Curial, 1997, 69
[23] J. Nadal, “La indústria cotonera”, Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, Segle XIX, V.3, Enciclopèdia Catalana, 1991, 184-185; A. Sánchez, “La indústria catalana ¿Mito o realidad?”, Revista de Història indústrial 5, 1994, 213-233; J. Nadal, “Sobre l’entitat de la indianeria barcelonina del set-cents”, Recerques 24, 1991, 181-185.
[24]"resulta un aire caliente, poco elástico, denso y cargado de vapores animales y exhalaciones nocibas que fatiga la respiración, relaja el cuerpo y le dispone a mil enfermedades crónicas y agudas que pueden muy fácilmente passar a ser epidemias”(citat a B. López Ayala,"Condiciones de trabajo en las fábricas de indianas de Barcelona durante el último tercio del siglo XVIII", Manuscrits 6, 1987, 126-127.)
[25]Biblioteca de Catalunya, Junta de Comerç, lligall 53, caixa 71, núm 25
[26] Història Econòmica de la Catalunya Contemporània..., vol I, 32
[27] T.S. Reynolds i S.H. Cutchiffe, Technology and the West,..., 35.
[28] “(...)se me parte el corazón de dolor de ver que los más de ellos son los más ignorantes médicos de la provincia, y si fueran otros tal vez no hubiera visto aquella Ciudad en sus esquinas los edictos contra las fàbricas de algodón y lana, y estoy bien persuadido que su población fuera aún mayor de la que es actualmente” (R. Riera, José Masdevall y la medicina española ilustrada, Valladolid, 1980, 176-180)
[29] K. Hufbauer, The formation of the German chemical community,1720-1795, Berkeley, Universitat de California, 97-117
[30] Sobre la recepció de Lavoisier a Espanya, veure: R. Gago i J.L. Carrillo, “A Bibliographical study of the reception of Lavoisier´s work in Spain. Addenda to a bibliography by Duveen and Klickstein”, Ambix 27, 19-25
[31] R. Gago, “The New Chemistry in Spain”, Osiris 4, 190
[32] R. Alier, “La fàbrica d’indiana de la família Canals”, Recerques 4, 1974, 62
[33] Un curs de dos anys de durada -el primer de química teòrica i, el segon, dedicat a la fixació del color en els filats i en els teixits. (F. Cabana, Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Indústrial a Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 241-246)
[34] Sobre la divisió entre química pura i aplicada durant el segle XVIII, veure: C. Meinel, “Theory or Practice? The Eighteenth-Century debate on the Scientific Status of Chemistry”, Ambix 30, 1983, 121-132. Respecte l’activitat de les “Sociedades Económicas”, veure: “Las sociedades económicas de Amigos del País”, M. Sellés, J.L. Peset i A. Lafuente, Carlos III y la ciencia de la Ilustración, Madrid, Alianza, 1988, 129-140, E. Lluch, El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), Barcelona, edicions 62, 1973
[35] J. H. Warner, Againts the Spirit of System: The French Impulse in Nineteenth-Century American Medicine, Princenton, University of Princenton Press, 1998; J.R. Bertomeu Sanchez, “Alumnos españoles en los cursos de química del “Collège de France” (1774-1833), C. Puig-Pla, Actes de les III Trobades d’Història de la ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, SCHTC, 1995, 407-418, A. García Belmar, “Los viajes de españoles a Francia para el estudio de la química (1780-1830)”, Asclepio, 51, 1999.
[36]A. Nieto-Galàn, “Indústria textil e història de la tecnología: las indianas europeas de la primera mitad del siglo XIX”, Revista de Història Indústrial, 9, 1996, 14
[37] J. Masdevall, Dictamen..., 14
[38] AHB, Junta de Comerç, 499, vol. 50, ff. 23, 1785
[39] Biblioteca de Catalunya, Junta de Comerç, lligall 53, caixa 71, 7, Cédula del Rey a favor de Francisco Ribas, 16 gener, 1770
[40] Citat a Història econòmica de la Catalunya contemporànea..., vol I, 32
[41] P. J. Macquer, L’art de la teinture en soie, Paris, 1763
[42] La relació establerta entre la ciutat i el camp a través dels residus no es trencarà fins a la segona meitat del segle XIX amb la construcció del W.C. En aquest moment, s'esdevindrà una fractura irreversible que marca una època en l'ús dels recursos, és el moment en que les matèries fecals i excrements urbans no acaben al camp sinó canalitzats a les clavegueres; fet que, segons Mumford, és un dels elements de contaminació principal dels rius i del mar (L. Mumford, Técnica y Civilización, Madrid, Alianza Editorial, 1979 (3ª edició en aquesta editorial) (edició original en anglès de 1934)
[43] Segons Elisa Badosa era habitual la compra de la brossa de Barcelona per dedicar-los a l'adob. Uns fems que cada cop tenien els preus més elevats. Significativament, els contractes d'arrendament a finals del XVIII ja no incloïen l'adob, el seu preu feia que comprar-los fos poc rendible, fet que produïa la conseqüent degradació de la qualitat de l'explotació agrícola (E. Badosa, Explotació agrícola i contractes de conreu, 1670-1840. Les finques del clergat de Barcelona, Barcelona, 1985.)
[44] J. Caresmar, Discurso..., 178.
[45] AHB, Polític i Representacions, 1785, vol I, sense foliar
[46] AHB, Polític i Representacions, 1785, vol I, sense foliar.
[47] J.P. Deléage, Historia de la Ecología, Barcelona, ICARIA, 1993.
[48] H.T.B. William, “Air, Pollution and Fuel Crisis in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture 16, 1975, 337-59.
[49] P. Brimblecombe, “Attitudes and Responses towards Air Pollution in Medieval England”, Journal of the Air Pollution control Association 26, 1976, 941-45; i per la indústria del carbó a Anglaterra: John U. Nef, The Rise of the British Coal Industry, 2 vols., London, 1932.
[50] P. Bevilacqua, "Las políticas ambientales: ¿qué pasado? Algunas reflexiones", Historia y Ecología, Madrid, Ayer, 1993,
[51] Membre de la Conferència Física (1769) i de l'Acadèmia de Ciències i Arts.
[52] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya, Barcelona, 1786.
[53] P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, vol III, 235-243.
[54] Jaume Caresmar també ens evidencia aquesta mancança. En la seva obra dona rellevància a la necessitat de bastir una xarxa hidràulica de comunicacions. Significativament, en el Discurs de Caresmar se cita un viatger que indica com Espanya no es pot desenvolupar a causa de la inexistència de canals que facilitin el transport. Així, no és estrany que Caresmar elogii a bastament el canal del Llenguadoc. Elogi obvi ja que aquest es fonamenta en una utilitat eminentment basada en el transport (J. Caresmar, Discurso..., 230).
[55]F.T. Evans, "Roads, Railways, and Canals: Technical Choices in 19th-Century Britain", T.S. Reynolds i S. H. Cutcliffe(eds.), Technology and the West..., 130
[56]M. Kranzberg, "Technology and History 'Kranzberg Laws", T.S. Reynolds i S.M. Cutcliffe (eds.), Technology and the West..., 17
[57] Una perspectiva que verifica el discurs de Radkau quant al fet que a partir de l'estudi del bosc es pot fer una història ambiental interdisciplinària i completa. (J. Radkau, "¿Qué es la historia del medio ambiente?...)
[58] BC, Acuerdos, libro núm. 8, 385
[59] AHB, Polític, reial i Representacions, 1786, fol. 554.
[60] Les necessitats de gestió es palesen des de principis del XVII, i evidencien l'existència de la problemàtica del desboscament i la preocupació de la Marina per mantenir el seu proveïment de fusta. El 1606, es prohibeix treure fusta o llenya de Catalunya per la necessitat de la fabricació de vaixells. També en temps de Felip IV s'emeteren ordenances que exigien el monopoli de la fusta per aconseguir l'exclusivitat de construcció de galions de guerra per la Marina Espanyola, com mostra el document reial del 23 d'agost de 1622, que cal interpretar com una concessió a aquelles demandes de certs sectors catalans que demanaven la construcció de galions de guerra a Barcelona (Entretanto que se haze la fabrica de los dichos galeones no ha de auer fabrica de galeones ni navios en el dicho Principado de Cathalunya...: [Carta del rei Felip IV a favor dels Iudici autoritzant la construcció de galiots] UB, Fons antic, 07 03 B-38/5/3-14). D'altra banda, cal esmentar la constatació d'aquests arguments a l'article de J. Giménez Blasco, "La qüestió forestal a Catalunya. Les Ordinacions de 1627", a Actes del Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, 245-253.
[61] L. Urteaga, "Higienismo y ambientalismo en la medicina decimonónica", Dynamis 5, 1985-6, 417-425.
[62] C. Bonneuil, "Crafting and Disciplining... 78.
[63] S.P. Hays, Conservation and the gospel of efficiency: The progressive conservation movement 1890-1920, New York, University of New York, 1959
[64] J. Caresmar, Discurso..., 128
[65] E. Lluch, El pensament econòmic...
[66] J. Prados Arrarte, Jovellanos economista, Madrid, Taurus, 1967; J.H.E. Polt, "El pensamiento económico de Jovellanos y sus fuentes inglesas", a Información Comercial Española, 512, 1976. E. Lluch i Ll. Argemí, Agronomía y Fisiocracia en España (1750-1820), Institució Alfons el Magnànim, València, 1985, Ll. Argemí, Agricultura e Ilustración, Madrid, Ministerio de Agricultura, 1980.
[67] Sobre la llei agraria, veure: G. Anes Alvarez, "El informe de la Ley Agraria y la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País", G. Anes, Economía e ilustración. En la España del siglo XVIII, Barcelona, Ariel, 1972. D'altra banda, seguint Montserrat Duran, Catalunya fou més inspiradora de la llei que no pas receptora de la mateixa, puix les innovacions que proposava ja eren vigents a Catalunya (M. Duran, "El reformisme borbònic i l'agricultura catalana", Manuscrits 11, 1993, 43-59).
[68] Francesc Garcia, un català resident a Roma, oferí proveir Barcelona de carbó vegetal procedent d'Itàlia. La proposta és desestimada per part de l'Audiència, qui considera que en el cas que s'introdueixi l'ús del carbó mineral, les existències de combustible podrien arribar a sobrepassar les necessitats de la ciutat. D'altra banda, també s'ofereix Arnal de Rouan (AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785), comerciant de fusta d'Organyà, qui exposa que seria rendible obrir carreteres i camins per comprar la seva fusta i llenya. La proposta, però, és desestimada; per l'alt preu que suposa el transport, per la impossibilitat de millorar les vies de comunicació i, perquè pretén vendre el carbó d'alzina, roura i rabassa al mateix preu.
[69] El document fa explícita la manca de carbó i llenya declarant que la turba supliria aquesta necessitat. Es qualifica la tasca de Richard d'utilitat pública i s'ordena a tots els territoris que facilitin la tasca del suís i la construcció d'infraestructures necessàries per l'extracció -obrir camins, aportar aigües, etc. Real Cedula de su Magestad y Señores del Consejo, por la qual se concede privilegio exclusivo por doce años à Don Juan Richard, de Nacion Suizo, para que pueda sacar, y vender en estos Reynos la Tierra llamada Turba, y su carbón, bajo de las condiciones que contiene, Barcelona, Thomas Piferrer, 1772.
[70] T.S. Reynolds i S.H. Cutcliffe, "Technology and the Industrial West", T.S. Reynolds i S.H. Cutcliffe, (eds.) Technology and the West..., pp. 23-38.
[71] AHB, Junta de comerç, 289, vol. 34, ff. 23, 1781
[72] AHB, Junta de comerç, 367, vol. 43, ff. 34, 1785
[73] N. Rosenberg, Exploring the black boxe. Technology, economics and history, Cambridge, Cambridge University Press, 1994.
[74] BUB, fons antic, AHB, Político, Real y Decretos, 1785, 146
[75] Real Cédula, 1780
[76] AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785.
[77] AHB, Polític, Reial i Decrets, 1785
[78] BUB, fons antic, 87-3-20-42
[79] També concedeix gràcies per promoure el tràfic i extracció fora del Regne sense cap tipus de càrrega; preveu un programa per millorar les infraestructures del país per tal de millorar el transport i extracció; i, finalment, exposa que cal promoure les escoles de matemàtiques, físiques, química, mineralogia i nàutica.
[80] Segons l'Audiència: "como qualquier novedad aunque tenga maiores ventajas siempre encuentra obstáculos insuperables con pretextos equivodados y discursos fanáticos, parto infeliz de la ignorancia, si no logra el Patrimonio de un poderoso, bajo cuya segura sombra medie en sus principios hasta dejar disipada la niebla de la preucupación" AHB, Polític, Reial i Decrets, 1782, fol. 290
[81] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra..., 50-60
[82] J. Comes, Memoria sobre el carbón de piedra..., 54
[83] L. Urteaga, "Higienismo y ambientalismo..., 422
[84] L.J. Jordanova, "Policing Public Health in France 1780-1815...,
[85] D. Stradling i P. Thorsheim, "The Smoke of Great Cities. British and American Efforts to Control Air Pollution, 1860-1914", Environmental History 35, 1999, 6-31.
[86] AHB, Polític, Reial i Representacions, 1785, sense foliar
[87] AHB, Polític, Reial i Deliberacions, 1785, fol. 322
[88] J. Comes, Memoria sobre..., 43
[89] AHB, Polític, Reial i Deliberacions, 1785, fol. 322 i ss.
[90] K. Bruland, "Patterns of resistence to new technologies in Scandinavia: an historical perspective", M. Bauer, Resistance to new technology, Cambridge, Cambridge University Press, 1995, 280-302
[91] Randall, "Reinterpreting 'Luddism': resistance to new technology in the British Indústrial Revolution", M. Bauer, Resistance to new..., 302-329
[92] R. Gottlieb, Forcing the Spring: The Transformation of the American Environmental Movement, Washington, Washington Island Press, 1995

VERSIÓN EN ESPAÑOL

Humos, vapores, exhalaciones pútridas y malos olores. Movimientos ciutadanos para acabar con el humo y soluciones científico-técnicas (Barcelona, siglo XVIII).

Martí Escayol, Maria Antònia.

Resumen: La presente comunicación analiza los movimientos vecinales que tenían como intención reducir el humo de la ciudad de Barcelona durante la década de los años ochenta del siglo XVIII. Expone la tipología de las quejas de los ciudadanos; las soluciones tecnológicas y científicas sugeridas por diversos profesionales; las normativas y las leyes emitidas por el Ayuntamiento para conseguir el control del aire; y la concepción científica del “aire” que regía todas estas actuaciones. El artículo sigue la línea de la historia de la tecnología urbana y sus relaciones con el medio ambiente y establece paralelismos con las políticas ilustradas de control del aire de Francia, con las políticas de elevación de las chimeneas de los siglos XIX y XX en diversos puntos de Europa y de América del Norte, con los smoke abatement movement del XIX, y con los trabajos que ponen de manifiesto las relaciones entre las crisis energéticas y el aumento de la contaminación.

Desde diversas perspectivas historiográficas, se han señalado las relaciones entre el medio urbano y los elementos ambientales[1] y entre la tecnología urbana y el medio ambiente.[2] Concretamente, el presente estudio, se centrará en el análisis de la contaminación atmosférica. Un tema que ya fue tratado por Lewis Mumford y que, desde entonces, ha generado gran volumen de bibliografía.[3] Para la edad media y la época moderna han sido un punto de referencia los análisis de la contaminación de la ciudad de Londres y su crisis energética asociada.[4] Para la época de la Ilustración han tenido gran relieve aquellos trabajos que han destacado la convergencia entre las instituciones científicas y las instituciones políticas para formular los proyectos de saneamiento del aire.[5] En el siglo XIX, el tema se ha centrado en los smoke abatement movement, movimientos que utilizaban el humo como símbolo de un conjunto de problemas que estaban en el origen de la inestabilidad social. Asimismo, para esta época, se ha destacado la efectividad del uso de la tecnología para reducir la contaminación, en contraposición a la escasa efectividad de las leyes a causa de la gran multitud de fábricas domésticas contaminantes.[6] Mientras que, sobre el siglo XX, se han investigado profusamente las leyes de control de la contaminación, la tecnología utilizada para reducirla y los esfuerzos para concienciar a la población de sus peligros.[7]
En el presente artículo, el análisis de diversas series documentales conservadas en el Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona nos permite conocer los elementos relacionados con los procesos derivados de las quejas presentadas en Barcelona en la penúltima década del siglo XVIII. En primer lugar, se comunicaban por escrito al Ayuntamiento. Una vez recibida la protesta, el Ayuntamiento elaboraba tres informes. El primero era una averiguación realizada por el mismo Ayuntamiento, cuyo objetivo era constatar que las quejas tenían fundamento. Se realizaba a través de entrevistas con los propios vecinos y de un análisis visual del lugar de los hechos. El segundo informe tenía como finalidad analizar el lugar desde el punto de vista arquitectónico y, por tanto, se delegaba su realización a los arquitectos o maestros de obras, que practicaban una inspección escrupulosa del lugar de los hechos (fábricas, casas o habitaciones). Por su parte, el tercer informe, que tenía como objeto analizar el lugar desde el punto de vista científico, se delegaba a los médicos, a los químicos o a quien correspondiese y se realizaba a través del análisis científico del material que originaba la denuncia (tinte, carbón, jabón, cobre, etc.). Finalmente, el Ayuntamiento recibía todos los informes, los evaluaba, determinaba las soluciones tecnológicas pertinentes y establecía las órdenes y las medidas que consideraba más apropiadas. Todo lo cual, se comunicaba directamente a los implicados.[8]
A lo largo de la década analizada y a partir del objeto que las motivaba, hemos establecido cuatro tipologías de quejas. Un grupo serían las quejas motivadas por las fábricas de jabón (tanto el blando como el de piedra); otro grupo está compuesto por las fábricas de indianas; el tercero por los humos producidos por el carbón (tanto el vegetal como el mineral); y el cuarto por la refinación de cobre. Por lo que se refiere al aspecto formal de estas denuncias, debemos señalar que no hemos encontrado ninguna presentada a título individual. Diez de las quejas fueron formuladas por grupos de vecinos, otras diez por conventos y cinco por los propios trabajadores.[9]
En estas quejas, se alegan continuos desmayos y molestias respiratorias producidos por los malos olores y los humos, molestias por el ennegrecimiento de los muros y el temor a posibles incendios por el excesivo calor acumulado en las paredes. También se denuncia la falta de luz en las instalaciones fabriles y ciertas prácticas que provocan disminuciones adicionales en la intensidad de luz disponible. Los demandantes exponen que estas molestias les impiden desarrollar su vida con normalidad y, en el caso de los conventos, les obligan –en más de una ocasión– a dejar sus oraciones y cantos.[10]
Hasta finales del siglo XVIII, el aire era un elemento homogéneo e inerte y todos los gases eran “aires” que podían estar contaminados por vapores y olores que lo impurificaban temporalmente y podían provocar enfermedades. Las cuales, según la mentalidad de la época, se originaban en las condiciones del “entorno” y, en especial, de la presencia de “aires” mortíferos o sofocantes. Precisamente, la creciente emisión de gases –a causa del aumento de las actividades fabriles– creó la necesidad de comprender la naturaleza de estos “aires”, para analizar sus efectos sobre el cuerpo humano y los otros elementos de la naturaleza, especialmente los animales y vegetales destinados a la alimentación. De esta manera, a lo largo del siglo XVIII, las emanaciones plantearon un reto para los investigadores. Los gases empezaron a ser investigados como elementos con entidad propia. Y, así, a lo largo del siglo, se irá dilucidando su composición y, consecuentemente, las condiciones del “entorno” y su efecto sobre la salud humana. No es de extrañar, pues, que los científicos –particularmente los médicos y químicos– se convirtiesen en esta época en el punto de referencia no sólo de las soluciones tecnológicas, si no también de las legislativas.

Arriba las chimeneas.

Durante la década estudiada, uno de los puntos de discordia principal fue la emisión de humo por parte de las fábricas domésticas de jabón. El primer bloque de quejas a este respecto se produjo a finales de 1782.[11] El humo y los malos olores, fácilmente mensurables a través de los sentidos, eran los principales motivos de las quejas que exponían los ciudadanos. Desconocemos si ante estas primeras protestas se realizaron los informes pertinentes por parte de arquitectos o científicos. Pero sabemos con certeza que éstas derivaron en la orden del 17 de octubre de 1782. Según la cual, se prohibía la fabricación de jabón de piedra dentro de la ciudad y se obligaba a su traslado fuera de las murallas. Los documentos justifican esta decisión con el argumento que –al ser hervido– el mencionado jabón (elaborado con un aceite de origen animal) desprendía unos olores extremadamente molestos y, por lo tanto, perjudiciales para la salut.[12]
Al cabo de dos años, en 1784, se reprodujeron las quejas. Concretamente, las presentaron grupos de vecinos de las calles del Carme, Hospital, Tallers, Condal, Carders i Mirallers. Son especialmente reiterativas las denuncias de los vecinos de la calle Condal (donde estaba la fábrica de Feliu Permanyé) y las de las monjas mínimas. Vecinos y monjas se quejan de los humos, del oscurecimiento del ambiente, de los malos olores… y de los perjuicios que todo ello comporta para los edificios y las personas.[13] Ante las quejas, el Ayuntamiento procedió a una averiguación para comprobar si eran justificadas.
Por lo que respecta al jabón de piedra, al observar en una primer análisis que no se cumplían las normativas de 1782, el Ayuntamiento obligó al traslado de las fábricas que elaboraban este tipo de material. Y, posteriormente, en relación al jabón blando, protagonizó un gran despliegue de profesionales destinados a elaborar informes sobre cada denuncia presentada contra los lugares donde se fabricaba. Los profesionales elegidos fueron médicos,[14] arquitectos y maestros de obras.
Los médicos realizaron dos informes. El primero de ellos se basa en una inspección in situ de todo el proceso de elaboración del jabón.[15] Para ello, hacen el seguimiento de cada parte del proceso, durante 48 horas. El primer paso de fabricación consiste en mezclar, en el suelo y con la ayuda de algún instrumento de madera, la cal con la ceniza y el agua. Aquí, los médicos advierten que se levanta mucha cantidad de polvo, que se cuela por las paredes y llega a los pozos del agua destinada a beber o cocer alimentos. Y esto los médicos lo apuntan como especialmente peligroso, pues podría contaminar el agua de todo el bloque de pisos, produciendo disentería y otras enfermedades. Para solucionarlo se aconseja tener los pozos de agua protegidos con puertas cerradas o vidrieras. En este sentido, los médicos citan como especialmente peligroso el caso de la fábrica de Jacint Ombrabella. Ésta solo está ventilada por una puerta que conduce directamente al pozo del boticario de nombre Costo. El boticario, quien usa el agua para elaborar medicinas, al usar agua de un pozo que recibe todos los vapores de la fabricación del jabón, podría llegar a contaminar toda la población de Barcelona.
En el segundo paso de la fabricación, la mezcla se deja durante 30 horas en una cuba para que se produzca la lejía. Aquí se advierte que es peligroso el hecho de tirar la lejía sobrante en los albañales y letrinas. Según los médicos, tirándola en los albañales se podría contaminar toda el agua de la ciudad. Y, tirándola en las letrinas se podrían producir explosiones, a causa del aire inflamable que a veces se acumula en ellas. A este respecto los médicos no exponen ninguna solución.
En el tercer paso, cuando se traslada la cal y la ceniza sobrante fuera de la ciudad, no se advierte peligro alguno. Por su parte, el cuarto paso consiste en mezclar la lejía con aceite (vegetal, para el jabón blando, o animal, para el de piedra), y hacerlo hervir durante 24 horas en una caldera con el fondo recubierto de cobre. Durante este proceso, según los médicos, es peligroso el vapor que se emite, que perturba la pureza del aire de los vecinos con malos olores. Para solucionar esto los médicos aconsejan poner una campana que conduzca el vapor directamente hacia la chimenea. También se advierte que es preocupante el ennegrecimiento y las elevadas temperaturas que se producen en las paredes de la chimenea y en las paredes medianeras cercanas a ésta. Las elevadas temperaturas les preocupan por los posibles incendios que podrían provocar; y el ennegrecimiento por no saber con certeza el efecto de este hollín sobre la respiración. Por esta razón recomiendan que se realice una periódica y exhaustiva limpieza de las paredes interiores y exteriores de las chimeneas.
Asimismo, los médicos destacan que es muy importante tener el almacén de la leña bien cuidado y limpio para evitar un incendio. La conclusión del informe médico es que ninguna de las operaciones efectuadas para la fabricación del jabón blando daña la salud ni del fabricante ni de los vecinos. Siempre y cuando todo se realice correctamente, atendiendo a las preocupaciones que han indicado.
En todo el informe se advierte una gran preocupación por los incendios, un sentimiento generalizado en todas las ciudades de la época. El temor derivaba de los grandes incendios ingleses de finales del siglo XVII y principios del XVIII y que precipitaron, en Inglaterra, la reconstrucción de los edificios con materiales más resistentes y, a la par, más sanos. Esta reconstrucción, según algunos historiadores, incidió en la mejora de la higiene doméstica y fue uno de los elementos que explicarían el declive de la mortalidad adulta en la Inglaterra del siglo XVIII.[16] En este mismo sentido, entre otros casos, cabe citar que en 1786 los vecinos de Barcelona pedirán que se revise y, si es necesario, se reconstruya con materiales nuevos y más resistentes el edificio del “pastim” (el edificio donde se elaboraba el pan). Un edificio de vigas y paredes antiguas, construido con madera carcomida y sometida constantemente al calor de las fraguas. Los vecinos consideran el edificio como una constante amenaza para la seguridad de toda la ciudad.[17]
El segundo informe de los médicos referente a las fábricas de jabón, se elabora a partir de una encuesta entre los vecinos que habitan cerca de las fábricas, con el fin de analizar la existencia de enfermedades y su tipología. El informe no recoge enfermedades aparentemente graves. Solamente pequeños episodios de molestias en el aparato respiratorio y en los ojos. Molestias derivadas de los humos y los malos olores. En este informe, los médicos reafirman que las fábricas de jabón blando no serían perjudiciales ni ocasionarían ningún tipo de molestia si el procedimiento de fabricación se realizase de una manera correcta.[18]
Por otro lado, el informe de los arquitectos y maestros de obras se basa en la revisión fábrica a fábrica de la totalidad de sus elementos arquitectónicos. Haciendo especial atención a las calderas, las chimeneas, los lugares donde se enciende el fuego, los lugares donde se guarda la leña y las paredes medianeras.[19] El maestro de obras elegido para realizar el informe fue Joan Garrido y el arquitecto fue Pau Mar.
Estos informes de los arquitectos toman como base jurídica y legal la obra de Ponç Cabanach, Prontuario Jurídico y Elementos prácticos para exercer el arte de edificar sin agravio del vecino (Barcelona, 1782). El escrito de Cabanach estaba basado en el derecho civil catalán, concretamente en la serie de privilegios reunidos en las denominadas Consuetuds de la ciutat de Barcelona, sobre les servituts de les coses, e honors, vulgarment dites den Sanctacilia; en la medicina de Louis Moréri (1643-1680); y en el discurso sexto del tomo primero de Teatro crítico universal de Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764), titulado “Régimen para conservar la salud”.
Los arquitectos, para evitar la acumulación de desperdicios aconsejan la construcción de un tanque capaz de contener los desperdicios de un solo día que obligase a vaciarlo diariamente. Para evitar los inconvenientes del humo la solución sugerida es, basándose en las Constitucions de Sanctacilia, prohibir la construcción de las fraguas en pared común; construir una campana que condujera el humo hasta las chimeneas; y elevar las chimeneas para conseguir que fuesen más altas que las casas de alrededor y ayudar a dispersar los humos y gases lejos de los centros habitados. Aunque, citando la obra de Cabanach y las Constitucions, especifican que la elevación no es un remedio suficiente en aquellos lugares donde los vientos no trasladan con fuerza el aire o bien donde estos vientos pueden retornar el humo a las casas. La política de elevar las chimeneas fue adoptada en muchas ciudades a lo largo del siglo XIX y XX. Recordemos, por ejemplo, los casos de la Cuenca del Ruhr en el siglo XIX o la política de elevación dictaminada en las Clean Air Acts de 1956-68 en Londres, en respuesta al Great London Smog de diciembre de 1952.[20]
Asimismo, los arquitectos también recomiendan fortalecer las chimeneas y las paredes medianeras –tanto de la estancia de la caldera como del almacén de la leña– con materiales adecuados, como la madera sólida (recomendando seguir los métodos ingleses para fortalecer los árboles destinados a la construcción),[21] la piedra o los ladrillos de alta calidad, capaces de resistir el calor continuado y evitar, así, los incendios.
Finalmente, el Ayuntamiento recibe todos estos informes y los evalúa en una comisión especial que procede a elaborar las conclusiones del caso. Para las fábricas de jabón de piedra, el Ayuntamiento emite un informe donde se renueva la prohibición de elaborar este tipo de producto dentro de la ciudad. Obliga que se trasladen fuera de la ciudad, en parajes espaciosos y ventilados donde no incomoden a ningún vecino. Y, para buscar el lugar más adecuado, se solicita un informe a la Junta de Sanidad.
Los médicos de la Junta de Sanitat dibujan un mapa donde señalan como lugar más adecuado para la fabricación la zona de la Barceloneta (la zona de levante de la ciudad). Pero, con este informe, se abre un nuevo contencioso entre el Ayuntamiento y los jaboneros, pues éstos se niegan a trasladarse a esta zona. Según ellos, el terreno de la zona, muy arenoso, les haría imposible erigir edificios sólidos. Y el clima de la zona, muy húmedo, les causaría perjuicios sobre su salud y sobre la calidad del material. Como respuesta, el Ayuntamiento les recomienda que se instalen provisionalmente donde les recomiendan los médicos, en espera a recibir nuevas instrucciones cuando los arquitectos hayan dado su parecer.
Para las fábricas de jabón blando, el Ayuntamiento obliga a realizar las precauciones expuestas por los médicos y aconseja llevar a cabo las reformas sugeridas por los arquitectos, indicando como obligatorio la elevación de las chimeneas.
La misma solución de alargar las chimeneas será la recomendada en 1783 para la fábrica del gremio de latoneros, en la calle Fonollar, después que los vecinos de dicha calle presentasen un memorial de protestas a raíz de las molestias que les causaba el humo y los malos olores. La chimenea de los latoneros se amplió en 12 palmos.[22] Y, igualmente, este será el remedio utilizado a finales de la década ante las quejas por las emanaciones causadas por las fábricas de refinar cobre. Sobre estas fábricas encontramos denuncias en octubre de 1786, en mayo de 1787 y en marzo de 1788. Ante las quejas, el Ayuntamiento elaboró memoriales donde se informaba del estado de salud de los vecinos, y se incluían las investigaciones hechas del lugar de los hechos por parte de los maestros de obras y de los médicos. En el caso de la fábricas de cobre, los médicos indicaron que éstas no eran perjudiciales para la salud de los vecinos y solamente se tenía que llevar a cabo la recomendación de los maestros de obras: elevar las chimeneas.[23]

Las molestias de la química.

Otro de los contenciosos ambientales de la época tuvo como origen las fábricas de indianas. Uno de los problemas que ocasionaban las instalaciones de indianas se producía durante el proceso de secarlas, antes de proceder a su estampación. Así lo muestran las quejas del año 1782. En este año, grupos de vecinos exponen ante el Ayuntamiento que cuando los fabricantes cuelgan las indianas, éstas provocan embarazo a la vista, impiden la libre circulación del aire –ocasionando problemas de respiración–, imposibilitan el paso de la luz y crean riesgo de accidente al poder asustar a las caballerías que pasan por las calles. Estas quejas provocan que el Ayuntamiento se replantee el Plan de Policía de 1770, según el cual los estendedores y empalizados estaban permitidos. Según palabras del mismo Ayuntamiento, el aumento de la cantidad de fábricas juntamente con su dispersión por las calles más céntricas, obliga a restringir el número de fabricantes que puedan colgar sus materiales. Se decide que solamente lo podrán hacer aquellos que soliciten permiso con anticipación. El Ayuntamiento, en este caso, apoya las quejas de los vecinos añadiendo que las indianas colgadas perjudican el hermoseo público “tan recomendable en una ciudad como Barcelona, concurrida de extranjeros y habitada de nacionales de buen gusto”.[24]
Otro disturbio que ocasionaban las fábricas de indianas está en relación con el proceso de tintado. En 1781, el doctor Pere Güell Pellicer (1712-1791) pidió el traslado de las fábricas de algodón y lana a las afueras de las murallas por la toxicidad de los ingredientes con que se trabajaba. A raíz del informe, el Ayuntamiento prohibió la construcción de más fábricas dentro de las murallas. Pero, en 1784, Josep Masdevall (1740-1801) elaboró otro informe para revocar la prohibición y lo consiguió. El texto de Masdevall es una defensa de la química como ciencia aplicada a la medicina y a la industria. Era una justificación de la utilización de los tintes como método no solo no perjudicial sino incluso beneficioso para la salud, por fortalecer el cuerpo y proteger de las enfermedades. A raíz del texto de Masdevall, pues, el Ayuntamiento permite la erección de nuevas fábricas dentro de la ciudad.
Sin embargo, a partir de este momento, el Ayuntamiento insiste en que se tendrán que cumplir una serie de requisitos para la instalación de nuevas fábricas. Es decir, se podrán instalar nuevas fábricas siempre y cuando su localización “deje atendidos la comodidad de los habitantes, el desembarazo de la ciudad y la libertad de las fábricas de algodón y lana”. Para conseguir estos tres objetivos el Ayuntamiento pide que antes de dar cualquier permiso de abertura de una fábrica se realice un informe que analice con detenimiento el clima y la situación del lugar. Haciendo especial atención a los vientos y a la humedad de la zona. Así, como medida general, se sugiere que no se hagan fábricas donde el agua pueda quedar embalsada. Ni tampoco donde el viento pueda llevar los vapores, humos y malas olores hasta las zonas más habitadas de la ciudad.
Se cita como particularmente inadecuada la parte de poniente, entre la montaña de Montjuic y la ciudad, donde los vapores podrían remitirse dentro de la ciudad a través del viento. En cambio, se recomienda la construcción de fábricas detrás de la montaña, donde, según la documentación, la montaña de Montjuic protegería los habitantes de la ciudad. Al erigirse como un muro que impedía el paso de los humos y vapores perjudiciales.[25] El Ayuntamiento también recomienda mantener entre las murallas y la ciudad un espacio libre para no “echar a perder la hermosura y delicia del paseo”.[26] En el mismo documento, el Ayuntamiento se lamenta reiteradamente de la poca extensión de la ciudad, a causa del corsé que suponen las murallas. Significativamente, cincuenta años más tarde, en 1840 el Ayuntamiento de Barcelona convocaría el concurso que pretendía premiar la mejor respuesta a la pregunta “¿Qué ventajas reportaría Barcelona y espacialmente su industria, la demolición de las murallas que circuyen la ciudad?”. Pedro Felip Monlau fue el ganador del concurso. Este médico recomendaba el traslado de las fábricas a las zonas rurales bien comunicadas, dejando para la ciudad las actividades comerciales financieras y culturales.

La crisis energética. Del carbón vegetal al mineral.

En el año 1785, las quejas relacionadas con la contaminación atmosférica tuvieron como centro de atención el carbón vegetal y el carbón mineral. Una vez más, las quejas volverán a ser emitidas por grupos de vecinos. Y, como novedad, nos encontramos con protestas expuestas por los propios trabajadores. Estos últimos denuncian la estrechez del espacio donde deben trabajar y su falta de ventilación. Y, además, protestan por los altos precios de los alquileres de las casas de la ciudad y por la alarmante expansión de las fábricas de algodón. Los trabajadores alegan que, como no pueden permitirse un espacio amplio y deben trabajar en lugares reducidos, sufren problemas de respiración a causa de las fraguas y la escasa luminosidad. Su petición es que se les deje trabajar en el espacio de las aceras de delante de sus fábricas. Las quejas de los trabajadores a causa de las molestias del carbón se producen en 1785, 1787 y 1788.
Las lamentaciones de los vecinos y los propios trabajadores ante las molestias producidas por el carbón derivan, esta vez, en la elaboración de informes médicos y químicos. Estos profesionales tenían que informar sobre las características y la composición de distintos tipos de carbón procedente de las diferentes minas descubiertas en el territorio catalán a lo largo del siglo.
Como preámbulo a los análisis científicos y para justificarlos, el Ayuntamiento expresa los temores por una incidencia sobre la salud, que ya se ha observado en algunas ciudades de Europa. Y, simultáneamente, pide a los profesionales que busquen un remedio a las molestias del carbón, atendiendo a la gran necesidad de él que tiene la ciudad de Barcelona. Ante el estado decadente de los bosques, a causa del creciente consumo de madera para la construcción y de leña y carbón vegetal para la combustión por parte de las fábricas y la creciente población, el Ayuntamiento declara que es imprescindible encontrar una solución científica a los problemas originados por esta fuente de energía.
El temor de los efectos nocivos del carbón no era infundado. En el siglo XVIII, proliferó la bibliografía dedicada a las enfermedades producidas por el carbón, desarrollándose así la literatura entorno a la salud de las personas que trabajaban con el carbón, ya fueran mineros, obreros de fraguas o deshollinadores. Esta literatura seguía la línea del De Re Metallica de George Agrícola (1556), en el cual se tratan diversos puntos relacionados con la minería; de la obra de Paracelso de 1567 acerca de la tisis y otras enfermedades de los mineros; y de Bernardino Ramazzini, De morbis artrificum diatriba, en la cual analiza más de 54 profesiones y sus enfermedades más características.
En 1705, Friederich Hoffman destacó los peligros de una exposición prolongada al carbón vegetal, a parte de hablar sobre la intoxicación plúmbica. Por su parte, el estudio de Percival Poot de 1775 generó alarma a nivel europeo al descubrir la aparición de cáncer de escroto en algunos limpiadores de chimeneas. La obra de Jonas Hanway, describió las penas de los "muchachos trepadores" que limpiaban las chimeneas del Londres del siglo XVIII. Y la obra de Williams, quien describió la intoxicación por monóxido de carbono, hizo hincapié en asegurar la ventilación necesaria en sistemas de combustión, logrando que Peel solicitese al Parlamento Inglés la reglamentación del trabajo en las fábricas.
En este caso, los informes que el Ayuntamiento de Barcelona pidió a los químicos de la ciudad son esenciales para comprender la concepción del aire en esta época. En el informe químico se destaca que, para hacer un análisis completamente correcto de cada tipo de carbón y su efecto sobre la salud, sería necesario disponer de la Máquina Pneumático-Química de Priestley. Pero, lamentablemente, según los químicos, Barcelona no disponía de esta máquina por motivos económicos. A pesar de todo, los químicos exponen que el carbón mineral es perjudicial para la salud, a menos que se proceda a su purificación –con el objetivo de sacar el “tufo y evaporar las partes volátiles perjudiciales”. Esta purificación se haría formando pilas de carbón tapadas con tierra y quemándolas. En caso de no purificar el carbón se produce “aire flogisticado”, lo que puede resultar letal para trabajadores y vecinos.
Uno de los motores del desarrollo de la química en el siglo XVIII –el siglo de la denominada “Revolución química”– fue, precisamente, el interés por el aire y su composición. Hasta finales de aquel siglo, el aire era considerado homogéneo e inerte. Los vapores y olores lo impurificaban y no participaba de las reacciones químicas. En la época, la combustión se explicaba a partir de la teoría del flogisto formulado por Georg Ernst Stahl (1660-1734). El flogisto era una sustancia imponderable que formaba parte de los cuerpos combustibles. Cuanto más flogisto tuviese un cuerpo, mejor combustible era. A lo largo del siglo XVIII, se va desarrollando los estudios de los gases y muchos de los químicos que contribuyen al abandono de la teoría del flogisto interpretan sus resultados experimentales dentro de su marco conceptual. Uno de estos científicos fue Joseph Priestley (1733-1804), quien acuñó los términos de “aire flogisticado” y “aire desflogisticado”, usado en el documento de los químicos barceloneses. El aire flogisticado que según los químicos barceloneses se conseguía con la combustión del carbón, era según Priestley un aire saturado de flogisto, por lo que la combustión o la respiración no podían producirse en él, pues ambas reacciones suponían un desprendimiento de flogisto. El aire “desflogisticado”, por su parte, era el carente de flogisto, en el cual la combustión era favorecida porqué el flogisto podía desprenderse. Este aire desflogiticado es lo que Lavoisier denominó, más tarde, oxígeno. Por lo tanto, según los químicos barceloneses, un aire saturado de los humos de un carbón no purificado sería un aire sin oxígeno.
Entre los informes que se generaron a instancias del Ayuntamiento encontramos la obra del naturalista Josep Comes quien escribió, en el año 1786, la obra Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya (Barcelona, 1786). En ella exponía la conveniencia del uso del carbón mineral como alternativa al carbón vegetal, en aquellos momentos escaso y caro. Comes, basándose en análisis químicos realizados en laboratorio (de un aire sometido a la combustión del carbón mineral), niega que este combustible fuese perjudicial para la salud. Comes, junto con los químicos Mollar y Sala, expone que el único requerimiento para evitar que el carbón fuese insalubre era su purificación, mediante la cual se conseguiría evitar su mala olor. Comes también niega que el carbón fuese la causa de la tuberculosis (una idea extendida en la Europa del momento). Según Comes –siguiendo la misma línea argumentativa del doctor Masdevall–, el carbón no solo no era perjudicial sino que era beneficioso para la salud: podía acabar con la peste, las apoplejías y era un efectivo correctivo de las exhalaciones pútridas orgánicas.[27]
Josep Comes cita el caso de Inglaterra como referente a seguir para impulsar y promocionar el uso del carbón mineral en Cataluña. En Inglaterra, siguiendo su obra, uno de los principales logros fue conseguir, a través del uso del carbón mineral, el evitar la pérdida de los bosques.
Aquí, pues, se une crisis energética y contaminación, en un caso paralelo al inglés estudiado por W.T. Brake, para quien si bien la crisis energética de la edad media y los problemas de insalubridad provocados por el carbón se esquivaron con la alta mortalidad producida por la peste, la crisis energética del siglo XVII se superó a través de la tecnología, con la adopción del carbón mineral en substitución del vegetal.[28]
En Cataluña, como zona proveedora de la marina, el mantener la masa forestal era un tema muy relevante. La recuperación y regeneración de los bosques era un objetivo clave en la gestión de la Monarquía española. Ya en 1606, se prohibió extraer madera o leña de Cataluña y en tiempos de Felipe IV se emitieron ordenanzas que exigían el monopolio de la Marina Española sobre la madera. Durante este mismo periodo, Jaume Caresmar se lamentaba de la rotura del equilibrio de la naturaleza que había comportado la mala gestión del bosque, su explotación y la no replantación de especies.[29]
Otro ámbito donde se adentra Comes es en la salud de los trabajadores de las minas. Para este tema, se basa en las investigaciones de los científicos del siglo XVIII Henckel, Triewald y Hellot. La obra de Comes es, en este sentido, un catálogo de recomendaciones médicas y técnicas para evitar los perjuicios de esta profesión y se puede calificar como un precedente de la literatura higienista del siglo XIX.
En el mismo año 1786, otros informes realizados a instancias del Ayuntamiento fueron los de los químicos Mollar, Sala y Guardia. Éstos realizan un trabajo donde apuntan que han contactado con otros países donde el carbón mineral está en uso y éstos les han comunicado que el carbón no causa ningún mal. Al contrario, según los datos obtenidos en el extranjero, el carbón puede se corrector de ciertos ambientes pútridos. Y, así, lo confirman los médicos y químicos barceloneses, quienes exponen que el carbón posee un gas ácido sulfuero volátil que actúa como un poderoso correctivo de los vapores corruptos producidos por animales y vegetales. Además, indican que el “olor bituminoso” disipa las excesivas "humedades y la crasitud" de la atmósfera y también causa pureza y elasticidad del aire de lo que resulta la exterminación de la corrupción. Por estas razones, según sus informes, el uso del carbón, siempre purificado, sería de gran utilidad para reducir las apoplejías de la ciudad.
La preocupación por la exhalaciones corruptas orgánicas no era casualidad. En los mismos años, encontramos abundantes quejas por las molestias ocasionadas por el material de las letrinas. Este material molestaba, especialmente, cuando se transportaba hasta los huertos para ser aprovechado como abono. Acción que, a su vez, provocó el debate sobre si éste material traspasaba a las plantas o no. En sus documentos, el Ayuntamiento, –según el cual “(…) así como va creciendo el público es menester no despreciar el cómo se ha de abastecer”– expone que no quiere rebajar la calidad de los alimentos que nutren la ciudad. Y, por esta razón, prohibió el uso del material de las letrinas como abono de los huertos del interior de las murallas. Pero, ante las protestas de los hortelanos (quienes alegan tener que abonar más por tener cada vez menos terreno por el rápido avance de las fábricas de indianas), pidió un informe a los médicos de la ciudad para que solucionasen el problema. Los médicos declararon que no existían pruebas que la planta recibiese la substancia que la nutre y por tanto no era perjudicial el abono con el material de las letrinas.[30]
Finalmente, sobre la cuestión de la salubridad en el trabajo, el Ayuntamiento emitió un dictamen, según el cual –para evitar la estrechez de su espacio de trabajo y la mala ventilación– los trabajadores podían ocupar parte de la acera (en un medida que dependía de la amplitud de la calle).

Conclusiones.

Significativamente, en los primeros números editados del Diario de Barcelona, del año 1792, se constata la gran repercusión pública que tuvo el tema de la contaminación atmosférica durante las décadas finales del siglo XVIII. El Diario de Barcelona destacó, en sus primeros números, por su atención a los temas científicos y tecnológicos, con la clara intención de promover la industria y el fomento de la economía. Tratando así, temas de metodología industrial, de químicas y arte del teñido, de usos de maquinarias, de usos de diferentes fuentes de energía, etc. Pero en todos y cada uno de estos artículos estaba presente el peligro que podía ocasionar una mala manipulación de los elementos. Así, por ejemplo, si bien se describen técnicas de blanqueo con agua oxigenada[31] o de teñido de tejidos,[32] se remarca que no se haga sin conocimientos de química pues podría ocasionar graves molestias a los vecinos. También se advierte del peligro de trabajar en lugares poco ventilados y sometidos al humo constante de la combustión del carbón.[33] O del peligro de tirar lejías o material combustible en las letrinas.[34] Asimismo, también se dan consejos de arquitectura, de la fabricación correcta de la chimeneas y de la elección de maderas y materiales de construcción que eviten incendios y perjuicios higiénicos.[35]
En el presente análisis de la penúltima década del siglo XVIII, se ha estudiado el proceso adoptado por el Ayuntamiento para dar solución a las protestas ciudadanas generadas por la contaminación atmosférica. Para profundizar en el tema, sería necesario analizar las pulsaciones cronológicas de las protestas durante todo el periodo de la época moderna (se podría, así, determinar las relaciones entre crisis energética y aumento de la contaminación ambiental); analizar los cambios producidos en el tipo de quejas y la evolución de las respuestas a las protestas ciudadanas (a tenor de las variaciones en la concepción científica del "aire" o de los cambios en la aprehensión de la profesión del científico). Todo ello permitiría avanzar en la comprensión de las relaciones entre cambio tecnológico, sociedad urbana y concepción del medio ambiente.

Cronología de las protestas de los ciudadanos de Barcelona durante la década 1780-1790 a causa de la contaminación del aire.

1782 setiembre protestas vecinales por las molestias causadas por las fábricas de jabón.
1782 Ponci Cabanach escribe Prontuario jurídico y elementos prácticos para ejercer el arte de edificar sin agravio del vecino.
1782 octubre prohibición de fábricas de jabón de piedra dentro de las murallas de la ciudad de Barcelona.
1783 enero protestas vecinales por las molestias causadas por las fábricas de jabón.
1783 febrero el Ayuntamiento reitera la orden que la fabricación de carbón de piedra debe hacerse fuera de la ciudad, en un espacio ventilado, abierto y que no incomode a los vecinos.
1783 febrero la Junta de Sanitat emite un informe y un mapa recomendando que las fábricas de jabón de piedra se trasladen a la barceloneta.
1783 febrero los fabricantes de jabón de piedra se niegan a trasladarse a la playa alegando que la arena les dificulta las tareas.
1783 diciembre se pide al gremio de latoneros que eleve la chimenea de la calle Fonollar unos 12 palmos.
1784 Masdevall escrive: Dictamen del mismo doctor Don Joseph Masdevall, dado de órden del rey sobre si las fabricas de algodón y lana son perniciosas o no a la salud pública de las ciudades donde están establecidas
1784 enero los vecinos se quejan de las molestias causadas por los tendedores y empalizados de las fábricas de indianas.
1784 enero el Ayuntamiento estudia las molestias ocasionadas por los tendedores de indianas, pues producen: “embarazo a la vista de las casas vecinas, impedimento que las ventilaciones y luces, perjuicio del hermoseo público”.
1784 febrero el Ayuntamiento revisa el Plan de Policía de 27 de julio de 1770 según el cual se permitía colgar las indianas en las altos de la casas. Atendiendo el aumento y dispersión del número de fábricas ordena que solo las cuelguen los Fabricantes de Indianas.
1784 mayo el Ayuntamiento no se permite edificar dentro de la ciudad nuevas fábricas de algodón ni lana
1784 abril el Monestir de la Plaza del Rei denuncia las malas olores producidas por las carnicerías de la plaza y pide su traslado.
1784 abril la Junta de Sanidad emite un informe indicando que los vapores de la carne no circulan y se quedan concentrados en la plaza, pudiendo producir molestias a los vecinos de la plaza del Rei.
1784 marzo nuevas denuncias de los vecinos por las fábricas de jabón.
1784 mayo el Ayuntamiento investiga las fábricas de jabón existentes en Barcelona para averiguar si siguen fabricando jabón de piedra. Deduce que continuan haciendo jabón de piedra los siguientes fabricantes: Ignaci Llorens del carrer Mirallers, Jacint Cucurella del carrer Hospital i Feliu Permañé del carrer Condal. El Ayuntamiento especifica que las quejas por el jabón blando no tienen razón de ser pues éste no es perjudicial para la salud pues no hace mala olor. Se dictamina que las fábricas de jabón de piedra deben trasladarse fuera de la ciudad.
1784 junio los arquitectos emiten un informe sobre las fábricas de jabón. Juan Garrido y Pablo Mar, investigarán las calderas, chimeneas, lugares donde se enciende el fuego y lugares donde se tiene la leña.
1784 junio los arquitectos exponen a Feliu Permañer de la calle Condal que debe derruir toda la chimenea pues desprende ardor y está hecha de ladrillos reflotats reconstruirla con ladrillos más modernos.
1784 junio los arquitectos exponen a Ombrabella de la calle Calders que debe elevar la chimenea
1784 junio los arquitectos exponen a Raimundo Mas que debe elevar la chimenea 12 palmos y hacer una campana encima la caldera.
1784 junio los arquitectos exponen a Ignacio Lorens que debe elevar la chimenea y construir una campana encima la caldera.
1784 junio los arquitectos exponen a Pere Maxet que debe elevar la chimenea.
1784 junio los arquitectos exponen que Cucurella tiene la casa y la chimenea demasiado baja respecto las vecinas; que debe evitar que las paredes de los vecinos se ennegrezcan construyendo una pared medianera; y que debe regular el depósito de madera para evitar un incendio.
1784 junio los médicos Juan Canavent, Josep Suriano, Rafael Esteve, Pau Balmes y Francisco Salvà proceden a presenciar una elaboración de jabón para valorar en que pasos se emiten vapores perjudiciales y como se podría remediar.
1784 junio los médicos emiten el informe derivado de su testimonio en la elaboración del jabón.
1785 junio protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1785 julio el Ayuntamiento emite un dictamen según el cual permite el uso del carbón fuera de la ciudad, para evaluar sus efectos sobre la salud.
1785 agosto el Ayuntamiento quiere saber si son perjudiciales las fábricas de jabón blando o de jabón de piedra
1785 agosto quejas de los hortelanos por quitarles el espacio las fábricas de indianas
1785 se emite un informe químico sobre el carbón mineral
1786 el naturalista Josep Comes escribe: Memoria sobre el carbón de piedra para persuadir y facilitar su uso en Catalunya, una defensa del uso del carbón mineral.
1786 enero grupos de vecinos piden la reforma del edificio del pastim por temer un incendio a causa de la acumulación de calor en sus paredes.
1786 junta de sanidad emite un informe sobre la situación de las fábricas
1786 octubre quejas de los trabajadores denunciando el poco espacio que tienen para poder trabajar y los efectos nocivos que esto ocasiona sobre su salud al trabajar entre humos constantemente, piden poder trabajar en la acera.
1786 octubre protestas de los vecinos por las fábricas de refinación de cobre.
1786 octubre los químicos de la ciudad piden información a químicos europeos sobre el uso del carbón de piedra y emiten un memorial al respecto.
1786 noviembre el Ayuntamiento deja establecerse en las aceras dependiendo de la amplitud de la acera
1787 marzo protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1787 mayo protestas de los vecinos por las fábricas de refinar cobre
1787 diciembre protestas de vecinos por las fábricas de refinar cobre
1788 febrero se presenta un memorial de los vecinos sobre la fábrica de refinar cobre
1788 marzo se presenta una relación del maestro de obras sobre la fábrica de refinar cobre
1788 marzo protestas por las molestias ocasionadas por las fábricas que usan carbón
1788 marzo se presenta un informe de los médicos sobre la fábrica de refinar cobre
1788 abril el Ayuntamiento emite un informe sobre la fábrica de refinar cobre

[1] Entre otros, han tratado el tema: M. V. Melosi, The Sanitary City: Urban Infrastructure in American from Colonial Times to the Present, Baltimore, 2000; E. L. Armstrong et al., History of Public Works in the United States, 1776-1976, Chicago, 1976. Cabe destacar también el número especial “The Environment and the City” de la revista Journal of Urban History. Fue el número 20 del año 1994 y lo editaron C. Meisner y J.A. Tarr e incluyó articulos de, entre otros, M.V. Melosi y A.W. Rome.
[2] Como se constató en el número especial de la revista Environmental History Review dedicado a la tecnologia, la contaminación y el medio ambiente. Fue el número 18 del año 1994 e incluyó artículos de, entre otros, J.K. Stine, J.A. Tarr, F-J. Bruggemeier. Ver, también: J.K. Stine y J. A. Tarr, “At the Intersection of Histories: Technology and the Environment”, Technology and Culture 39, 1988, pp. 601-640; Tarr, Joel A. The Search for the Ultimate Sink: Urban Pollution in Historical Perspective. Technology and the Environment Series. Ohio, University of Akron Press, 1996.
[3] Ver, por ejemplo: L.Mumford, The Culture of Cities, Nova York, 1938; “The Natural History of Urbanization”, dins: W. L. Thomas (ed.) Man’s Role in Changing the Face of the Earth, Chicago, 1956.
[4] W.H. Te Brake, “Air Pollution and Fuel Crises in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture 16, julio, 1975, 337-359; P. Brimblecomb, The Big Smoke: A History of Air Pollution in London since Medieval Times, Londres, 1987.
[5] R. Etlin, “L’aire dans l’urbanisme des Lumières”, Dix-huitème siècle, 9, 1977, 123-134; L. Jordanova, “Policing Public Health in France, 1780-1815”; T. Ogawa, (ed.), Public Health, Tokyo, Tanaguchi Foundation, 1981, 12-32; J.K. Pringle y S. J. Saba, “Language médical et politique locale: l’urbanisme et la santé à Marseille à la fin de l’Ancien Régime”, Annales du Midi, 154, 1981, 397-417.
[6] C. M. Rosen, “Businessmen Against Pollution in Late Nineteenth Century Chicago,” Business History Review 71, 1995, 387-396; C. M. Rosen, “Noisome, Noxious, and Offensive Vapors, Fumes and Stenches in American Towns and Cities, 1840-1865,” Historical Geography 25, 1997, 49-82; D. Stradling, Smokestacks and Progressives: Environmentalists, Engineers, and Air Quality in America, 1881-1951, Baltimore, 1999; F. Uekoetter, “Divergent Responses to Identical Problems: Businessmen and the Smoke Nuisance in Germany and the United States, 1880-1917,” Business History Review 73, 1999, 641-676; D. Stradling y P. Thorsheim, “The Smoke of Great Cities. British and American Efforts to Control Air Pollution, 1860-1914”, Environmental History, 35, 1999, 6-31
[7]D. R. Grinder, “The Battle for Clean Air: The Smoke Problem in Post-Civil War America,” en Melosi (ed.), Pollution and Reform in American Cities, 1980. J. A. Tarr and B. Lamperes, “Changing Fuel Use Behavior and Energy Transitions: The Pittsburgh Smoke Control Movement, 1940-1950: A Case Study in Historical Analogy,” Journal of Social History 14, 561-588; D. Stradling and J.A. Tarr, “Environmental Activism, Locomotive Smoke, and the Corporate Response: The Case of the Pennsylvania Railroad and Chicago Smoke Control,” Business History Review 73, 677-704.
[8] Debemos interpretar esta clara colaboración de las instituciones con médicos y químicos a la luz de la institucionalización de la ciencia acaecida en el siglo XVIII.
[9] Se han vaciado las siguientes series de los documentos comprendidos entre 1780 i 1790: Ajuntament Borbònic i Constitucional: Polític, Reial i Decrets (15vols) y Polític i Representacions (15vols); Sanitat: Informes i Representacions (4vols) y Diversos (5vols); Arxiu del Veguer: Procesos grans (3vols). Sanitat: Informes i representacions (4vols) y Acords (4vols).
[10] Recordemos que, significativamente, luz y aire también eran los principales elementos de estudio de la obra de Lewis Mumford en la etapa del siglo XVIII.
[11] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1782, IV-49.
[12] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1782, IV-49.
[13] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1784, IV-51.
[14] Siguiendo los métodos de las políticas ilustradas del momento en Francia e Inglaterra. Ver: R. Etlin, “L’aire dans l’urbanisme.. op. cit.; L. Jordanova, “Policing Public Health in France...op.cit; J.K. Pringle y S. J. Saba, “Language médical et politique locale:...op.cit.
[15] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51; Sanitat, VI-Informes i representacions (1721-1820), vol 14.
[16] Razzel, “Population Growth in Eighteenth-Century England”, The Journal of Economic History, vol 53, núm 4, 1993, 743-771.
[17] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1786, IV-55.
[18] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51, Sanitat, IX, Diversos (1719-1824).
[19] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1784, IV-51, Sanitat, VI-Informes i Representacions (1721-1820), vol 14.
[20] F. J. Brüggemeier, “A Nature Fit for Industry: The Environmental History of the Ruhr Basin, 1840-1990”, Environmental History Review, 1994, 40; Pearce, F., “Back to the days of deadly smogs”, Nature, N. 1850, 1992, 25-28
[21] Recomendación que aparecerá también en los primeros números del Diario de Barcelona. En el número 8 del año 1792 se recomienda escoger la madera de los árboles del interior de los bosques, más fuertes a causa de la circulación del aire y por la exposición a los vientos; descortezar los árboles en mayo dos años antes de tallarlos; y escoger los árboles de terrenos áridos, pedregosos y poco húmedos.
[22] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític, Reial i Decrets, 1783, IV-50.
[23] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1787, IV-56, IV-57; 1788, IV-58, IV-59; Arxiu del Veguer, XXXVII-1036, 1788-1789.
[24] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1782, IV-49; Arxiu del Veguer, XXXVII-760, 1782; Sanitat, IX-Diversos (1719-1824).
[25] La imagen de Montjuic como protectora de los aires insanos y, por lo tanto, como firme baluarte que asegura la salubridad de la ciudad y la salud de sus habitantes es una idea que aparece en diversas descripciones y documentos desde el renacimiento hasta los autores ilustrados del XVIII.
[26] AHB, Arxiu borbònic i constitucional. Polític i Representacions, 1787, IV-57.
[27] Martí Escayol, M.A., Ciencia, medio ambient i tecnologia. Estat de la qüestió i propostes de treball per la Catalunya d’època moderna, Bellaterra, 2000 (trabajo de doctorado de 9 créditos).
[28] W. H. Te Brake, “Air, Pollution and Fuel Crisis in Preindustrial London, 1250-1650”, Technology and Culture, 16, 1975, 337-359; ver también: P. Brimblecombe, “Attitudes and Responses towards Air Pollution in Medieval England”, Journal of the Air Pollution control Association, 26, 1976, 941-945.
[29]J. Caresmar, Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Catalunya; edició a cura d’Ernest Lluch, Barcelona, Alta Fulla, Diputació de Barcelona, 1997
[30] AHB, Arxiu borbònic i constitucional, Polític i Representacions, 1787, IV-57.
[31] Diario de Barcelona, 1792
[32] Diario de Barcelona, 1792
[33] Diario de Barcelona, 1792
[34] Diario de Barcelona, 1792
[35] Diario de Barcelona, 1792